D’això de la unilateralitat
SÍ a la unilateralitat si vol dir no parar fins aconseguir-ho, creant els escenaris q faran possible la República; NO a la unilateralitat entesa com a convenció per saltar-se els condicionants polítics. No només es tracta de voler-ho o de ‘tenir raó’.
Negociar, sí. Però com que dos no negocien si un no vol; ¿com aconseguim que l’estat s’avingui a pactar una solució política? En tot cas, hauriem d’assegurar una part important de les següents condicions: (FIL)
- persistència i eixamplament de resultats ‘indepes’ en les diferents eleccions a partir d’ara; aconseguit amb la suma de polítiques socials i de prosperitat des de les institucions catalanes + reconstrucció grans consensos 2/3 al Parlament.
- reforç de la mobilització pacífica i multitudinària (
#11s,#3o). - explotació de les contradiccions de l’estat i del bloc del 155.
- desprestigi internacional de l’estat.
- millorar la capacitat d’influència en la política estatal.
Si algú se li acut una via més ràpida i efectiva, que la digui. No serà ràpid ni fàcil. Però serà. Tenim feina… i moltes mans i raons. Som-hi.
Està bé dir on volem anar, però és inexcusable que diguem també quins factors s’haurien de complir per a fer efectiu de veritat el nostre objectiu.
[Aquest post surt d’aquest fil al meu perfil de Twitter]