Tempestes d’estiu

Em desperto a la una i mitja: avui hem recuperat hores de son. A fora, plou a bots i barrals. Tempesta d’estiu. Sense aixecar-me agafo el reproductor de música, em poso els auriculars, poso a reproduir el nou disc d’Extremoduro, tanco els ulls.

Mig disc més tard, m’aixeco. Arriba la meua companya de pis. Surto de l’habitació cap al menjador a saludar. M’explica com, havent sortit de la piscina municipal, s’ha hagut d’esperar a tornar al pis degut a l’animalada d’aigua que queia. Que ha sortit quan havia parat, però que li ha tocat tornar a entrar perquè tornava a ploure. I que ha arribat tota xopeta. Riem, comentem la jugada.

Engego l’ordinador, consulto el correu, penjo algun comentari poc suc al facebook. L’apago i em poso a fer el dinar. I mentre tallo ceba i bullo el bròcul, em poso a pensar. En la tempesta d’estiu.

Em fa pensar en la molta importància que ens donem a nosaltres mateixos els éssers humans, i en com hauríem de relativitzar-la. En la menudesa de la nostra existència respecte la resta de la natura. En com ens pensem tan avançats, tan moderns i tan per damunt del bé i del mal. Molta connexió a Internet, molts satèl·lits, moltes estacions meteorològiques. Grans avenços tots. Però les tempestes d’estiu, que arriben, descarreguen i se’n van, segueixen sorprenent-nos… i xopant-nos.
A tot això, ahir a Alemanya anunciaven que en deu anys apagaran totes les centrals nuclears del país. Arran el drama de Fukushima han decidit no continuar jugant a ser déus: són conscients de les limitacions humanes.

A diferència d’altres, saben que en qualsevol moment pot arribar una tempesta d’estiu i deixar-los ben xops.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *