És veure les coses des d’una distància (necessària) i aconseguir el ‘més difícil encara’: fer-ho des d’una proximitat quasi palpable, amb les olors de la vida quotidiana, les ombres i els secrets d’una casa, que podria ser casa teva. És veure per un forat que una família és aquesta ‘estructura’ tan precària, sostinguda per moltes petites renuncies, alegries inexplicables, el gust d’una tempura, el so de l’agulla en recórrer un disc vell; i saber explicar-ho a cau d’orella, amb un humor molt seriós, defugint sàviament els judicis morals, la vana trascendència. És veure Still Walking (Aruitemo Aruitemo), del japonès Hirokazu Kore-Eda, i pensar, uau, aquesta és, segurament, la millor pel·lícula que avui es pot veure a la ciutat. Però és una falsa miniatura, aquesta: avís per a navegants, no feu cas d’aquells que us diguin “és d’aquelles pel·lícules on no passa res”. Kore-Eda posa la lupa en un dia d’estiu a cals Yokoyama: hom espera veure-hi només (ja seria prou!) la dissecció de la família del vell doctor de la ciutat de províncies, però resulta que en els fotogrames d’aquesta pel·lícula un hi acaba veient la pròpia, de família. I impressiona. Molt. “Allá donde estén las luces, está la sombra de las cosas”, deia un altre savi, el Sr. Chinarro.