Connexió #Badalona

El blog d'Oriol Lladó, cap de llista d'ERC

Àrea metropolitana: més enllà de les declaracions d’intencions

Hi ha un aparent consens en la defensa de la necessitat de revisar i potenciar el paper i funcions de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Aquest, per si sol, podríem dir que ja seria un petit triomf, si ho comparem almenys amb la desconfiança i les desavinences polítiques que generava el tema en el corrent principal del debat polític dels vuitanta, quan Convergència va voler escombrar (i va escombrar, de fet) el projecte Maragallià per al país, brillant, lúcid, valent, potser també massa prematur.

Està bé que el tema estigui damunt l’agenda, per tant. Però malament si només hi és com a comodí per quedar bé. Perquè tot
plegat corre el perill de caure en declaració política inofensiva, un tema de consens en el pla abstracte, però que ningú sap massa com acotar a la realitat… i per tant la inèrcia acaba manant, i quidia passa any empeny. Ho hem vist amb la descoordinació de respostes en les primeres setmanes de l’emergència sanitària i ho veiem diàriament amb polítiques poc alineades quant a habitatge i gestió de l’emergència.

El nostre és continu urbà amb problemàtiques (i solucions) absolutament interrelacionades, que no ha acabat de trobar un instrument de gestió prou eficient, perquè el país no ha sabut encarar debats crítics al voltant de l’organització territorial, el finançament municipal o la llei electoral.

Apunto quatre idees, amb ànim no de convidar al pessimisme sinó, ben al contrari, interpel·lar a les accions. No serà fàcil, però és imprescindible.

Les cessions de sobirania local en clau metropolitana han d’anar més enllà de les que ja s’han fet actualment i que són de perfil més tècnic, percebudes com a llunyanes. Caldrà avançar de forma concertada en polítiques de fiscals, quant a habitatge i serveis socials… Però això, que és ja urgent, només es pot fer amb reforç de la representativitat d’una institució que ha de ser molt més propera. Reforçar les competències de l’Àrea Metropolitana implica millorar la transparència i control de la institució, però també, segurament, introduir l’elecció directa de tots o alguns dels seus representants. No és fàcil saber quina és la millor fórmula i fins i tot tenint-la clara no és una tasca senzilla, tenint com tenim una llei electoral per fer i inexplicablement ajornada.

La nova àrea metropolitana s’haurà de posar al dia respecte als dèficits d’inversió al territori. La nova realitat metropolitana reforçada no pot tenir els desequilibris quant a inversió pública per habitant en el seu continu urbà i que avui són sagnants (i vergonyosos). Caldrà reconèixer i prioritzar eixos evidents de la desigualtat, com el que conformen els territoris de l’eix Besòs i… i tot plegat suposarà un esforç de solidaritat significatiu a les zones més riques. Un debat relliscós i incòmode.

L’enfortiment del govern metropolità haurà de portar a un reequilibri del mapa dels equipaments de referència a la metròpoli. La perifèria ha de guanyar centralitat perquè desconcentrant és el territori (i el país) qui pot guanyar en competitivitat i cohesió. L’oportunitat que suposa la inversió de fons europeus s’hauria d’enfocar en aquesta lògica d’equilibri territorial. I això ja és demà… i fins i tot podem dir que ja anem tard.

En la ciutat que ens espera i el país que ens ve la crisi climàtica tindrà cada vegada més repercussió en el nostre dia a dia. El reforç de l’autosuficiència i la resiliència de les nostres urbs serà un element crític. I aquí l’escala metropolitana juga ja un paper important, per exemple en polítiques de mobilitat, que caldrà ampliar. El Pla director urbanístic pot ser un bon marc de treball, però caldria prioritzar també accions per protegir el front marítim i per posar al dia les infraestructures de sanejament al territori (a Badalona aquí tenim assignatures pendents de fa molts anys). L’AMB ha de ser un actor polític real. Ara mateix no ho és.

L’encaix de l’àrea metropolitana amb la regió metropolitana, i principalment amb relació al país, no haurà de ser en termes de competició o de l’obsoleta dicotomia urbà/rural sinó que haurà de reconèixer les noves realitats. Capaç, en definitiva, de superar un debat enganyós en què les ‘distàncies’ s’escurcen.

En definitiva, no té sentit una àrea metropolitana forta sense un país fort; perquè Catalunya és l’articulació de la seva diversitat. Aquesta aposta no desdibuixa ni amenaça el paper del govern del país, ben al contrari. Això sí, sempre que vulgui liderar amb valentia –i sentit de l’equilibri territorial– els canvis normatius que ho facin possible.

Artice publicat al Nació Digital el 4 de desembre de 2020.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General | s'ha etiquetat en , , per oriol_llado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent