Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Obama: el seu cognom és d’aquest tros de planeta

1
Publicat el 29 d'agost de 2008
Aquesta passada matinada, ha estat escollit candidat a la presidència del país més poderós del món pel Partit Demòcrata. El mes de març passat, vaig escriure això en el meu anterior bloc. M’ha semblat oportú recuperar-ho ara:

Un home arriba a Nairobi. És alt, prim, i ve de la Ciutat del Vent, Chicago, Illinois i, per bé que el seu vestit és senzill, es fa mirar: és elegant, pulcre i del tot inassequible. Té una mirada àvida per conèixer i l’inspira una flama incerta, que el confon i l’esperona a la vegada: qui sóc, que vull, on vaig? Preguntes que es creuen indistingibles en un foc que el crema per dins. I no de fa poc. És per això que és a l’aeroport de la capital de Kenia, aquest matí. A la sala d’arribades l’espera la seva germana, a qui ha vist només unes poques vegades, però amb qui el lliga una complicitat que el pren amb una naturalitat que no el deixa de sorprendre. Interpreta aquest lligam com un bon averany en la cerca que ha iniciat.Però resulta que li han perdut les maletes, al nostre home, i es queixa al personal de l’aeroport. Quan li pregunten el nom, no calen gaires explicacions. El seu cognom és d’aquest tros de planeta, on és ben corrent. El que al lloc d’on ve requereix explicacons i justificacions, aquí és rebut amb un somriure tranquil, quasi absent. “Obama”, -escriu l’hostessa– “vostè, així, és dels Obama?”, li pregunta encuriosida tot seguit. Com que, malgrat tot, ell resulta que encara no sap d’on és, calla, cortès, amb un gest inescrutable, mentre nota aquell foc a dins, encara.

Aquesta és una versió una mica lliure d’un dels fragments que més m’ha agradat –i emocionat– de Dreams of my father, el llibre que Barack Obama va escriure l’any 1995 i que he llegit aquestes últimes setmanes, com bé saben amics i coneguts, a qui he anat explicant anècdotes i pensaments continguts en aquest llibre sincer, lúcid i humà. Jo l’he llegit en anglès, perquè, per ara, no n’hi ha versió en castellà o català. Del tot imprescindible.

Un món efímer?

0
Publicat el 29 d'agost de 2008
L’exposició Ukiyo-e aplega a la Pedrera (entrada gratuïta, visitable fins al 14 de setembre) una bona colla de gravats japonesos dels segles XVIII i XiX procedents de la Bibliothèque Nationale de France. La mostra es subtitula, amb encert, ‘imatges d’un món efímer’. La senzillesa del traç es combina amb una prodigiosa tècnica tot formant unes estampes que són un reflex privilegiat d’una cultura tan fascinant fa dos segles com avui mateix. És un plaer contemplar-les. L’eclosió de l’Ukiyo-e es va donar de la mà de la incipient burgesia de les grans ciutats, que cercava una expressió cultural pròpia, bandejada aleshores de l’encarcarada cultura oficial. I així va anar-se consolidant aquesta mirada que, malgrat la seva fugacitat, manté intacta, a través dels gravats, el seu poder comunicador en el Japó dels bits i els neons d’aquest segle XXI que comença. La vida quotidiana i el seu temps detingut; la volàtil bellesa d’una onada; el capritxós esguard de l’actriu; el foc dels amants en la fresca nit d’estiu… el vers més simple deixa un relleu perenne en la planxa de fusta de cirerer. L’austera economia del dibuix amaga un treball que ni tan sols es pot comptar. L’Ukiyo-e, sense grans pretencions, va convertir en immortals les imatges d’un món balbucejant, que tot just feia les primeres passes. Potser com avui ho fan, tal vegada, els centenars de milers de d’imatges que els fotògrafs amateurs pengen, diàriament, en els seus fotoblogs.

En el camí de festivals més nets

0
Publicat el 28 d'agost de 2008
El 2008 ha estat l’any dels festivals musicals al nostre país [a la foto, el Doctor Loft, de Castelló d’Empúries – al meu compte de flickr]. El fenòmen, però, té abast europeu. Al Regne Unit, on aquest format va ser pioner al vell continent, els Greener Festival Awards reconeixen les iniciatives més eficients per reduir l’impacte d’aquests macroesdeveniments en qüestions com, per exemple, el consum energètic, els residus o l’impacte en el territori. No és fàcil, per als festivals. El festival de Glastonbury, que aplega 177.000 persones, treballa amb Greenpeace i recicla el 40% dels residus. Aquest 2008 fins i tot ha estrenat estaques per clavar tendes biodegradables. Tanmateix, els organitzadors de l’exemplar festival reconeixen que l’any 2007, van recollir vint tones de roba, tendes i sacs de dormir… abandonats pels assistents! Vint tones, en efecte, no ha estat cap error. Ho diu el Guardian.

PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT

Els apàtics europeus

0
Publicat el 27 d'agost de 2008

A vegades està bé deixar reposar una pel·lícula. Vaig veure ‘Yo serví al rey de Inglaterra’ als Renoir Floridablanca a principis d’agost i fins avui, quasi un mes després, no m’he decidit a fer-ne el comentari. El film de Jirí Menzel, basat en una novel·la de Bohumil Hrabal, té molts números per ser una d’aquelles produccions europees tan llustroses com buides, per còmodes i políticament correctes: bons decorats, ambientació implecable i un argument que combina èpica, amor, història i uns quants badalls. Una pel·lícula ja vista moltes vegades, vaja. Fins i tot el que es presenta com a novetat, ha estat assajat altres cops: els nazis en clau d’humor? Vegeu, sense anar més lluny, ‘La vida es bella’.

Però resulta que no, que Jirí Menzel és un director expert i sensible, un petit clàssic al continent (flagrant ignorància, la meva), i que Bohumil Hrabal; un gran clàssic, aquest; novel·la com ningú la petita història del segle passat. ‘Yo serví al Rey de Inglaterra’, no és una pel·lícula ni amable ni simpàtica i això és el que, finalment la fa tant estimable. A mi m’ha calgut deixar reposar el film per anar més enllà de l’esplèndida fotografia i l’empàtica interpretació d’Ivan Barnev per entendre el que Menzel i Hrabal ens volen explicar, i que és quelcom terrible i vergonyant. La història del que es queda, el relat del que no va a la guerra ni defensa el país, del que fa la viu viu, del que para la mà i mira a l’altre costat. ‘Yo serví al Rey de Inglaterra’, retratant aquest ambiciós mosso d’hotel que arriba a la direcció dels millors establiments aprofitant la seva falta d’escrúpols i innata simpatia, explica la història de bona part dels europeus durant aquest segle, apàtics testimonis de l’horror més majúscul. Potser per això m’ha costat pair i entendre  aquest film que ens fa transitar de la dolçor a l’amargor amb un pervers desmenjament.

Contra l'”sprawl”, a Califòrnia

1
Publicat el 26 d'agost de 2008
SB 375 és el nom de la iniciativa legislativa que Darrell Steinberg, senador a Califòrnia pel districte de Sacramento, vol fer aplicar en un dels estats més rics i influents als EUA, que és com dir, és clar, un dels estats més rics i influents al món sencer. Aquesta iniciativa, que de moment no ha trobat ressò més enllà de les pàgines locals dels grans mitjans de l’estat, vol fer front a un problema ‘made in USA’ però que s’ha estés, mai més ben dit, a bona part del món occidental, també a casa nostra: vet aquí la urbanització difusa, per a la qual els americans fa temps que van haver d’inventar un nom, l’sprawl, i que a Califòrnia va ser model de felicitat i progrés durant moltes dècades. Aquestes confiades casetes, disposades capritxosament en forma d’urbanització, han conquerit deserts i carenes, amb les seves tanques, els seus jardins de gespa impecable i les seves blavíssimes piscines. La iniciativa d’Steinberg, sobre la qual el governador Schwarzeneeger guarda per ara una prudent distància, delimita de forma molt clara els efectes d’aquest model urbanístic: ocupació excessiva del sòl, destrucció d’hàbitats i necessitat de construir més infraestructures (autopistes, escoles, serveis de neteja, sanitaris, etc). Al capdavall, més diners, més emissions de CO2… una mala eqüació en aquest segle que comença. Fa un temps, els orgullosos habitants d’aquestes mini-mansions cremaven les externalitats a la barbacoa: poc importava, aleshores! Però i ara? Les conseqüències de la dependència del petroli i el sobreescalfament de la terra espatllen la ingènua –potser millor, irresponsable– postal d’abans.
 

Caldrà veure si la iniciativa d’Steinberg progressa, ja que un primer intent es va quedar en paper mullat per les pressions dels constructors. Al seu favor, però, hi ha el compromís de l’estat de reduir les emissions d’un 30% respecte les del 1990 per al 2020. Fonts del govern de Califòrnia deixen clar, d’acord amb Los Angeles Times, que per complir aquest compromís no n’hi haurà prou amb cotxes més eficients i normes que afectin la indústria… caldrà discutir l’ús del sòl, les autopistes que caldrà construir i el lloc on es posen els centres comercials. Tot per reduir l’estona que els californians passen al cotxe. Conduir menys, viure millor. A Califòrnia ho comencen a tenir clar.

* Foto: Detall a Beverly Hills, Califòrnia. Per veure la foto més gran, aneu al meu compte de flickr, aquí

Temps borrós en l’Amèrica més oblidada

0
Publicat el 25 d'agost de 2008
La coral més afinada s’ha emboratxat amb bourbon casolà i canta caòticament a la sortida de la taverna, en un temps i lloc indeterminat, que té, tanmateix, l’aire inconfusible de l’Amèrica més oblidada i l’alè d’un temps borrós, que és el d’ara. La lluna es mostra al quadrant superior dret de la imatge. Revela les marques del temps, gegantines esquerdes en la seva superfície. El satèl·lit, glossat fins la sacietat per poetes i poetastres, sembla que, aquesta nit, es disposi a acompanyar aquest grup de joves bulliciosos tot xiuxiuejant una vella cançó en la sideral distància. Allarga la seva ombra per les carreteres polsoses del país més inòspit, on canten aquests músics amb les butxaques foradades. Es pot reduir la més gran nació a una fotografia de color sèpia, amb les vores troquelades? La banda de músics surt a empentes i rodolons d’una taverna de mala mort, però els seus membres duen les butxaques de les gavardines i abrics plenes de les paraules de Robert Frost, Jack Keruac, John Steinbeck i en les seves orelles ressonen encara les notes de The Band, Bob Dylan, Neil Young i Townes Van Zandt. No és res nou, però no és qualsevol cosa. Aquest estiu m’acompanya dia i nit The Feelice Brothers<strong>”>, el disc homònim de la banda de Nova York.

El preu de l’ecologia

2
Publicat el 24 d'agost de 2008
L’editorial de Le Monde del 19 d’agost se centra en un debat que no per conegut i comentat té menys interés i és menys necessari. Quin és el preu de l’ecologia? El rotatiu francès prén com a excusa les desavinences que aquestes darreres setmanes s’han evidenciat entre el ministre de l’ecologia, Jean-Louis Borloo, i el de finances, Eric Woerth: ‘És necessari gastar més (diners públics) per consumir menys (CO2)?’, es pregunta l’editorialista en les primeres línies de la peça. El debat s’origina, explica Le Monde, amb les condicions fiscalment aventatjoses per als compradors de cotxes menys contaminants, una mesura que implica deixar d’ingressar 140 milions d’euros a les caixes públiques, un regal fiscal difícil de justificar en un context de crisi econòmica, es queixa Woerth. Un regal fiscal? Com si la lluita contra el canvi climàtic fos un capritx de quatre ciutadans maniàtics. Potser caldria recomanar a Woerth la lectura de l’Informe Stern, obra d’un economsita de gran prestigi i gens sospitós de ser un d’aquests ‘ciutadans malversadors de fons públics’: cal una inversió equivalent a l’1% del PIB mundial per mitigar els efectes del canvi climàtic, però el cost de no fer res pot arribar al 20% del PIB global. L’editorial de Le Monde apunta finalment, amb una lucidesa d’agrair, perquè sap anar més enllà del debat concret entre els dos ministres, que la clau potser no està en si consumim millor, sinó de si trobarem la manera de consumir menys. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Els Déus de pedra van al supermercat

0
Publicat el 23 d'agost de 2008
El Planeta Blau és el títol que els editors d’Empúries han donat a l’última novel·la de Jeanette Winterson. El títol original, els Déus de pedra, és més suggerent i, crec, explica millor la proposta de l’escriptora britànica: la història en forma de tríptic d’un món meravellós; és el nostre, aquest planeta blau?; condemnat un cop i un altre a l'(auto)destrucció. Les gegantines escultures de l’illa de Pasqua són convertides per l’escriptora en la metàfora de la fascinació de l’humà per l’absurd. La civilització que les va fer possible va morir en l’intent, convertint en desert el que abans era una voluptuosa selva. Amb una narració fragmentada, volgudament confosa, poètica i satírica a la vegada, l’escriptora va narrant l’irresistible camí de les civilitzacions que, amb orgullosa disciplina, van fent cap a l’esgotament fatal. Vet aquí els Déus de pedra del títol: les grans figures de la llunyana illa riuen en silenci mirant el mar per sempre…, ¿o és que potser ploren? ‘El planeta blau’ novel·la l’apocalipsi, i en alguns punts s’apropa al pamflet amb un discurs urgent i descarat. Estem a mig camí de Blade Runner i 1984, tot i que a estones també hi treuen el cap els ‘Viatgers del Temps’ i els seus viaranys surralistes. 

Winterson, per cert, té una pàgina web exemplar, on aprofita molt bé els recursos d’internet 2.0. Es poden llegir molts dels seus articles (per a l’Observer, el Guardian o el Times) i saber d’algunes notícies interessants. L’escriptora va invertir part dels seus beneficis en ‘Verde’s’, un supermercat singular, a prop del mercat d’Spitalfields, a Londres, on es poden trobar productes ben fets, sans i… ecològics. No és tan anecdòtic com podria semblar. L’opció de la novel·lista s’assembla força a les que acaben prenent els protagonistes de la seva novel·la: “My shop isn’t going to worry Tesco, and I won’t change the eating habits of Britain, though I’d like to try. What I am doing is using the opportunities available to me to make a difference, however small, and to put my money where my mouth is.”

Tours radioactius

0
Publicat el 22 d'agost de 2008

Estem de vacances… i a Los Angeles Times ens parlen d’un tour turístic extrem. És el que ofereix Pat Welle, propietari del Columbia Kayak Adventures. Cada mes, almenys tres grups de persones recorren el riu Columbia per apropar-se a les restes del complex nuclear més contaminat dels EUA. Això passa a Hanford Reach, a l’estat de Washington, al nord-oest dels Estats Units, paradoxalment enmig d’un entorn natural plè d’interés. Actualment, les velles instal·lacions nuclears, que encara es troben en fase de desmuntatge, estan envoltades per un perímetre generós, on s’ha mantingut una necessària moratòria que ha portat a un enfortiment de la vegetació i la fauna. De fet, l’any 2000, prop de 200.000 acres van ser declarades monument nacional. Ara es parla de permetre l’entrada a l’històric reactor B, on es va preparar el plutoni per a la bomba després es va llençar a Nagasaki. Tanmateix, està clar que no ens trobem davant d’un espai visitable qualsevol. Aquesta indústria va portar un milió de morts amb un sol click. [NOTÍCIA EXTRETA DE SOSTENIBLE.CAT]

Batman i el signe dels temps

1
Publicat el 21 d'agost de 2008
És curiós, això dels superherois. Fa quatre dies parlava de Hancock i dels seus problemes de popularitat a Los Angeles. Ara és Batman -protagonista d’El Caballero Oscuro, de Christopher Nolan- el que s’enfronta a un singularíssim ‘dolent’, un Jòker, que no busca els diners, sinó el caos, la revolució nihilista. Què se n’ha fet dels dolents d’abans? On és l’avarícia? La vanitat? I l’ostentació? El dolent que desafia Gotham és un malvat postmarxista, encarnat per un Heth Ledger enorme, -i que, diu la rumorologia, podria obtenir un Oscar pòstum. Maquillat terroríficament -tota una troballa, la seva caracterització- el subjecte trenca les regles del joc perquè no el fa trempar el dòlar, i així fa anar de corcoll el ratpenat justicier. A la pel·lícula, hi ha mafiosos dels d’abans, i també homes de negocis orientals -presentats com la nova màfia-, però tots sucumbeixen, com el mateix Batman davant les estrambòtiques estratègies de Jòker, d’una implacabilitat quasi perfecta. Amb una violència esborronadora, Jòker vol desenmascarar les hipocresies de la societat, confrontant l’opinió pública a eleccions impossibles. Hi ha un moment que els policies es refereixen a l’histriònic subjecte com a ‘terrorista’. I deu ser això mateix. No em passen per alt les implicacions econòmiques del terrorisme internacional, però no és menys cert que el terror que despleguen aquests grups és avui imprevisible, desproporcionat, difús, arbitrari… talment com el del nostre maquillat criminal. Finalment, però, el que fa més por del Jòker d’aquest nou Batman és la seva habilitat per convertir la bona gent, els ciutadans de peu plà, en armes de destrucció tot jugant amb la por i la desconfiança. A mi m’ha recordat allò que va dir Dario Fo pocs dies després de l’11-S: no hi ha arma més perillosa que un home sense pistola ni dinamita cridant ‘hi ha una bomba!’ en un estadi de futbol… 

L’Arca de Noè dels objectes inútils

5
Publicat el 20 d'agost de 2008
La casa d’en Wall-E és com l’Arca de Noè de tots els objectes inútils: aneguets de banyera, ornaments de nadal, coberteria de plàstic, escrostonats cubs de rúbik acumulats en lleixes mòbils, on sembla que no hi hagi de cabre res més. En Wall-E és un robot que aprèn d’estranquis dels vells musicals de Hollywood, que es projecta cada nit en la pantalla d’un ipod que amplia, tot voluntariós, amb una gran lupa. Va ser dissenyat i programat per netejar els residus que van fer la terra inhabitable, fa centenars d’anys. El resultat de la seva disciplinada dedicació són les piles de merda que, en forma de gratacels, fan la competència als vells edificis d’un apocalíptic Nova York posthistòric. Però en salva uns pocs, d’objectes. Són els que serva amb entranyable tendresa: els aneguets, els ornaments, els coberts, els cubs de rúbic… conformen, junt amb les pel·lícules antigues, el seu particular mètode pedagògic. El robot en qüestió porta més de 700 anys de feina, com un prometeu postnuclear… però alguna cosa està canviant, a còpia de tant escoltar ‘Hello, Dolly’. ¡Potser si que al final aquest mediocre robot, encantador Monsieur Hulot mecànic, podrà salvar el món! Al capdavall, tota la intel·ligència humana només ha servit per fugir cames ajudeu-me del planeta blau. Haurem de confiar, per tant, en aquest subjecte i el seu romanticisme caduc i tossut? Barbara Streisand i Michael Crawford, els protagonistes del musical en qüestió, convertits en referents filosòfics del nou món que comença? La força de l’amor es mostra en totes les petites coses, fins i tot, i especialment, en les més velles, en les més lletges, en les més impossibles. Aquest és el suggerent plantejament -i també la lliçó- de l’última meravella de Pixar, Wall-E, pròxim Òscar a la millor pel·lícula?

La Costa Brava, elogiada al New York Times

0
Publicat el 19 d'agost de 2008
Els nordamericans tendeixen a mirar-se Europa amb l’estranya nostàlgia dels temps no viscuts. Una mirada d’una certa candidesa, un gust per l’anècdota i la simpàtica inutilitat; aquell aire (l’Audrey a Roma, la Katherine a Venècia, per citar dues Hepburns) i un romanticisme en technicolor que manté, ben saludable, el gust del segle passat. Els francesos i els seu petons, la vespa, la ‘siesta’, el vi, les esglésies amb mil anys d’història i tot aquest guirigall de llengües, fet i fet una torre de Babel encantadora, una altra mania dels europeus! La mirada dels nordamericans no és gaire millor que la nostra, la qual és igualment distorsionada. En aquest cas, però, caldria substituir l’amable i innocent ignorància pel nostre altiu cinisme (aquest, tanmateix, seria objecte d’un altre post). Tot això vé a tomb de l’article que el New York Times dedica aquesta setmana, en el seu especial de viatges, a la Costa Brava. Hi surten personatges pintorescos i paisatges evocadors: la Sarah Wildman, col·laboradora habitual de la casa, signa la peça. I fa una bona feina. O almenys la feina que s’espera d’ella, que a aquestes altures estarem d’acord que hom no creu que hagi de ser especialment fidedigna. És un retrat bulliciós i encantador, gens crític, talment una postal turística. Em quedo amb un fragment de l’article, d’una inexactitud flagrant… però irresistiblement aduladora: ‘I en els carrers d’arreu la llengua franca era el català, no el castellà, i malgrat els turistes que venien de França i d’altres llocs, presidia l’escena un orgull local; al nostre costat, un penyassegat es trencava, de sobte, per deixar-nos sense respiració, a tocar del mar’. Està bé que la Wildman i els centenars de milers de lectors de l’article es quedin amb aquesta idea de la Costa Brava. Quin sentit tindria corregir aquesta impressió amb l’especialitat local, el tan nostrat pessimisme?

Un superheroi amb problemes d’imatge

0
Publicat el 18 d'agost de 2008
Pots volar i enviar a la quinta forca un tren amb una sola bufada i, tanmateix, necessites un relacions públiques? Et dius Hancock, vius a Los Angeles, i les teves gestes salven vides però també fan perdre milers de dòlars en desperfectes i provoquen danys col·laterals diversos. L’ajuntament et busca les pessigolles i els ‘picaplets’ es volen fer d’or a la teva costa. Conserves només una vella entrada de cinema per anar a veure King Kong que deu ser dels anys trenta i beus per oblidar. Només que no saps què és el que vols oblidar. La teva cara, això si, s’assembla a la de Will Smith. Això et dóna alguna pista. Ets dins una pel·lícula d’estiu, una rendible i llaminera pel·lícula de crispetes que, tanmateix, és alguna cosa més. Aquest Hancock alcohòlic i maleducat és un reflex interessant del món d’avui. Incomprès i perdut, el nostre superheroi vol fer el bé, però només provoca destrucció, tot conjurant els comentaris irats dels tertulians de torn, com si fos un conseller d’ICV a l’ús. En Hancock, el primer superheroi que és a la vegada un ‘antiheroi’, pot llegir-se també com una metàfora de la política exterior dels EUA: els aterratges forçats que fa el nostre valent volador i que destrossen a bocins paviments i cotxes són especialment eloquents de com les operacions militars més sofisticades es converteixen avui en ruscos enverinats. Tot plegat hagués pogut donar per més, d’acord. Però les dobles lectures que ens ofereix el director, Peter Berg, fan aguantar el film amb dignitat i interès. A més, la pel·lícula compta amb un parell de girs d’argument que et deixen clavat a la cadira (literalment) i una Charlize Theron que no pot estar més guapa (literalment). 

Contra el màrqueting verd

0
Publicat el 17 d'agost de 2008

L’autoritat britànica de regulació de la publicitat (ASA) ha prohibit l’emissió d’un anunci en el qual el grup petrolier Shell qualificava de pràctica sostenible l’extracció de petroli a partir del tractament de sorres bituminoses o asfàltiques a la regió d’Alberta, a Canadà. Aquesta pràctica, explica Libération, té forts impactes sobre el medi, tant pel que fa a l’afectació de zones naturals d’interès com pel que fa a l’emissió de gasos que provoquen l’efecte d’hivernacle. La decisió de l’ASA s’ha donat arrel d’una queixa de World Wild Fund (WWF) a Anglaterra i suposa un cop important, i ben significatiu, atesa la importància del grup empresarial, al màrqueting verd. Ara caldria demanar a aquesta autoritat, a més de la contundència i claredat demostrades, regularitat. Regularitat en la denúncia d’aquesta oportunista pràctica de neteja d’imatge corporativa. Caldria demanar-ho a l’ASA… i a les autoritats equivalents en la resta de països. També, naturalment, el nostre.

Article publicat a Sostenible.cat.

Aquell quart d’hora

1
Publicat el 14 d'agost de 2008
En Jordi Ventura, que viu a quatre passes -i no és una forma de parlar- del Verdi Park, sempre diu que això de tenir el cine a tocar de casa està molt bé, però que a vegades, al sortir de la pel·lícula, troba a faltar aquell quart d’hora de comentari de la pel·lícula. Aquella mica de discussió amb els teus acompanyants: t’ha agradat, la peli? El final, no creus que era una mica precipitat? On sortia, aquell actor? És el de West Wing? A vegades, confessa en Ventura, ell i la seva companya donen un parell de voltes a l’illa de cases mirant de trobar aquest impagable moment… Per alguna incerta raó, hi ha converses que cal tenir al carrer, tot vagarejant, o bé fent una cervesa. Tenir-les al sofà de casa, o al llit, no és exactament el mateix. Deu ser per coses com aquesta que jo no tinc un ‘home cinema’ d’aquells tan espectaculars al menjador de casa. Jo també trobaria a faltar ‘aquell quart d’hora’.