Connexions des de #Badalona

Vaig sortir de la projecció de La Teta Asustada, de la directora peruana/catalana Claudia Llosa, sorprenent guanyadora a la Berlinale, amb la mateixa sensació de perplexitat que he tingut quan he compartit una estona amb els americans indígenes de Mèxic, Guatemala o Costa Rica. La proximitat de la llengua (d’una de les llengües, clar, la que ens han fet compartir) pressuposa una proximitat cultural que és, clarament, una construcció política interessada. Ens ampara, pretesament, una mateixa etiqueta, la de llatins, però la comunicació és fallida, clar, la majoria de vegades. Les paraules són més que paraules i hi ha un misteri en el gest i en la mirada, que està més enllà de tota sintaxi. M’ha interessat molt, aquesta pel·lícula perquè s’apropa a aquest llegat mil·lennari, tan críptic, tan misteriós, tan llunyà. Ho fa des de dins… i sense concessions al públic europeu (bona part del film és en quítxua)! I és per això que he sortit amb aquella sensació de perplexitat a la qual em referia unes línies més amunt. Tanmateix, aquest sentiment, com quan he visitat Mèxic o centreamèrica, m’esperona a saber més, a estirar del fil d’aquestes cançons terribles –com la que obre tan corprenedorament el film– i que parlen d’un passat de violència extrema. Una violència que es traspassa de mares a filles i que fins arriba a la llet materna, en un simbolisme que la directora sap tractar amb greu poesia i un ajustat sentit de l’humor. El que és local, és internacional. Això és ben evident, sí… però massa sovint ens n’oblidem.