oriol fuster i cabrera

tranquil·litat i bons aliments

16 de maig de 2011
Músiques
3 comentaris

Banda sonora de la dignitat d’un territori

Es fa realment complicat intentar definir la Plataforma en Defensa de l’Ebre en un determinat número de caràcters.

Parlar de la PDE és parlar de moltes persones, experiències i valors. És parlar de compromís, constància, coherència i honestedat; i és, sobretot, parlar de la filla predilecta d’un territori que no és que l’hage vist néixer, sinó que l’ha fet néixer. És citar aquell vell lema de l’EZLN, “la dignitat rebel”, i re-representar-lo a milers de quilòmetres de la seua Selva Lacandona natal. És, en definitiva, moltes coses i difícils de definir; totes, però, clau en la consolidació del que avui dia podem anomenar “identitat ebrenca”.

Una identitat, l’ebrenca, nascuda a partir de la combinació de molts i diversos factors. Podem pensar que l’origen d’esta identificació són, precisament, les mobilitzacions contra el Plan Hidrológico Nacional: no és ben bé així. La importància històrica del carlisme, el centralisme de la metròpoli barcelonina, una societat fortament ruralitzada o la fal·làcia de la frontera del Sénia i la conseqüentment estreta relació amb el País Valencià serien, entre molts altres factors, alguns dels elements històrics que han anat configurant una identitat pròpia. Una identitat que –ara sí– s’ha assentat i assumit totalment a partir de la defensa del riu i de tots els elements que han format part de l’imaginari popular que ha generat esta lluita.

I és que els 10 anys de PDE –que no corresponen a 10 anys de moviment contra els transvasaments, els inicis del qual es remunten als anys 50– no es poden entendre sense moltes petites coses que han fet de cadascuna de les mobilitzacions un èxit i una experiència inoblidable. I un bon exemple d’estes petites coses és la música i les cançons.

Si preguntéssem a jóvens ebrencs nascuts entre els 80-90 sobre quines imatges i records tenen d’estes mobilitzacions obtindríem, probablement, tota mena de resultats. Un de comú, però, seria la música. Segur. Les bandes de música i xarangues acompanyant les manifestacions, els Quicos amb la jota i el guitarró, Pepet i marieta escalant bastides per cantar amb un megàfon, les colles de dolçaines i gralles… Una sèrie d’elements molt coherents amb l’esperit familiar i –sobretot– popular de les mobilitzacions i del moviment social.

I així, a 10 anys vista de l’acte fundacional a l’Auditori Felip Pedrell, la PDE publica este llibre-disc amb un triple objectiu. D’una banda, homenatjar els artistes –de Catalunya, de la Franja de Ponent, del País Valencià i de l’Aragó– que han dedicat part de la seua obra a la defensa de l’aigua i de la terra; de l’altra, fer un exercici de memòria històrica i comprovar que la lluita per una gestió racional dels recursos hídrics fa més de mig segle que existix, i que l’Ebre ha patit agressions per part de tots els governs, “d’esquerres” i de dretes; i finalment deixar clar que la lluita continua ben viva, que la situació actual és igual o més crítica que en els temps del famós PHN d’Aznar i que cal no abaixar la guàrdia, i mobilitzar-se davant els actuals transvasaments encoberts o l’insuficient Pla de Conca de l’Ebre.
[este article apareixerà a la secció Expressions del núm. 229 del Setmanari Directa]

  1. Hola Oriol,
    Encara que les TTE son “petites”, no havia trobat el teu bloc fins avui (gràcies al bloc d’Emigdi).
    M’ha agradat i aniré “soltant” comentaris quan puc, pero ara volia a) felicitar-te per aquest article sobre el CD de la PDE, i, b) preguntar si ens deixaries penjar-ho al bloc de la PDE (firmat amb el teu nom, i enllaços al teu bloc i al Setmanari Directa) ??
    Que et sembla?
    Gràcies, i salut!

    Brian

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!