Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Sense parets: el cas Soldevila

A continuació un article publicat el novembre de 2001, fa 19 anys! a la secció que vaig tenir durant alguns anys a El Punt amb el nom de ‘La Crònica Urbana’. Gairebé dues dècades després, trobo que fa bona parella amb aquesta peça de la Maria Sisternas a l’ARA: tan ella com jo, amb tots aquests anys de diferència (i mira que han canviat coses!) citavem l’arquitecte de Badalona Alfons Soldevila com a exemple d’audàcia, “una de les grans aptituds de la bona arquitectura” i de compromís social. Aquí va l’article com va sortir publicat aleshores al diari:

Sense parets (25/11/2001)

La nostra política d’habitatge és covarda i poc imaginativa. Ho apuntava així en una crònica anterior: podem i hem d’assajar solucions menys rígides, més ambicioses, respecte el nostre injust i per això ben sovint cruel parc immobiliari. Un parc que creix més enllà de la ciutat seguint un model gens sostenible i que no satisfà gairebé ningú, excepte els que se’n omplen les butxaques.

La política pública d’habitatge tampoc no s’allunya gaire d’aquest model expansiu i unidireccional. Fa uns pocs anys, el nostre prestigiós i oblidat arquitecte Alfons Soldevila va quedar fora del projecte per fer habitatge social a Montigalà perquè el projecte que presentava era massa agosarat. Però Soldevila no defensava cap idea quixotesca, només intentava respondre una pregunta: totes les cases han de ser iguals? una casa és alguna cosa més que un lloc on dormir o menjar, és també a la ciutat dins la ciutat, el país dins el país. El paisatge que contemplem finestra enllà conforma, segurament, la visió més íntima del que és per nosaltres el lloc on vivim. Una casa, a més, mai no és una illa, sinó que forma part del continu de la ciutat ens recorda que no estem sols.

Com retratava minuciós i irònic Tati, o Hitchcock, més malpensat i murri, en una casa descobrim un petit cosmos entranyable o inquietant, en tot cas sempre ple de vida. I això tant si l’observem en la seva estructuració vertical –l’edifici, la piseria, el bloc–, com si ho fem de forma horitzontal –el carrer o més darrerament la casa adossada.

La nostra política d’habitatge és covarda i poc imaginativa, doncs, perquè només es preocupa, i encara, de facilitar llocs on dormir menjar, descuidant les possibilitats d’un urbanisme més valent i menys encararat. Malauradament i com va comprovar Soldevila, sembla com si totes les cares haguessin de ser iguals: fotocòpies de les mateixes cases una i altra vegada. És el que la gent vol, es defensen polítics i promotors… Segur?

Tots els pisos per a joves han de tenir quatre habitacions? la plaça de pàrquing és obligatòria? perquè les velles cases del centre o de Dalt la Vila cauen a trossos sense que es donin alternatives que, per exemple, contemplin noves divisions internes amb l’objectiu d’habilitar estudis per estudiants a gent gran? tot el sòl industrial ha de ser només per empreses i magatzems? i si promoguessin locals d’assaig estudiar amb habitatge incorporat per artistes? els grans edificis del patrimoni industrial només poden ser futurs centres administratius a museístics? no és una mica pobre? per què no experimentar tal i com escrivia en aquella crònica passada serivint-me de la CACI com a exemple amb una distribució multigeneracional dels habitatges: gent jove, gent gran, gent nouvinguda, ciutadans tots, compartint una mateixa visió des de la seva finestra. Aquest model, que s’aplica en altres països d’Europa podria ser interessant com un instrument d’enriquiment social que, a la vegada, podria facilitar la integració a col·lectius amb dificultats.

Encara que sembli el contrari, em sembla que hi hauria moltíssima gent disposada participar-hi. Ja scar, quanta gent de fet, està disposada avui. I és que, quanta gent, de fet, està disposada avui a pagar 20 milions per un quart pis —fosc i humit, sense ascensor—que a més ni els agrada? No serien receptius a d’altres menes d’ofertes?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General | s'ha etiquetat en , per oriol_llado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent