Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

  • Inici
  • Qui sóc?
  • Hemeroteca + Premsa
  • Telegram + WhatsApp
    • Publicat el 13 de setembre de 2008

    El país dels xiuladors purs (apunt post-Diada)

    ¿Com farem lligar els ‘morts en combat’ i tot aquest llenguatge bel·licista amb la generació del No a la guerra? ¿Com entendran la retòrica de les ‘úniques alternatives’ i les ‘legitimitats indiscutibles’ la gent que s’instal·la programari lliure i que treballa col·laborativament editant un document amb el Google Docs? ¿Com es pot cantar a l’heroisme de la bandera en l’època del flyers d’instantània caducitat? ¿Com podem riure’ns dels ciutadans del món quan ens agrada tant viatjar? ¿Com podem criticar l’accent del nostre president mentre aplaudim el deix exòtic del català del nostre veí, en Mohammed? És perquè té la pell més fosca? O és perquè en Mohammed abaixa la mirada quan parla amb nosaltres i això ens agrada secretament, perquè ens fa sentir poderosos? ¿No és una mica estrany que reclamem amb grandiloqüència el dret d’autodeterminar-nos mentre acceptem amb el cap cot les arengues dels repartidors dels carnets de puresa? ¿No us deixa perplexa tota aquesta gent que exigeix unitat, esgargamellant-se des de la societat civil unipersonal? ¿Podem explicar qui som, avui, servint-nos del llenguatge dels nostres pares o avis? Convencerem algú de venir amb nosaltres amb paraules desesperançades? ¿Si no som ni molt guapos ni molt forts, ens podrem endur la millor presa de la festa fent aquesta cara de pomes agres? Benvinguts al país dels xiuladors purs. Si tens alguna idea nova, crea un partit polític o, millor, un corrent crític. La màquina del soroll no pot parar. No fos cas que ens en sortíssim.

    1. Hi ha molta, molta veritat en això que dius. I, tens raó, llenguatge, referents, estils… han de ser sotmesos a la prova del temps i l’eficàcia.

      WM.cat

      Respon

    2. De fet, jo també rumio sovint sobre aquestes i d’altres qüestions relacionades.

      De fet, tot superant la meva vergonya i timidesa, a risc de ferir alguna susceptibilitat —i ja em perdonareu—, m’atreveixo a afirmar que de forma més efectiva. Potser no tant eficaç, de fet, si se’m permet el matís. Matís aquest que, per altra banda, només es pot captar si ho expliquem, avui, servint-nos del llenguatge dels nostres pares o avis (mares i àvies).
      Amb tot, hi ha signes inequívocs de maduració d’un moviment que, de fet, des d’un punt de vista historiogràfic, és recent. És partint d’aquests orígens de vegades «bruts, baixos, rastrers…» —com diria en Llach— nascuts de dinàmiques de la resistència antifranquista que, de fet, hem pogut, podem i podrem superar tot plegat allò que ens angoixa, que compartim.
      Sense aquests orígens seríem verges cosa que, a la meva edat —i sense voler fer escarni avui dels fervorosos marians—, em permetré d’afirmar que no és quelcom de desitjable. Ser verge, immaculat, en aquest món de fets, és una magnífica metàfora de no tenir experiència en un àmbit vital —i no faig ironia, amb això de «vital».
      Són aquests, els purs: els verges. Aquests (normalment, homes) qui no s’han embrutit, qui no han davallat del seu núvol de superioritat i petulància, ni s’han arrossegat pel regnat de de les baixeses… aquests són els purs, els exquisits, i no «bruts, baixos, rastrers…».
      De fet, els independentistes catalans metrallats per controls de la Guàrdia Civil, morts en acció desesperada, ben «bruts, baixos, rastrers…», de forma no pas valenta sinó conseqüent, ens inquieten. Hom voldria eliminar-los, altre cop. La mort definitiva: l’oblit, el rebuig.
      Mentre d’altres (es) preparaven el terreny per a un canvi que no va canviar res d’essencial, aquells, els ara homenatjats, s’hi deixaven la pell, per la llengua, per la cultura, pel país, per la societat subalterna. Fent-ne bandera, no sé si de forma heroica. Ben segur que de forma pura, no. De cap manera. De fet, «bruts, baixos, rastrers… i tanmateix… Tanmateix millor així que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos». Clarament no eren els únics. Només que eren els nostres únics, i així cal reconèixer-los.
      De fet, sóc insubmís. Amb l’expressió «de fet», vull dir que sóc antibel·licista no només declarat, sinó exercit (no confondre amb ‘exèrcit’). En aquella època això significava jugar-s’hi la llibertat (la llibertat condicionada que tots i totes tenim, de fet). De fet, l’Estat espanyol em va condemnar per aquest motiu. No mereixo cap homenatge, per això, no em confongueu: érem 9.000 pollosos, grenyuts, barbuts, utòpics i jo era una peça més d’un moviment més ampli. Criminalitzat, en el seu moment. Qualsevol associació que tenia «prestacionistes», és a dir, que tenia gent treballant sense sou en la seva organització les quals persones no volien fer el soldat però obeïen l’ordre militar d’acomplir un càstig a canvi… qualsevol d’aquestes entitats exercia la violència indirecta contra els insubmisos. Legitimava des de la societat civil, en consens amb l’Estat militarista, la presó per a nosaltres.
      No jutjo pas, no sóc jutge. Jutjarà, si de cas, la història. Però per a mi és clar que aquests sectors, per bé que creguin ser immaculats pel que fa a la violència, per bé que no hagin engegat ni un sol tres, hi han col·laborat. I no pas amb qualsevol forma de violència, sinó amb la violència que oprimia d’altres: orgànicament, com a Estat. D’altres, reconeixien obertament que lamentablement havien de fer servir una certa violència (si és que per «violència» ens entossudim a entendre un atac a objectes, que no a persones; definició que jo rebutjaria, però bé…). Però convindrem que no era una violència (si en volem dir així) ni contra persones, ni contra pobles, ni contra pacifistes, ni contra classes subalternes, ni contra manifestants, ni contra institucions de la societat civil, etc. Aquesta matisació és important, de fet.
      Amb humilitat, però amb orgull, doncs, em reclamo —entre d’altres persones, algunes «de fet» i d’altres no tant factuals— amb prou autoritat per opinar sobre aquesta qüestió que ens ocupa: el bel·licisme. Contradictòriament, de fet. No sóc pur, ja veieu. Sóc un insubmís, suposat paradigma del lluitador pacifista disposat a anar a petar a cel·les de l’adversari que, paradoxalment (almenys, aparentment),  homenatja aquells qui van morir en combat, equivocats o no, tot somniant (però amb fets) la nostra llibertat, la llibertat de tot un poble.

      Volia distingir, en tot moment, aquesta temàtica en concret respecte del batibull —i perdó per l’expressió— de retrets que efectues en bloc, com si tot anés en bloc. I, parlant, de blocs (i, ara sí, em permeto la ironia) si hom té alguna idea nova, no només pot crear «un partit polític o, millor, un corrent crític»… també pots fer soroll creant una entrada (o un comentari a una entrada) en un bloc.
      Es per això que, de fet, he volgut comentar parcialment el teu apunt.
      Respon

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

    Aquesta entrada s'ha publicat dins de Aquest país és tan petit per oriol_llado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent