Hi ha gent que mira els atles com la guia dels llocs on cal anar, l’estri on poder calcular les distàncies que cal recórrer, l’espai on clavar les banderetes de ‘jo he estat aquí’. Però també hi ha les persones per les quals un atles és el paisatge impossible, la finestra que convida a la fugida, la terra promesa, una mena d’Itaca de butxaca. No clava xinxetes als llocs on han estat, aquest segon tipus de persona. En tot cas, si n’hagués de clavar, les posaria als llocs on voldria anar i tot plegat esdevindria aviat un joc absurd, perquè els jocs han de tenir regles i un principi i un final. I aquest seria un joc sense regles, ni principi, ni final.