Publicat el 24 d'agost de 2008
El preu de l’ecologia
L’editorial de Le Monde del 19 d’agost se centra en un debat que no per conegut i comentat té menys interés i és menys necessari. Quin és el preu de l’ecologia? El rotatiu francès prén com a excusa les desavinences que aquestes darreres setmanes s’han evidenciat entre el ministre de l’ecologia, Jean-Louis Borloo, i el de finances, Eric Woerth: ‘És necessari gastar més (diners públics) per consumir menys (CO2)?’, es pregunta l’editorialista en les primeres línies de la peça. El debat s’origina, explica Le Monde, amb les condicions fiscalment aventatjoses per als compradors de cotxes menys contaminants, una mesura que implica deixar d’ingressar 140 milions d’euros a les caixes públiques, un regal fiscal difícil de justificar en un context de crisi econòmica, es queixa Woerth. Un regal fiscal? Com si la lluita contra el canvi climàtic fos un capritx de quatre ciutadans maniàtics. Potser caldria recomanar a Woerth la lectura de l’Informe Stern, obra d’un economsita de gran prestigi i gens sospitós de ser un d’aquests ‘ciutadans malversadors de fons públics’: cal una inversió equivalent a l’1% del PIB mundial per mitigar els efectes del canvi climàtic, però el cost de no fer res pot arribar al 20% del PIB global. L’editorial de Le Monde apunta finalment, amb una lucidesa d’agrair, perquè sap anar més enllà del debat concret entre els dos ministres, que la clau potser no està en si consumim millor, sinó de si trobarem la manera de consumir menys. [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]
Comparteix això:
Respon a Joan Vicen Cancel·la les respostes
Aquesta entrada s'ha publicat dins de O serem sostenibles... per oriol_llado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Un cotxe menys contaminant no és per això no contaminant. A qui haurien de reduir molt més els impostos és a la ciutadania que no té cotxe. Com anam ara pel cap baix ens costarà, igualment, un 10%. La castanya, impressionant!
Jo crec que el kit de la questió és exactament el final de la teva reflexió: hem de consumir millor i alhora hem de procurar consumir cada cop menys. La paraula crisi no ha de fer por. En realitat, la crisi econòmica no és més que un declivi (no sabem si momentani o no) de la estructura, i fal·lacia, de consum actual: el creixement il·limitat com a base de la qualitat de vida.
En realitat, el problema de la crisi no és que sigui perillós per la nostra qualitat de vida que ja no estiguem creixent tant com abans sinó que pot comportar un canvi de paradigma molt indesitjat a aquells que es beneficien més directament dels creixements anuals.
Per cert, felicitats pel blog!!