Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Viatge al futur, la Califòrnia dels 50

0
Publicat el 13 d'agost de 2008

Feia temps que volia llegir John Fante. M’he iniciat en l’obra de l’escriptor i guionista de Los Angeles nascut el 1909 amb ‘Llenos de Vida’ (Full of life). Llegeixo a la contraportada del volum publicat per Anagrama, –que ha anat editant la seva obra en els últims temps–, que es tracta de la novel·la menys representativa de Fante. Vaja, em dic per mi mateix, ja a casa. Torno el llibre? Me’l guardo per quan ja m’hagi iniciat amb alguna altra novel·la? Però com volent reivindicar el temps en què hom començava un llibre perquè si, sense donar-hi tantes voltes, llegeixo les primeres línies de la novel·la. L’escriptor m’atrapa des de la pàgina 1. ‘Llenos de Vida’ és la història d’una parella de classe mitja alta a la Califòrnia dels 50; tan plena de vida, en efecte; a l’espera del seu primer fill. Aquella terra promesa de cel·luloide s’assembla molt a la nostra terra donada, avui. També els seus habitants s’assemblen a nosaltres: desorientats en el que s’espera d’ells, insegurs, sobreinformats, aclaparats per la dictadura de les coses -és prou gran, casa meva? I el meu cotxe?-, amb una relació amb els pares distant i a la vegada dependent. M’impressiona, això. La forma com Estats Units mostrava fa més de seixanta anys la forma com seríem nosaltres. Entre la farsa i la íntima i crua confessió, ‘Llenos de vida’ és la crònica d’un naixement. L’acte més vell del món… i també, sempre, necessàriament, el més nou. 

Greenpeace i els boscos calents

0
Publicat el 12 d'agost de 2008

A Greenpeace no cal que li parlin de tempos periodístics… els domina a la perfecció, de fa anys, sense discussió. La seva última pensada té la forma d’un vídeo de youtube (el podeu veure, aquí) i crema, literalment. Mostra els arbres d’un bosc en explícita actitud amorosa: fulles i branques que juguen a besar-se. Es van fent pessigolles i la cosa va animant-se i, finalment, en un divertit crescendo, acaben fent l’amor arbres, arbustos i altres elements vegetals. La metafòrica orgia verda subratlla eloqüentment el poder de fèrtil transformació que tenen els boscos. Diuen els de Greenpeace, informa Liberation, que amb el vídeo volen pressionar els polítics europeus que, al setembre, han de discutir una legislació que afecta la protecció dels boscos tropicals contra la tala il·legal. Veurem aleshores l’eficàcia d’aquests boscos libidinosos. De moment, però, l’oenegé ecologista per excel·lència ja ha aconseguit situar el seu nom als diaris. De nou.
[ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Caravanes políglotes

0
Publicat el 10 d'agost de 2008

Los Angeles Times dedica un complet article  al ‘dissabte negre’, que va col·lapsar les carreteres de França el primer cap de setmana d’agost. És un article força complet, en general ben escrit, i que comença de forma impagable, recordant el tantes vegades citat conte de Julio Cortazar. Aquell de la caravana del judici final, la que converteix els conductors atrapats en els fundadors d’un nou ordre social… El periodista del principal diari californià, Sebastián Rotella, entrevista alguns dels enginyers que, a l’estat veí, tenen cura del sistema de mobilitat. Una qüestió complexa, aquesta. El periodista passa per alt la perspectiva europea. Els Estats Units tenen complexe d’illa. Això es nota en la mirada de Rotella. Els països que conformen la Unió Europea no són pas cap illa, formen part d’un continu indiscutible. Els llegendaris embussos a l’autorroute du soleil poden atribuir-se al particular -i pintoresc, suposo, a ulls d’un californià- caràcter dels francesos. Però formen part d’un fenòmen clarament transnacional, que sobrepassa les fronteres dels estats: els ciutadans d’arrel africana, per exemple, aprofiten aquestes dates per tornar a casa, els europeus assedegats de sol que fan cap a la península ibèrica o itàlica no són només francesos, sinó belgues, holandesos, alemanys… I la concentració de les vacances en unes poques setmanes no és tampoc un problema únicament francès. Avui la ‘societat’ nascuda del col·lapse circulatori imaginada per Cortazar seria clarament políglota. [ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Un final sorprenent?

0
Publicat el 9 d'agost de 2008
No entenc l’estratègia de màrqueting que hi ha rera una pel·lícula com Dejad de quererme (Deux jours à tuer), de Jean Becker. ¿Com és que ens diuen que es tracta d’un film amb un final imprevist, quan és ben previsible què passarà cinc minuts després de començar el metratge? ¿Per quin motiu la sinòpsi que acompanya el full informatiu en alguns cinemes de la ciutat insisteix en aquesta idea, despertant unes expectatives que seran frustrades fatalment: ‘Bastará con un fin de semana para que Antonie, a todas luces el hombre más tranquilo del mundo, destruya su vida. Discute con su socio, con su mujer, sus hijos, insulta a sus amigos en la fiesta de cumpleaños que le han preparado. Incluso se va de casa. ¿La crisis de los cuarenta? ¿Un ataque de locura?… Quién sabe’, explica misteriosament el text agafat al Renoir Floridablanca. La pel·lícula té molta grapa en la primera meitat –és molt bona l’escena de la discussió amb els amics, insuportable de tan brutal–, però es desinfla inexplicablement en la segona, quan l’espectador espera, ben enganyat per la publicitat, el tan anunciat final sorprenent i es troba amb una sortida de guió pròpia d’un telefilm de diumenge a la tarda. 

Quin sentit té el Facebook?

3
Publicat el 8 d'agost de 2008

En Vicent Partal aprofita el seu blog per preguntar-se en veu alta (entenguem-nos: en la virtualitat) perquè serveix el Facebook. Està bé, això de socialitzar una pregunta. Perquè serveix el Facebook? Jo m’ho vaig preguntar en solitari fa una eternitat, això deu ser el setembre de 2007, amb resultats ben poc satisfactoris. Facebook em confonia i abrumava una mica: tots aquests ‘hugs’ i ‘kisses’… que omplen el nostre ‘mur’ com l’spam més emprenyador. D’alguna manera, i no sé exactament perquè, vaig anar fent, sordament entossudit, fins que un dia vaig descobrir cinc coses:

  1. Que alguns amics i contactes seguien les actualitzacions del meu blocfotoblogpreferits guardatsvídeos, etc. a través del Facebook i que això convertia aquest -diguem-ne- portal en un bon canal emissor per aplegar i ordenar els meus continguts a la xarxa. Després d’instal·lar algunes aplicacions fàcils i gratuïtes, les actualitzacions a cadascún d’aquests canals es mostren automàticament. Augmenta la difusió de la meva feina, sense haver de fer cap esforç adiccional.
  2. Que jo feia el mateix amb els continguts generats per determinats internautes… a través del Facebook he seguit els comentaris, posts i enllaços recomanats de gent com César Calderón  o Juan Varela, i he disfrutat amb les reflexions de José A. Donaire  sobre les possibilitats de participació política del portal, una part de les quals (imprescindible aquest post) vaig compartir amb els meus alumnes de periodisme polític de l’Uvic en una curiosa sessió pràctica. ‘El professor ens explica de què va el Facebook’, s’exclamaven els alumnes, entre escandalitzats i irresistiblement encuriosits! 
  3. Que podia informar als meus amics o contactes d’una actuació musical recomanable, o que podia fer campanya per un determinat objectiu. Fàcilment i de forma eficaç. Ho vaig provar aquest juny amb la primera de les actuacions del Jazzorrilla, a Badalona, i amb la campanya per donar el nom de Pompeu Fabra  a la futura illa central de la mateixa ciutat.
  4. Que la comunicació amb el meu cosí Joan (per posar un exemple), que està a Anglaterra; o amb la meva amiga Cèlia, que estava a la Xina, és molt més fluïda gràcies al xat del Facebook, i que gràcies al portal he tornat a saber de gent que feia moltíssim temps de qui no tenia notícia: i no només els incombustibles companys d’escola que tothom cita quan parla del Facebook… La comunicació, en quasi tots els casos, no ha estat puntual, sinó que, finalment, s’ha establert una regularitat ben valuosa. Hem xatejat, hem compartit fotos… He descobert una nova manera d’estar al cas de la vida de gent que conec i amb qui havia anat perdent el fil. Aquesta manera no ha substituït el contacte físic… l’ha potenciat! Quants sopars d’exalumnes s’han organitzat aquest any a través del Facebook?
  5. Que hi ha un moment que les fotos penjades, els estatus canviants (aquest addictiu missatge que acompanya el nom d’usuari del tipus: Oriol Lladó is ‘pensant en les vacances’) fan una xarxa molt poderosa, i que gairebé té una inèrcia pròpia. És el moment en el qual mires el teu grup d’amics i et descobreixes distingint entre els que ‘si’ i els que ‘no’.

I resulta que és una pel·lícula política!

0
Publicat el 7 d'agost de 2008
Resulta que un dels blockbusters de l’estiu és en realitat una pel·lícula política. Superagente 86, Get Smart segons el títol original, remake de l’entranyable i reivindicable sèrie de televisió amb Don Adams, és una sàtira divertidíssima de les pel·lícules d’espies, amb algunes gotetes de pel·lícula d’acció a l’ús i una interpretació (de nou) memorable d’Steve Carell. Tanmateix, també és una intel·ligent crítica als serveis secrets nordamericans. Un hilarant plaer, aquest passeig per diferents agències de les dites d’intel·ligència. Impossible no pensar en l’11-S i el trist paper que els serveis secrets nordamericans van desenvolupar-hi. Alguna cosa ha passat, i no pas petita: fa quaranta anys rèiem d’un agent capsigrany i ara riem d’un sistema que té forats per totes bandes i d’un president amb evidents semblances a ‘W’ que ens fa preguntar qui és, en realitat, el capsigrany.

Bon any nou, en plena canícula

0
Publicat el 6 d'agost de 2008

A Badalona, aquesta tarda, i en ple rovell de l’ou, la companyia concessionària del transport de superfície, la nostra estimada ‘Tusgsal’, oferia als ciutadans una mena de ‘happening’ poètic, potser com a aperitiu de la festa major d’agost. Un dels panells informatius, que des de fa dos anys hi ha inútilment palplantats al costat d’algunes parades, estava en ‘probes’. Notícia! El panell funciona… amb falta d’ortografia, però funciona. Tota una novetat, ja que els panells en qüestió, que han de mostrar el temps d’arribada dels busos, no han funcionat mai fins: molts no han arribat a encendre’s mai, d’altres donaven, i encara, informació errònia. Les ‘probes’ consistien a fer passar per la pantalla un hilarant ‘Bon any nou’. Un cop i un altre, en plena canícula. Fa dies que no veig en Pep Mita. Ves que no s’hagi mudat en la pell d’un hacker poeta amb ganes de fer-nos riure una mica. Com a mínim que serveixin per això, els malaguanyats panells informatius!

McCain fa la campanya a Obama

1
Publicat el 6 d'agost de 2008
Quina és la paraula que més surt al blog de John McCain? Obama! Els nordamericans gasten tant en assessors d’imatge que a vegades se’ls deu oblidar el més bàsic (bé, això els passa als americans, i ens passa a nosaltres!). O potser és que la inèrcia de la realitat és tan potent que ni la consultoria més solvent de relacions públiques i estratègia política pot fer res per reconduir les coses. El Boston Globe ha publicat un suculent gràfic (el podeu veure aquí), que mostra els resultats d’aplicar una de les aplicacions de l’internet 2.0, els word clouds, als blocs dels dos polítics. Els núvols de paraules recullen els mots més utilitzats d’una determinada pàgina i els presenten amb tamanys proporcionals al seu ús. Vet aquí que en el blog del candidat republicà es destaca el cognom del seu oponent, però també altres paraules, relacionades amb el futur candidat demòcrata. Al costat d’això, es subratllen igualment altres mots en negatiu (cancelled, opposite, drilling, coal…). Ben poc engrescador, no els sembla? El gràfic contraposa aquest núvol al núvol generat a partir dels continguts de la web d’Obama. I quina és la paraula que més surt al blog d’Obama? Obama! I d’altres: futur, esperança, canvi, inspiració, país, donació, arrels, lideratge, suport… Els gràfics mostren amb eloqüent obvietat que McCain va a remolc i que s’ha quedat sense paraules pròpies. Pecat capital per un polític.

‘És això, el que volia?’

0
Publicat el 5 d'agost de 2008
“Després de graduar-se a Brown el mes de maig, David Noriega, un llicenciat en literatura antiga comparada de Binghamton, Nova York, va mudar-se a uns pocs quilòmetres del campus i va començar a llegir alguns dels llibres als quals no s’havia pogut dedicar a la facultat. Mentre molts dels seus companys de classe ja estaven buscant feines en noves ciutats, ell va decidir pagar un lloguer petit, tocar en una banda de noise-rock, començar a la traducció de dues novel·les mexicanes –una feina voluntaria dins el marc de la seva tesi–, i començar a buscar una feina de dia, segurament ‘gens motivadora, gens coherent amb la seva carrera'”. El New York Times dedica un article als joves graduats d’universitats americanes que decideixen allargar la seva estada en les tranquil·les i interessants ciutats-campus nordamericanes, mentre decideixen què fer amb la seva vida. La història de David Noriega obre la peça, que conté algunes cites previsibles, i estudiadament culpabilitzadores. “Aquesta generació no sap què fer amb la seva pròpia llibertat”, hi diu Ethan Watters, autor de “Urban Tribes: A Generation Redefines Friendship, Family and Commitment.” Em sembla un argument fàcil, o potser directament erroni, aquest. Perquè, al capdavall, em sembla que en David Noriega sap molt bé el que vol fer amb la seva vida, només que, és clar, no és el que s’espera d’ell. Diria que jo m’assemblo més a en David Noriega, que no pas als pares que surten als anuncis dels ‘Ous Kinder’, aquells que arriben amb la corbata i el pesant maletí a l’impoluta casa adossada tot cridant ‘ja sóc aquí’, mentre besen a una dona somrient de cabells llargs i brillants i abracen uns menuts rossos i polits. Més de la meitat de les meves amistats han decidit viure a fora un temps, o fer algun viatge llarg; han deixat ‘bones’ feines que els ‘convenien’ per d’altres d’incertes… Desorientats? Irresponsables? Segur, si. Però és que tenim el monopoli de la desorientació i la irresponsabilitat? És que som els únics que no sabem què fer amb la pròpia llibertat? Fins i tot el pare-kinder sorpresa es deu preguntar alguna vegada: és això, el que volia?

Foto: Sara D. Davis per al The New York Times

Els classificadors de papallones

1
Publicat el 4 d'agost de 2008
Tots els afeccionats a la música ens hem preguntat alguna vegada quins són els nostres discos preferits i tots hem acabat la conversa amb un regust que no per conegut i esperat, deixava de ser menys frustrant. És possible trobar un Top10 entre els centenars, milers, de discos que un ha anat acumulant al llarg del temps? Existeix una sala VIP amagada en les lleixes on arxivem els cedés i els vinils? Existeixen els intocables? Hi ha una bona manera d’arxivar els discos? Són preguntes que generen debats sempre interessants però que acaben sense respostes clares i precises. I en canvi, entre els profans: quantes vegades m’han preguntat quin era el meu artista preferit? Tantes com, segurament, he donat respostes capritxosament variades, potser fins i tot contradictòries! Quants discos tens?, em pregunten d’altres, plantificats davant la paret que acull bona part de la meva discoteca? Quan respons que no ho saps, et miren com ofesos, més que amb incredulitat. Però els afeccionats a la música sabem que això no va d’estadístiques, ni d’intocables, tampoc de llistes; sinó d’una cerca íntima i addictiva, la cerca de la cançó perfecta. Som viatgers, més que no pas sedentaris classificadors de papallones, nosaltres!
Tot això per dir que aquest estiu em proposo classificar els meus quasi dos mil discos gràcies a l’espectacular sistema d’arxiu amb codi de barres (cal tenir un mac amb webcam), fabricat per Delicious Library (vegeu foto). Tot això per dir que aquest propòsit contradiu, en efecte, almenys un parell de les línies apuntades una mica més amunt. 

Almenys un cop a l’any, The Searchers

1
Publicat el 2 d'agost de 2008
La frase -m’agrada més veure-la com un consell- és de Martin Scorsesse i ha estat ampliament citada. Almenys un cop a l’any cal reveure The Searchers’. Jo ho procuro fer des de fa cinc anys ben bons. L’obra mestra de John Ford, que en castellà es va estrenar amb el mític títol de ‘Centauros del Desierto’, és una lliçó de cinema, però és també una enorme lliçó d’humanitat. La meva cita anual amb el curtit i misteriós Ethan Edwards i la seva cerca dolorosa i sense fi em regala sempre coses noves. Els nens robats en les incursions índies, capitanejats pel brutal Scar, omplen d’odi el pap del vell cowboy protagonista, interpretat per un inoblidable John Wayne. La búsqueda, que dóna nom al títol de la pel·lícula i que articula el guió, té la forma d’una enorme pregunta, plena d’actualitat en la nostra societat multicultural d’avui: on comença i on acaba la família?, quins són els vincles que formen una comunitat?, com es formen les persones?, quin pes hi té la cultura?, quin pes té la raça? El començament i el final del film ens mostren un paisatge erm i amenaçant des dels enquadraments -diguem que- accidentals d’una finestra i una porta. Algú, nosaltres, observa aquesta natura indomable des de la precària tranquil·litat d’una casa. Veiem el món des d’una mirada, la nostra, que és construïda, i que per tant no és natural ni neutra. Els personatges del film veuen el país des d’una polsosa granja que s’alça tossuda i hospitalària enmig del desert de Texas. El perill, en aquest cas, el representen els temibles comanches… guerrers implacables i cruels, però que són a la vegada el necessari contramirall d’un país que tot just es formava, entre la por i la venjança, entre l’odi i l’amor. Ethan Edwards, el millor paper de John Ford, és el compendi de totes aquestes contradiccions, capaç del millor… i també del pitjor; reflex perfecte de la seva pròpia pàtria, aquesta terra dels lliures i els valents, senyors i senyores, els Estats Units d’Amèrica. 

L’adéu a un vell company, la cinta de casset

0
Publicat el 1 d'agost de 2008
Com anava allò del vell MacLuhan? Si el mitjà és el missatge, quin món ens mostraven les cintes de casset. El món dels cassets era més imprecís -com costava, passar d’una cançó a l’altra!-, precari -la forma com s’embolicava la cinta, tan primeta ella, emulant un irònic crescendo– i caduc -cada vegada que escoltaves una cinta, li treies una mica de vida-. El casset ja és, de fa tamps, una relíquia del disseny industrial, per bé que el món continua sent igual d’imprecís, precari i caduc! Potser en MacLuhan no va ser tan ocurrent com es pensava!
 
En tot cas, el vinil viu una segona època daurada: els melòmans mai van renunciar-hi i els esnobs s’hi llancen amb el fervor del nou convers, al mateix temps que el format digital revoluciona tot un model de negoci. Potser encara es… (CONTINUA)

poden trobar cintes en algunes gasolineres i mercats de segona mà, i perquè no?, segur que també en alguna botiga de discos regentada per algun propietari més despistat que romàntic… Però poca cosa més, almenys al primer món (és una altra història el que passa en molts llocs d’Àfrica, amb el seu bulliciós intercanvi musical, de mà en mà, encara amb el casset ben viu).
El sector dels ‘llibres parlats’ mantenia encara un volum significatiu de novetats en aquest format, i això només en el món anglosaxó, que és on aquest línia ‘audioliterària’ té una demanda important, significativa en termes econòmics. El New York Times donava notícia, aquesta setmana, d’una ‘R.I.P Party’ organitzada pel departament d’audio d’Hachette a les oficines del gegant mediàtic a Nova York. L’estocada final a un format que la gent més jove associa a l’arqueologia i que les persones de la meva generació veiem amb una barreja de nostàlgia -aquelles recopil·lacions que regalàvem a amics i nòvies!- i vergonya. Un tros de plàstic, una caixeta, sense a penes ‘sex appeal’, i que ben poc pot fer davant la noblesa rotunda que encara conserva el vinil; la revolució pràctica que va suposar el cedé; i els camins tot just encetats per la música digital en forma d’ipod… Descansi en pau, el vell company, la cinta de casset.
 
Foto: Detall d’un cartell al Soho de Nova York, primavera de 2006. Oriol Lladó a Flickr.

L’Àlbum, ara a mesvilaweb.cat

0

Tenia un bloc latent, que és una mica com dir un bloc pendent a mesvilaweb. Recordo que l’any 2005 vaig obrir-me un compte en l’aleshores novedós servei del mitjà català. A les portes del viatge que preparava amb la Laura Garcia pel continent nordemericà -i que durant 5 mesos ens va portar de Chicago a Ushuaia- dubtava entre blogger i mesvilaweb. Va guanyar blogger i així va néixer  cincmesos.blogspot.com: devien ser les majors opcions d’adaptació en el disseny, en la incorporació de widgets, la netedat de la url… Tanmateix, el cas és que jo ja havia contractat el servei a mesvilaweb i allà va quedar aquell bloc sense estrenar, en els llimbs immaculats d’algun servidor. Gat gris, s’havia de dir el bloc, com el gat, en Marlowe, que teníem aleshores. Un temps després, vaig estrenar Àlbum de retalls, també a blogger, i vaig anar fent fins avui, que he decidit recuperar el vell compte i estrenar l’Àlbum de retalls a mesvilaweb, avui un servei molt més complet del que era fa uns pocs anys. Estic content i confiat, perquè em sembla que aquesta és, naturalment, bé que hagi trigat tres anys a fer el pas, una llar digital molt més hospitalària. 

 

Tinc un problema amb la Kidman

1

Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l’únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada… és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d’orgullosa trascendència, la repel·lència de la ‘primera de la classe’ amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d’una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic. 


La pel·lícula, malgrat tot, té més d’un punt d’interès, cosa que demostra que el meu odi per l’actriu australiana és més sanguini que cerebral. Perquè, al capdavall, la Kidman no arriba a espatllar el film, i això vol dir que la seva actuació no deu ser, en el fons, tan desastrosa. ‘Margot and the Wedding’, la pel·lícula en qüestió (i que jo vaig veure el 5 de juliol), és com si Cassavettes i Rohmer haguéssin anat de copes a Sundance amb el Wes Anderson de torn. Atropellada i irregular conté un parell d’escenes torbadores d’inusitada intensitat i algun gag memorable, ben orquestrat per un Jack Black en estat de gràcia.


PUBLICAT EL 26 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

Woody Allen fa crònica local

0

Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors ‘revistes locals’ del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l’Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d’obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d’obres a la ciutat, de l’inquietant augment dels negocis ‘new age’, etc. Les històries d’Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d’Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d’un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.


PUBLICAT EL 25 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.