oriol fuster i cabrera

tranquil·litat i bons aliments

1 de juny de 2011
Músiques
0 comentaris

Dolça victòria de la cançó, la joventut i el compromís

En els darrers temps hem assistit a una petita revolució pel que fa a la música en la nostra llengua: l’aparició de fenòmens com Antònia Font, Manel o Els Amics de les Arts han contribuït a crear una interessant escena de pop més o menys independent que ha trencat les fronteres del públic fins llavors habituat a escoltar música en català. El pop fàcil d’escoltar —que no per això de menys qualitat— d’estes formacions s’ha situat a primera línia dels mitjans i de vendes d’entrades i discs. Una bona notícia per als amants de la bona música i també per als que persegueixen la normalització lingüística en àmbits tan importants com la cultura o la radiofòrmula.

La quotidianitat pop dels ukeleles, però, no ens ha de fer oblidar la realitat d’un país on la situació és la que és, com demostren propostes compromeses com els darrers treballs d’Obrint Pas, Brams, Xeic!, Orxata Sound System, At Versaris o Aspencat. I dins d’estes propostes trobaríem el primer disc del cantautor barceloní Jordi Montañez.

Jordi Montañez és fill de la generació dels 80-90, una generació per a la qual el franquisme és ja prou llunyà, i que probablement identifica referents de la cançó d’autor com L’Estaca o Diguem no com quelcom digne i lloable, però quasi “prehistòric”. Com un llegat a respectar i homenatjar, però que cal actualitzar: una espècie de renovació de l’“Ens calen cançons d’ara” de Serrahima. Figures com Feliu Ventura, Pau Alabajos o Cesk Freixas representen la punta de llança d’este moviment, d’una cançó d’autor compromesa que parla amb llenguatge d’ara: que ja no fuig dels grisos sinó dels Mossos que carreguen contra acampades; que ja no només recorda el maig del 68 sinó també el “No a la guerra”. I Jordi Montañez, que podríem situar —juntament amb altres autors com el tarragoní Josep Romeu— en una espècie de “segona tongada” d’este replantejament de la cançó d’autor, n’és una molt bona mostra.

La proposta de Jordi Montañez arriba amb una carta de presentació, Dolça victòria, on trobem influència no només dels autors de casa sinó també de figures d’arreu, com Silvio Rodríguez, Daniel Viglietti o fins i tot Bob Marley. Un primer disc compromès i conscient del malestar de l’època que ens ha tocat viure —trobem “Març 09”, potser la primera cançó dedicada a les ocupacions de facultats durant la implantació del Pla Bolonya— i també del malestar i els vicis propis, fruit de créixer la societat actual —com demostra “Sabem fer i fem saber”, un crit a favor d’unes relacions humanes lliures dels vicis d’herència patriarcal—.

I així el primer treball del jove barceloní —amb una lírica igualment influenciada per Benedetti i Estellés; i entre troians, companyonia i cartes al continent africà— arriba, després de desenes de concerts arreu dels Països Catalans i diverses maquetes autogestionades, per quedar-se.

[article publicat a la secció Expressions del núm. 231 del Setmanari Directa]

Pots escoltar un tastet del Dolça victòria des d’aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!