El primer llargmetratge de la directora catalana Mar Coll es diu
‘Tres dies amb la família’ i és una pel·lícula de les que queden. És el retrat d’una família ‘molt catalana’, la família Vich; burgesa, amb un peu a Sarrià i l’altre a les comarques gironines: plena de rituals callats, traçats amb la mirada severa del ‘què diran’, sempre amb el gest ben fermat, amb el caminar trist i pesaròs de les preguntes privades i amb la flama al cor de tots els focs inconfessables. Coll s’aproxima a la incomunicació familiar –aquest és, potser, el tema principal de la pel·lícula– amb una sensibilitat extraordinària. El retrat dels quatre germans, que es troben en la mort del vell patriarca, està fet amb una economia de recursos brillant. La descripció de la família és precisa, gens òbvia, denota un guió que pressuposa a l’espectador tota la intel·ligència. Però aquest film, per mi, despunta en un altre aspecte. No vol ser el retrat d’una institució en decadència –la família, la seva hipocresia inherent, el patriarcat i bla, bla, bla… que això, de fet, és previsible i està molt vist– sinó que és una foto en moviment d’una família que, certament, no és gaire exemplar però que és retratada sense judicis morals. Més important que els quatre germans és la figura de Léa, excel·lent Nausicaa Bonnín, la filla retornada del germà petit. El personatge interpretat per Bonnín és el contrapunt en clau de present de les intenses relacions de la família Vich. És una mirada amb la qual ens identifiquem. No jutja, no pontifica… però sí que il·lumina. Amb la seva debilitat finalment acceptada, amb els seus secrets confessats, Léa esdevé, al final del metratge, el referent familiar dels Vich, esgotats i asfixiats per tots els sentiments anestesiats durant massa temps.