Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Publicat el 1 d'agost de 2008

L’adéu a un vell company, la cinta de casset

Com anava allò del vell MacLuhan? Si el mitjà és el missatge, quin món ens mostraven les cintes de casset. El món dels cassets era més imprecís -com costava, passar d’una cançó a l’altra!-, precari -la forma com s’embolicava la cinta, tan primeta ella, emulant un irònic crescendo– i caduc -cada vegada que escoltaves una cinta, li treies una mica de vida-. El casset ja és, de fa tamps, una relíquia del disseny industrial, per bé que el món continua sent igual d’imprecís, precari i caduc! Potser en MacLuhan no va ser tan ocurrent com es pensava!
 
En tot cas, el vinil viu una segona època daurada: els melòmans mai van renunciar-hi i els esnobs s’hi llancen amb el fervor del nou convers, al mateix temps que el format digital revoluciona tot un model de negoci. Potser encara es… (CONTINUA)

poden trobar cintes en algunes gasolineres i mercats de segona mà, i perquè no?, segur que també en alguna botiga de discos regentada per algun propietari més despistat que romàntic… Però poca cosa més, almenys al primer món (és una altra història el que passa en molts llocs d’Àfrica, amb el seu bulliciós intercanvi musical, de mà en mà, encara amb el casset ben viu).
El sector dels ‘llibres parlats’ mantenia encara un volum significatiu de novetats en aquest format, i això només en el món anglosaxó, que és on aquest línia ‘audioliterària’ té una demanda important, significativa en termes econòmics. El New York Times donava notícia, aquesta setmana, d’una ‘R.I.P Party’ organitzada pel departament d’audio d’Hachette a les oficines del gegant mediàtic a Nova York. L’estocada final a un format que la gent més jove associa a l’arqueologia i que les persones de la meva generació veiem amb una barreja de nostàlgia -aquelles recopil·lacions que regalàvem a amics i nòvies!- i vergonya. Un tros de plàstic, una caixeta, sense a penes ‘sex appeal’, i que ben poc pot fer davant la noblesa rotunda que encara conserva el vinil; la revolució pràctica que va suposar el cedé; i els camins tot just encetats per la música digital en forma d’ipod… Descansi en pau, el vell company, la cinta de casset.
 
Foto: Detall d’un cartell al Soho de Nova York, primavera de 2006. Oriol Lladó a Flickr.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Rock'n'roll will stand per oriol_llado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent