oriol fuster i cabrera

Per començar cal ser conscients que parlar de bous a les Terres de l’Ebre —i especialment a Amposta— és parlar d’alguna cosa més que d’una colla de jóvens —i no tan jóvens— corrent pels carrers del poble amb un animal a darrere: és parlar d’una tradició secular (hi ha documentades festes amb bous ja al segle XVI) que té un nivell d’importància emocional i identitària molt elevada.

És per això que quan una persona de les Terres de l’Ebre es troba amb la típica situació d’intentar explicar el fenomen a algú “de fora” sempre surt la idea que anar als bous és molt més que anar a veure un espectacle. I és que realment és així: anar als bous és, per començar, un espai socialitzador de gran importància, ja que és on va “tothom”; és on les colletes d’adolescents i jóvens, després de mesos donant voltes a com serà l’exclusiva samarreta que es faran i que els representarà, van a lluir-la i comparar-la amb les altres colles; on aniran per coincidir amb aquella persona especial a veure què passa; on les famílies, amb els infants, les iaies i iaios i qui calga es trobaran amb aquells parents que fa tant que no veuen o amb aquella veïna amb qui l’estrès de tot l’any no els permet fer mai la xarradeta; on sonarà la xaranga mentre els més “valents” es posen a prova en tot un ritual d’entrada al món jove i adult, etc.

Però és també un espai de desconnexió, on s’alliberaran els nervis i les frustracions acumulades durant tot l’any, i on pagesos, paletes, obrers, mestresses de casa i treballadors de tota mena -també mestres i advocats- oblidaran la seua “faena de merda” per riure, gaudir de la companyia, beure, menjar i cantar. Es tracta, en realitat, de quelcom més d’estómac que de cervell, difícil d’entendre i encara més d’explicar, i que probablement només es pot comparar als sentiments d’una persona de Tarragona durant la Baixada de l’Àguila, una persona del Berguedà durant els Salts de Plens, una persona de Castelló durant la Magdalena o una persona de València durant les Falles.

Tenir en compte això des d’un bon principi és imprescindible si es vol entendre el fenomen dels bous. Este sentiment que sosté bona part de la població de les Terres de l’Ebre és alhora, però, fruit i part del sentiment —dissortadament justificat— de pertànyer a un territori perifèria. Un territori colònia de la metròpoli barcelonina on durant els anys d’unificació cultural catalana post-franquista hem rebut el missatge que les jotes de la “Catalunya insòlita” són menys catalanes que la sardana de la Catalunya pujolista i que el lo no és “català correcte”; un sentiment i una concepció que encara avui ocorre i es viu així. Tanmateix, i malgrat ser una part molt important de la qüestió, cal ser conscients que insinuar que el sentiment identitari lligat als bous prové únicament d’esta marginació és forçosament simplista i probablement erroni des de molts punts de vista.

Limitar l’anàlisi dels bous a este principi de plantejament folklòric provocaria, sense cap mena de dubte, que qualsevol persona amb certa sensibilitat animalista plantege el dubte de fins a quin punt el fet de ser una tradició dóna “barra lliure” a tota mena d’activitats sense tenir en compte altres factors com l’ètica. I és que per molt que alguns hooligans dels bous defensen el contrari, és un fet objectiu que les celebracions taurines —en totes les seues variants: correbous, bou embolat, bou capllaçat, bou a la mar…— suposen un patiment important per a l’animal. Un patiment, si es vol, condicionat a la variant en qüestió —n’hi ha d’objectivament més “heavys” que d’altres, en este sentit— i a més d’un temps cap aquí molt minimitzat per qüestions legals i pels avenços científics: però un patiment de tota manera. I un patiment que, segons esta visió, és absolutament inadmissible siga quin siga el seu nivell i siga quin siga el seu per què.

I estes reflexions porten inevitablement al quid de la qüestió, al punt on s’encallen tots els debats: què ha de pesar més, la tradició o la crueltat? Tanmateix des del meu punt de vista ambdós punts de vista plantegen punts de partida equivocats i —si se’m permet— prou hipòcrites, o com a mínim fruit d’un anàlisi superficial de la realitat. Anem a pams.

Parlar de tradició dels bous és, com he dit, un fet objectiu. Però potser caldria analitzar també el per què d’este fet. El per què històric el desconec perquè no he llegit al respecte i en conseqüència no m’atreveixo a valorar-ho; el per què contemporani em provoca certes idees, potser malpensades, però que des del meu punt de vista tenen una certa lògica.

Les festes amb bous i tot el món que l’envolta és un fenomen que, més enllà d’allò més sentimental o identitari que ja hem comentat, té un fort pes en qüestions molt més materials i —si es vol— molt menys romàntiques, com són els diners i el poder. El dels bous és un món que mou unes quantitats econòmiques realment considerables i que té uns interessos empresarials i polítics al darrere molt importants.

No és casual que any rere any l’Ajuntament d’Amposta amplie el pressupost i el pes en les Festes d’Agost d’esta activitat i en faça contínuament bandera —amb una doble moral respecte la conservació de les tradicions, com demostra la seua (no) actuació respecte altres expressions de la nostra cultura popular com són la jota, que si del suport de l’Ajuntament depengués estaria morta i enterrada, o la situació crítica de La Lira Ampostina, entitat musical bàsica en la cultura local—; com tampoc ho és l’actitud —anecdòtica si es vol, però significativa de tota manera— d’alcaldes com el de La Cava, que des de la Plaça estant “concedeix” més bous al poble ras al final de les Festes si així es reclama —i aclama— des del públic present. Dos mostres —n’hi hauria més, si les cerquem, segur!— de la política caciquista que envolta estes celebracions i dels interessos electoralment estratègics existents perquè això es mantinga així ad eternum.

Hi ha, a més, una important qüestió que assenyalava l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol en un polèmic article que va publicar fa uns anys a l’Avui on es posicionava a favor de les corridas de toros. Un article del qual personalment no en comparteixo les conclusions però que ens deixa reflexions molt interessants i punyents, com ara el següent dubte: als contraris als bous els dol que es torture un animal, o els dol que es torture un animal en públic?

I és que si les cent-cinquanta persones que van baixar de Barcelona fins Amposta són totes veganes i per tant no mengen res d’origen animal ni es vesteixen amb roba derivada de la seua explotació, etc. crec que difícilment se’ls pot dir res al respecte car la seua protesta és coherent i lícita, malgrat molt reduccionista des del meu punt de vista. Ara, només que hi haja una persona que no actue d’esta forma —i em consta que és així— el grup i la lluita perden tota la legitimitat que hagueren pogut tenir en algun moment.

¿Que és pràcticament impossible viure de manera coherent amb els ideals propis quan es forma part d’una societat amb tants ­ismes com la nostra? Sí, d’acord, i jo sóc la primera persona a qui li fa ràbia això quan m’ocorre. Però d’aquí al moure’s per estètica i sense un anàlisi seriós al darrere, a protestar —per exemple— per les condicions laborals dels pagesos del Perú i no dir res quan aquí s’obren dia sí dia també nous hipermercats, a oposar-se a l’ablació genital femenina i no dir res de la pressió estètica que aquí cada any es cobra centenars de víctimes per anorèxia i bulímia… en definitiva, a ser un ecopijo menjaflors com —per posar un exemple clar— els dirigents d’ICV hi ha només un pas.

¿Quina conclusió podem treure, després d’haver donat tantes voltes a l’assumpte? Personalment crec que la “solució” a l’afer dels bous és molt més senzilla del que sembla, i passa per deixar que la qüestió evolucione de manera natural.

Res no es manté etern, i més avui dia en una societat tan interconnectada a tots els nivells com la nostra. A mesura que els habitants de les Terres de l’Ebre ens decidim a provar nous tipus d’oci —menys primaris, que no per això menys tradicionals; o com a mínim més diversificats i que resulten atractius per a tothom—,i a posar gent digna als nostres consistoris; a mesura que la resta de Catalunya, i especialment la Generalitat, comprenga que hi ha cultura catalana fora de la representada per la Catalunya Vella o per Barcelona… el món dels bous anirà desapareixent, a poc a poc. Ara bé, també cal tenir en compte que mentre els col·lectius animalistes ecopijos com els adés esmentats continuen promovent espectacles com el de fa uns diumenges el que s’està s’aconsegueix és sumar anys de vida a la festa.

Mentrestant la postura al respecte amb més suport popular a les Terres de l’Ebre continuarà sent la indiferència. Una indiferència, però, que —esperem— a poc a poc anirà evolucionant cap a una voluntat activa de millorar les nostres festes i d’organitzar activitats que vagen més enllà no ja dels bous, sinó de la discoteca i la borratxera imprescindibles com a únic model d’oci i socialització juvenil. Potser cal que els jóvens comencem a prendre la paraula de manera activa i no només a la defensiva, i a plantejar quina mena de festes volem. Ens hi posem?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!