Algú recorda els ‘pijames’?
Que m’agradin els tastets, les gelatines, els cruixents, el wasabi i la cúrcuma no em fa disfrutar menys d’un bon arròs a la cassola o d’una bona escudella i carn d’olla, per citar dos plats nostrats sortosament irrepetibles. Per això, i sense voler caure en un tronat xovinisme culinari, em sobta i m’entristeix una mica que a Barcelona, avui, sigui més fàcil menjar un humus que unes faves a la catalana, un sushi abans que pollastre amb escamarlans… Arreu trobes brownie i tiramisú, mentre la crema i el flam de la casa sembla que facin nosa en els menús amb la tipografia més cuidada.
¿Han de tornar els fricandós, el còcktail de gambes, el meló amb pernil i els espàrrecs amb maionesa? Aquests eren els plats estrella dels restaurants de quan jo començava a anar a restaurants. ¿Algú recorda el ‘pijama’ i la veneració amb la que en parlàven els nostres avis? Bé, tampoc es tracta de tornar al sis-cents, ara que tenim els Toyota híbrids! El cas és que, tan si parlem de sofregits, com de carpaccios, cada vegada és més difícil destriar el grà de la franquícia, a la nostra ciutat. Potser n’hem fet un gra massa.
Foto: Detall al carrer Sant Carles de la Barceloneta. ORIOL LLADÓ.
Com a representant del gremi de la restauració m’enerva i m’enfita el pretés sibaritisme de segons quines cròniques culinàries. Anar a sopar a un restaurant no ha redimit mai de res a ningú. Hi ha frases que ho diuen tot: ‘quan jo començava a anar a restaurants’……
A Barcelona, sempre ens ha agradat molt el que era de fora. Jo, el primer. Menjàvem a gust els primers felafells o shawarmes a la plaça Reial o a Gràcia, i encara recordo el primer paquistanés que vam trobar al barri de sant Pere.
Peró al final ens hem perdut, hi ha de tot menys del de casa, com els propis catalans que hi som minoritzats.
Ens vam creure allò de “pensar globalment, actuar localment” en tots els aspectes, i ara no ens reconeixem a nosaltres mateixos. Sovint camino per Horta, on vaig néixer, i em sento en un altre planeta. I m’amara una mena de ràbia que acaba esdevenint resignació i res més. Què hi farem!
Per cert, de pijama, en vam demanar no fa gaire a Can Bundància (sortint de Castellfollit de la Roca en direcció a Oix). Els nens e svan llepar els dits.
Ara que vivim el revival dels 80, no us estranyi que torni a irrompre amb força el còctel de gambes. Aquestes coses, quan passen 20 anys, donen la volta al marcador i tornen a posar-se de moda…
(No sé què he tocat, que veig el text en negreta, però premo damunt la “B” i continua igual. Si ho veieu en negreta, non era la meva intenció destacar el meu text per damunt dels altres comentaris; disculpeu aquesta ignorant de la informàtica.)
La crema continua essent present en moltes cartes, però ara duu un adjectiu al darrere “catalana”. També en forma de gelat (que no he gosat mai tastar) i fins i tot fan un liucro de crema catalana.
Aquí sempre havia estat “crema” i prou. Com a molt, “crema cremada”.
Sí, recordo els pijames. Però fa anys ja sonava a postre antic, i no es trobava tampoc a tot arreu… Ara, per tant, no m’estranya que ja hagi desaparegut. És una llàstima que no hi hagi un restaurant de “revivals”, que reculli plats que ja no es porten, que no estan de moda en els locals de moda, com ara el bacllà amb samfaina o els ous remenats, escalfats o de qualsevol altra mena. Tampoc es porten les coses amb salses, segons em recorda en Genís, i en aquest sentit és fins i tot difícil trobar salses tàrtares, holandeses o de roquefort acompanyant carns o peixos variats.