El documental #Òmnium50A, una valoració
És un reportatge, no pas un publireportatge; això, abans que res, i gairebé com un advertiment. La peça incomoda a estones i conté declaracions que el dia de la preestrena van allargar una subtil ombra de desconcert a la platea de CosmoCaixa on es va fer la presentació a Barcelona. Ja està bé, això. El documental explica què és Òmnium avui des d’una perspectiva periodística i el que es projecta és una visió necessàriament distanciada. Tanmateix, aquest esforç metodològic li dóna credibilitat i li fa guanyar atractiu com a targeta de presentació entre la ciutadania que encara no coneix l’entitat. Òmnium no vol mirar-se el melic sinó parlar de tu a tu amb tothom, fins i tot amb aquells que discuteixen allò que sembla un consens (sempre un concepte dinàmic, no és sobrer subratllar-ho).
El documental compta amb uns recursos gràfics d’una gran força; és especialment impactant el material cedit per la família Cendrós i que brilla en els primers minuts. D’altra banda, Josep Rovira aconsegueix plantejar amb cura i i molta intel·ligència un tema potencialment espinós: la -diguem-ne- militància burgesa dels fundadors. Hi ha la necessària reivindicació d’una Catalunya per sort molt més diversa que la d’un cert relat de la transició ha aconseguit imposar. El guió també reeixeix en la combinació de la reflexió històrica, les anècdotes entranyables (impagables Martí Boada i Enric Larreula!) i un cert humor. “Si cal paguem per ser independents”, s’exclamava Empar Moliner, que va ser aplaudida, entre rialles, en dues ocasions. Finalment, el director també se’n surt prou bé amb alguns dels testimonis diguem-ne sorprenents: Xavier Sardà polemitza amb les trampes habituals però és un encert incloure els seus plantejaments, perquè són estimulants i reflecteixen en bona part un target de creixement futur, a la qual l’entitat no hauria de renunciar.
Malauradament, el reportatge passa massa de puntetes per damunt d’alguns aspectes importants pel que fa a la darrera dècada.
La renovació d’Òmnium no va ser, en cap cas, un canvi de cromos polític (tot i que, és evident, va reflectir i propiciar canvis en la política). L’entrada de Jordi Porta i el seu equip van suposar l’inici d’una feina enorme, encara en curs, i que va implicar un procés de transformació profund per aproximar-nos a allò que ha de ser una associació extesa com poques en el territori i amb una agenda nacional ambiciosa. Vam assajar; assagem encara, de fet; un model sense gaires referents, però que no ha parat de créixer i que és, avui, un fresc autèntic laboratori de bones idees. L’esforç reeixit per construir un projecte a l’altura d’aquell dels primers fundadors es va fer superant el sectarisme i la partiditis amb moltíssima habilitat. Aquí la figura de Jordi Porta –a la qual es dóna molt poc joc en el reportatge– és indiscutiblement capital, així com, després, la de Muriel Casals a qui, merescudament, se’n subratllen les qualitats en el documental.
Dins el procés de canvi iniciat per Jordi Porta hi ha la incorporació de l’accent social amb diverses iniciatives engegades per intentar donar resposta al repte dels nouvinguts. El cas del Quedem? és paradigmàtic, però també el del voluntariat lingüístic. Algunes seus territorials, com la de Badalona, prioritzen de fa uns anys la cohesió social en la seva agenda de treball.
Aquestes dues mancances potser no desmereixen el reportatge –de fet, es pot dir que són implícites en el metratge– però crec que val la pena consignar-les (i compartir-les). El reportatge #Òmnium50A ens convida a fer balanç. Aprofito, doncs, la invitació.