oriol fuster i cabrera

tranquil·litat i bons aliments

24 de maig de 2011
0 comentaris

Històries per a no dormir (#1)

Hi havia una vegada un xic, templat i sexy com ell tot sol, a qui anomenarem —per posar un nom totalment a l’atzar— Oriol (rodolí). El xic en qüestió era estudiant i feia ja uns mesos que s’havia apuntat al gimnàs, per poder desfogar-se en època de nervis continus (ja es sap: estudiar essent conillet d’índies del Pla Bolonya és pur amor!) i per fer així una mica d’exercici i patir menys quan anés d’excursió a la muntanya. I anant-hi, anant-hi, el xic en qüestió en va descobrir el plaer: la desconnexió, gràcies a l’exercici físic, del món de nervis i preocupacions del dia a dia; el plaer quasi orgàsmic de la dutxa posterior a la sessió d’entrenament; el fet de desfogar-se de manera natural; i més senyora, i més.

Un bon dia, Oriol, que no només era templat i sexy —com ja hem dit— sinó que, a més a més, assegurava ser espavilat (?!), es va plantejar una qüestió:

Tenint en compte que habitualment anava al gimnàs al tardet, i que d’allà solia anar directament cap a casa —on es posava el pijama i les còmodes i es dedicava, tranquil·lament, a fer el sopar escoltant bona música—, ¿per què no vestir-se amb el pijama directament un cop sortit de la dutxa del gimnàs, en lloc de vestir-se “de carrer” i canviar-se en arribar? Total, amb la jaqueta posada al damunt no es notava molt la diferència: com a molt pels pantalons, i encara rai, que semblarien amples i hippys i coses d’estes.

I Oriol, més content que un gínjol, així ho va fer. I durant un temps la seua felicitat va ser màxima; sortia del gimnàs, anava cap al pis xino-xano amb el pijama i la jaqueta posats… i tot era joia i amor (clica per fer-te’n una idea… i continua llegint).

Sic transit gloria mundi, però. I tot el que és bo s’acaba. I un dimarts de mitjans de maig Oriol es disposà a anar, com ja era habitual, cap al gimnàs. Començava a arribar l’estiu. Feia bon temps, calor i airet; els moixons cantaven, el personal començava a anar amb roba curta —és a dir, ensenyant carn, amb l’augment d’infarts entre el col·lectiu jubilat que això implica—; i en alguna tenebrosa nau industrial algú sense cor estava preparant ja el que seria la canción del verano. Mitjans maig, vaja.

Oriol, així, anà al gimnàs, i féu l’entrenament pertinent. Es dutxà, feliç com un anís; es posà el pijama i les sabates esportives… i just en aquell moment se li glaçà el cor. Eixa agradable caloreta estival de la qual parlàvem, eixe airet sensacional que tan plaer aportava… li havien jugat una mala passada: no portava la jaqueta! Pel seu cap passaren els records de tota la seua vida: la seua infància a la casa de la família, l’adolescència, la joventut… fins arribar a la crua realitat que estava vivint en aquell moment.
Passaren els segons, i els minuts, i el nostre heroi continuava incapaç de reaccionar. “I ara què?”, es preguntà. Sense la jaqueta, es veia obligat a creuar Tarragona bé en pijama, bé amb la roba bruta de suor. Evidentment, acabat de dutxar ni es plantejava tornar a posar-se la roba d’abans. Era fastigós fins i tot per a ell, que provenia de la Catalunya insòlita.
Així que Oriol, armat d’un valor només comparable als lluitadors d’Omaha Beach o els soviets que van prendre el Palau d’Hivern, es posà sense dubtar la motxilla sobre el preciós jersei color gris descolorit i amb quadrets del pijama, es va arreglar una mica els pantalons perquè no se li marquessen excessivament la titoleta i els collonets i va sortir del vestidor d’hòmens, ben decidit a emprendre la que sens dubte seria una dura travessia cap a casa.

La prova fou, indubtablement, dura. La monja que se’l mirava amb cara d’esglai, l’home de negocis amb mòbil i maleta que l’observava amb cara de superioritat, les adolescents sense cervell que el miraven burletes o el punky amb els ulls brillant per l’il·lusió de creuar-se un igual foren només alguns dels múltiples obstacles que va haver de superar. Però finalment, i després de tantíssims obstacles, va arribar a casa.

Comentà la jugada, tot rient, a la seua companya de pis. I s’assegué a l’escriptori, davant l’ordinador, disposat a escriure un relat de ciència ficció —sense, evidentment, cap relació amb la realitat— sobre un xic que es posava el pijama en sortir del gimnàs, mentre pensava que això de ser el centre d’atenció tampoc estava tan malament, en realitat, i que si un dia s’oblidava no només la jaqueta sinó també el pijama tampoc passaria res…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!