El
Planeta Blau és el títol que els editors d’Empúries han donat a l’última novel·la de
Jeanette Winterson. El títol original, els Déus de pedra, és més suggerent i, crec, explica millor la proposta de l’escriptora britànica: la història en forma de tríptic d’un món meravellós; és el nostre, aquest planeta blau?; condemnat un cop i un altre a l'(auto)destrucció. Les gegantines escultures de l’illa de Pasqua són convertides per l’escriptora en la metàfora de la fascinació de l’humà per l’absurd. La civilització que les va fer possible va morir en l’intent, convertint en desert el que abans era una voluptuosa selva. Amb una narració fragmentada, volgudament confosa, poètica i satírica a la vegada, l’escriptora va narrant l’irresistible camí de les civilitzacions que, amb orgullosa disciplina, van fent cap a l’esgotament fatal. Vet aquí els Déus de pedra del títol: les grans figures de la llunyana illa riuen en silenci mirant el mar per sempre…, ¿o és que potser ploren? ‘El planeta blau’ novel·la l’apocalipsi, i en alguns punts s’apropa al pamflet amb un discurs urgent i descarat. Estem a mig camí de Blade Runner i 1984, tot i que a estones també hi treuen el cap els ‘Viatgers del Temps’ i els seus viaranys surralistes.
Winterson, per cert, té una pàgina web exemplar, on aprofita molt bé els recursos d’internet 2.0. Es poden llegir molts dels seus articles (per a l’Observer, el Guardian o el Times) i saber d’algunes notícies interessants. L’escriptora va invertir part dels seus beneficis en ‘Verde’s’, un supermercat singular, a prop del mercat d’Spitalfields, a Londres, on es poden trobar productes ben fets, sans i… ecològics. No és tan anecdòtic com podria semblar. L’opció de la novel·lista s’assembla força a les que acaben prenent els protagonistes de la seva novel·la: “My shop isn’t going to worry Tesco, and I won’t change the eating habits of Britain, though I’d like to try. What I am doing is using the opportunities available to me to make a difference, however small, and to put my money where my mouth is.”
