La política del ‘fes-t’ho tu mateix’, en record de Josep Valls
En política, en Josep Valls, va practicar com pocs el ‘fes-t’ho tu mateix’ amb una fórmula excèntrica en el moment, però que avui, segur, seria estudiada amb interès per algun politòleg amb ganes de sortir dels camins més transitats.
Les seves lluites extemporànies reflectien bé la desordenada Badalona que sortia del franquisme, amb moltes ganes de treure’s la pell de suburbi, però segurament amb més energia i bona voluntat que amb projecte.
Hi ha moltes maneres de començar un obituari sobre el senyor Valls. Jo començaré pel carrer de darrera casa.
A finals dels noranta, que és quan jo vaig tornar a viure a la Morera, el trobava sovint mentre asfaltava i reasfaltava un cop hi un altre un camí del Torrent de la Font, davant la perplexitat dels responsables municipals però amb agraïdes aportacions dels veïns de la zona. Una autèntica tasca de Sísif! Tant se valia, que en aquell moment una reeixida operació urbanística hagués connectat dignament i amb sentit de ciutat el barri amb Bufalà (al capdavall, el sentit últim de la seva acció individual). Al senyor Valls l’inspirava tan ajudar a millorar les coses, com una profunda desconfiança de l’administració, fins i tot quan aquesta l’encertava, fins i tot quan ho tenia davant del nas!
Abans, en Josep Valls havia invertit milers de pessetes en la copisteria del carrer del Pinzell, on li reimprimien unes particulars instàncies subratllades amb una exhibició inoblidable de retoladors fluorescents: aleshores reivindicava sobretot l’escala del carrer Sant Anastasi, però els seus interessos eren diversos i la seva energia, inacabable. Les cartes al director i les instàncies en qüestió s’acompanyaven gairebé sempre amb un grapat de caramels, un premi dolç que descriu el personatge, més de Tatí que de Berlanga.
Murri, tossut i molt proper, ja feia temps que el pastisser Valls havia convertit el seu establiment del carrer Galícia en un referent del barri. Els nanos d’aquella part de Badalona en coneixien i apreciaven la nata, que a vegades els servia improvisadament i saltant-se amb aquella inconscient alegria prèvia a les directives europees tot protocol sanitari. Tant se val, allà on s’acabava la ciutat, a l’ombra d’una bòbila i d’una gran estructura industrial a desmantellar… tot semblava (i era possible). Les grans promocions de Bac de Roda i la part alta de Bufalà eren encara línies en un plànol.
El 1999 es va presentar per primera vegada a les eleccions municipals i en les cinc convocatòries en què va participar va esgarrapar uns resultats francament estimables -a la ratlla del miler de vots-, lluny de la representació, això sí. En Josep Valls havia creat el LLEI, –sigles dissonants: Lloc Espai Independent–, un projecte destartalat que, amb tot, despertava simpatia pel seu quixotisme (se’l veia sovint a la plaça de la Vila aixecant una irrepetible pancarta amb dos pals d’escombra)… o potser és que ja sintonitzava abans d’hora amb l’antipolítica que no trigaria a arribar.
Jo en aquell temps –finals dels noranta– el tractava força a la redacció d’El Punt, on les seves visites eren molt esperades… en especial per un jove periodista, l’amic Guillem Vidal, atent i sensible col·leccionista del que en aquell temps als diaris se’n deien ‘històries d’interès humà’. En Guillem va saber veure la força del personatge… són impagables les fotos –avui a l’arxiu d’El Punt– que ell va fer aleshores i les cròniques que en va escriure.
És el moment àlgid del senyor Valls. L’excentricitat mutava en lucidesa i visió.
Vestit amb roba de feina, tacada a l’estil Pollock, i amb una gorra que en algunes imatges té un look mig de presidiari, en Valls obre diferents portades al diari. ¿Què hi fa aquest senyor vestit així pintant uns ferros vells en la primera pàgina del Punt? En aquell moment no hi havia platja com a tal, sinó una zona postindustrial. En una dècada tot allò havia de ser un lluminós passeig però que en aquell el pont del petroli es trobava amagat en un furtiu ‘darrera’ urbà. El senyor Valls s’ha proposat recuperar per a la ciutat el Pont del Petroli, o pantalà de la Campsa, com es coneixia aleshores. Sembla una altra de les seves lluites perdudes. Però no.
Aviat a l’energia del senyor Valls s’hi sumen altres conspiradors, com l’Antoni Poch i la seva Rebel·lió Urbana o el grup de submarinistes de la ciutat, tot plegat narrat (i sostingut) amb una prosa irresistible per en Guillem Vidal. L’alcaldessa Maite Arqué i la regidora Muntsa Niso estan a l’altura del repte, i acaben de fer els contactes polítics a alt nivell, en aquell temps en què determinades decisions es podien prendre ‘perquè sí’.
La resta és història i té un final feliç; ni que sigui per una vegada en aquesta ciutat. És impossible imaginar avui Badalona sense aquells ferros rovellats convertits en el pont de mar blava que avui és aquesta passarel·la tan fotogènica.
Josep Valls, pastisser, canareu, molt badaloní, ciutadà compromès i sempre amb un grapat de caramels a la butxaca. Símbol, encara, enmig dels ‘ais i uis’ d’una ciutat que, tant temps després, encara no ha endreçat un projecte de futur.
Avui que s’ha fet pública la seva mort. Un cop més, gràcies.