En un dels seus poemes més coneguts, Mario Benedetti diu: “Compañera / Usted sabe / que puede contar conmigo. / No hasta dos o hasta diez: / puede contar conmigo”.
Salvant les distàncies –culturals, temporals, estilístiques, geogràfiques, etc.– podem dir que amb Feliu Ventura passa una cosa semblant. Potser només ens obsequia amb novetats discogràfiques cada quatre o cinc anys: però sabem que podem confiar en ell.
Ja ho indica el nom, però. Música i lletra no pretén, en realitat, ser més que això: un conjunt de melodies –excel·lentment arranjades per Borja Penalba– al servei d’una col·lecció de lletres. Unes lletres que, com ens té acostumats, oscil·len entre un intimisme flagrant (Història d’un sofà, Present, Finalment o Adéu) i una denúncia social que també esdevé evident en alguns casos (Torn de preguntes o El nus de la corbata) però que apareix més o menys carregada de subtilesa en d’altres (Lluna de safrà, Els guants de la metàfora o Tràfic i trànsit).
Ens trobem, doncs, davant un treball que no generarà unanimitat en les reaccions. Hi haurà qui l’acusarà de lent i simple, fins i tot d’avorrit; tot dient que representa una excessiva simplificació musical respecte Alfabets de futur o fins i tot Barricades de paper. D’altres en lloaran l’intimisme que desprèn la majoria del disc, i com es contrasta amb si mateix pujant el ritme i els decibels en alguns moments concrets. Més enllà d’això, però, és innegable que parlem d’un disc molt madur, on s’ha cuidat fins al mínim detall: ho demostra també el “luxe” del disseny i la portada, a càrrec d’Antoni Miró.
Resulta ben significatiu, de fet, que després de cinc anys de silenci discogràfic –que no de “rascar-se la panxa”: durant estos anys hem pogut seguir-ne treballs com Llits, del Teatre Nacional de Catalunya, o les col·laboracions en projectes d’altres músics– Feliu Ventura presente este tipus de disc. Un disc que en alguns moments –amb la Història d’un sofà (Lloc 5), per exemple– recorda, pel seu minimalisme, a aquell primer –i primitiu, si el comparem amb l’actualitat– casset, L’única diferència, en què un joveníssim Feliu musicava Joan Salvat-Papasseit o cantava A la cara. Amb una indiscutible millora fruit de l’experiència, és clar.
Lents o no, carregats de distorsió o no, és innegable que en temps de culte a la radiofòrmula i a la testosterona musical –sí, també en la nostra “bruta, trista i dissortada” llengua– treballs com Música i lletra són autèntics “presents” per a les nostres oïdes. I que ho siguen per molts anys, per favor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!