Una taca digna de consideració, per Robert Frost
Us aterra el full en blanc? Començar un nou article us provoca aquell vertígen? Vet aquí una petita empenta d’ànim, en la forma d’un poema de Robert Frost, traduït per Josep Maria Jaumà, i publicat per Quaderns Crema dins el molt recomanable volum ‘Gebre i sol’. Diu el poeta: “Una taqueta, invisible als meus ulls si aquell paper no hagués estat tan blanc, començà a travessar el que havia escrit. Jo havia alat la ploma, desvagat, per deturar-la amb un puntet de tinta, quan una cosa estranya em feu pensar: no era cap gra de pols del meu alè, sinó indubtablement, un ésser viu amb instints que en podia dir ben seus. S’aturà, recelant la meva ploma, i es posà a córrer frenèticament cap on la tinta no era encara seca, i s’aturà altre cop: flairà o begué… de mala gana, car tornà a fugir. Me les havia amb algú intel·ligent. Els peus, no s’entenia on li cabien, però devia haver-ne un joc complet per deixar clar que no volia morir. Corria amb por i avançava amb astúcia, el vaig veure dubtar i tentinejar i, de sobte, al bell mig del full obert, encongir-se, acceptant amb desesper el fat que jo li hagués adjudicat. No sóc gens partidari de l’amor col·lectivista, a-veure-qui-és-més-tendre, que ha envaït totalment el món modern. Però un pobre organisme microscòpic, de qui jo no podia dir cap mal, vaig deixar-lo tranquil, que s’adormís. La meva intel·ligència en reconeix una altra, quan la troba, sigui on sigui; i no sabeu com em fa de content trobar-ne un mínim en un full de paper.”