I quan surt l’Spock s’escolta un ‘ooooohhhh’…
No he estat mai un ‘trekkie’, més enllà de la distant simpatia amb la qual, algun estiu, havia seguit alguns capítols d’aquesta sèrie. En canvi, he vist totes les pel·lícules de la saga de la Guerra de les galàxies. Però les aventures de Darth Vader i companyia no em fan perdre el son (per no dir que, a més, que darrerament fins i tot em posen una mica nerviós). Que tampoc en sóc cap fan, vaja. Tota aquesta justificació –sí, és una justificació– per dir que el millor de la nova pel·lícula d’Star Treck és quan surt Leonard Nimoy, l’actor que interpreta el mític Spock, i a la sala s’escolta un ‘aaaaaahh’ de reconeixement i alegria… Una cosa és que no siguis un fan de la sèrie, o de les pel·lícules, o dels llibres d’un determinat autor… i l’altra no emocionar-se amb l’emoció dels altres. El cine, també és això, no? I, així, si això em serveix pel cine, ¿per què no em serveix pel futbol? Això, donarà per un altre post, segur.
Com a fan total de JJ Abrams -Lost i si, també Alias- i bastant fan d’Star Trek, tinc la peli apuntada i pendent de veure quan aviat millor.
“Ja tinc una edat”, com diuen, i Star Treck fou la sèrie que em va introduir a la Sci-Fi. Abans ja havia vist “Viaje al fondo del mar” però aquesta no era de “marcians”. TVE la titulava “La conquista del espacio” i, quant els pares em deixaven, la anava a veure el vespre a casa d’un amíc que tenia “UHF”, tota una novetat tecnològica de l’època que a casa no teniem.
Tota la canalla que recordo jugava prenent el rol d’un dels personatges, però el més sol·licitat era el Sr. Spock.
Sempre que he pogut he seguit les sèries de la primera i segona època i he vist totes les pel·lícules de la pantalla gran. Diria que totes eren com un dels episodis de le sèries però de doble durada, la qual cosa les feia un pel llargues i fins i tot alguna aburrida.
Aquesat darrera és, des del meu punt de vista la millor que sa fet al cine, no es fa llarga i manté un bon ritme. Com la majoria de films de sci-fi, no aguanta una anàlissi científic, però no s’ha d’oblidar que és fantasia.
Tenia por de com poguessin resoldre el canvi generacional però amb els mateixos personatges, i ho han fet amb encert i ha obert la porta a noves pel.lícules de la “nissaga”…i no vaig dir “ooohhh” al veure al vell Spock, però em va emocionar; el quasi-vells tenim aquestes coses.