Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

“Tornarem a véncer”: videocomentari i notes personals

El llibre comença des d’un jo que en realitat és un nosaltres; sigui perquè aquest ‘Tornarem a Vèncer’ publicat aquest setembre per Ara Llibres està escrit a quatre mans, sigui pel poder interpel·lador de les seves pàgines, que desborden els cercles del partit i l’independentisme. Diuen els autors, l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira: “des de l’exili i des de la presó, com a coprotagonistes d’aquell u d’octubre i també d’aquell 27 d’octubre, com a fills d’Osona i el Baix Llobregat, dues comarques que expliquen la complexitat i la diversitat del país”… La primera persona del plural s’expressa amb claredat i valentia en un llibre petit i portable, còmode de llegir, i que els mateixos autors descriuen com a ‘guia’ o ‘manual’ i que a mi m’agrada veure com a proposta o aportació. Una més de moltes, però rellevant, atès el pes i la influència de Junqueras i Rovira, en el partit que colideren, atès el paper protagonista d’Esquerra Republicana en l’arena política avui, aquest “partit antic” com s’hi refereixen, i a qui avui encomanen una missió clara: “la nostra aportació principal el moviment independentista és la capacitat de connectar amb sectors polítics i socials que fins avui l’havien vist amb desconfiança i llunyà.”

S’ha menystingut molt el concepte de ‘procés’ perquè n’hem fet un ‘isme’ penós, deixant que s’hi associés la sensació de dilació, engany o confusió… Així, el processisme havia de ser substituït per un mecanicisme rodat sobre el paper però vacu en la realitat. D’alguna manera, en el llibre de Junqueras i Rovira es reivindica –permeteu-me la llicència– la idea d’un procés benentès. Perquè la política al final és l’intent, és l’assaig, és intentar-ho i tornar-ho a intentar tantes vegades com faci falta. La transformació de la realitat requereix acumulació, paciència, tenacitat. “Volem fer-ho a partir del que hem après, perquè hem après moltíssim, tant de nosaltres mateixos com del nostre adversari”. Sense retrets, amb l’honradesa d’assenyalar els errors i les febleses: “ens posem a disposició del conjunt del moviment independentista perquè la pugui discutir, esmenar i millorar, si convé.” “Tenim l’obligació de fer una revisió a consciència de tot el que vam viure per no tornar a ser víctimes dels mateixos errors i sobretot de les mateixes debilitats que van condicionar el moviment independentista.”

Algunes frases (en algun cas, han despertat alguna reflexió meva que incorporo) que m’han interessat, i a partir de les quals és possible també fer un recorregut ràpid pel més destacat del llibre:

  • “Cal subratllar que la unitat estratègica no es va produir de debò fins que vam ser capaços de posar-nos d’acord en un projecte concret, el referèndum. (…) Aquest és el sentit que nosaltres donem a la unitat: identifiquem què podem fer plegats, i ho fem respectant la diversitat interna del moviment independentista. La diversitat és una de les nostres fortaleses.”
  • “Defugir la dialèctica identitària de fugir també la dialèctica en clau estrictament independentista. La dialèctica que ens interessa és la dialèctica al voltant del relat radicalment democràtic.”
  • “Es va demostrar que la gent organitzada, si és una massa crítica suficient, és capaç de resistir pacíficament davant d’un exèrcit d’un informats. És un aprenentatge per al futur. No n’hi ha prou amb tenir la raó i ja està determinats també cal estar organitzats.” I tanmateix, n’hi ha prou amb això?
  • “N’hi haurà prou, de superar el 50% del vot? No, de cap manera, però com més siguem més viable serà desbordar el règim borbònic i obtenir el reconeixement internacional.” 
  • La idea del consens intern, tan ben explicada per Jordi Muñoz surt aquí: “no es tracta només de mobilitzar i seduir una majoria social, sinó aconseguir minimitzar les reaccions hostils dins de Catalunya.” (…) “Durant els anys del procés, havíem confós la desmobilització de l’unionisme amb un cert sentiment ho menfotisme va ser un greu error d’anàlisi.”
  • Per al·lusions: “o l’independentisme és capaç d’incrementar la presència en aquesta ciutats (Badalona, Santa Coloma, Cornellà, l’Hospitalet, Tarragona…) ho serà molt difícil guanyar el pols a l’estat.” 
  • I per justícia: “Per la seva banda, el Baix Llobregat pràcticament cap ajuntament no va col·laborar amb el referèndum. I tampoc el Barcelonès, amb l’excepció de la digníssima Dolors Sabater a Badalona que sempre ens va fer costat.” 
  • “És a dir, fer créixer i moderar els rebuigs de bona part del no, atraient-lo cap a un escenari de reconeixement mutu i respecte a les majories. Pàgina 53. 
  • “Teixir aliances, o almenys complicitats, amb el màxim de gent possible, assemblar-se el màxim possible a la societat que volem representar.” Pàgina 59
  • L’autodeterminació al centre de l’agenda política “és la proposta més inclusiva de totes les que hi ha a sobre la taula per resoldre el conflicte perquè en un referèndum d’autodeterminació parla i participar a tothom els partidaris del sí i els del no.” Pàgina 60 
  • “Quan l’independentisme és determinant amb els seus vots, ha de saber jugar la partida.” Pàgina 61
  • “A la regió metropolitana, el que no pot fer en cap cas l’independentisme és de crossa del PSC. Primer, perquè la voluntat ha de ser de substituir-lo, disputar li l’hegemonia, però també per una qüestió de regeneració democràtica. (…) Amb el PSC si ha de dialogar si evidentment. Són un actor principal del país, sens dubte. Però no se li ha de regalar poder.” Pàgines 69-70.
  • De la tan comentada unilateralitat: És la combinació d’estratègies i de mitjans democràtics allò que permetrà assolir la república Catalana. ” Pàgina 82 ” en qualsevol cas, quan el conflicte entri en faci resolutiva són dos escenaris possibles que plantegem. El primer, el referèndum pactat.
  • El segon, la unilateralitat, que inclou la desobediència civil com a instrument davant d’un bloqueig democràtic El referèndum pactat és la millor de les opcions per resoldre el conflicte la que ofereix més garanties la més sensata la que provocaria una participació més massiva la que permetria un reconeixement internacional immediat i és per això diuen en la pàgina 82 que l’Estat i posaria tota mena de problemes hem d’anar a buscar el 70% de la població catalana i aquí tenim els aliats
  • “L’Estat ha de saber que la seva negativa a negociar un referèndum si perdura en el temps pot desembocar en una actuació unilateral de l’independentisme”. Per tant, la unilateralitat no com a vareta màgica, no a qualsevol preu, sinó només si s’han complert un seguit de condicions: la força democràtica imbatible sostinguda en el temps, la capacitat organitzativa i la capacitat de seduir una majoria social i política. “Aquesta unilateralitat es pot expressar de moltes maneres ha de poder ser entesa també en l’àmbit internacional.” pàgina 90 
  • “No ens podem instal·lar la melancolia pel que hauria pogut ser.”
  • “És urgent que deixem enrere el retret i ens posem a treballar, perquè treballant que s’avança.” 
  • “Construir a Catalunya són moltes coses a l’hora fem una crida a la implicació i l’organització sense organitzar-se és impossible guanyar no parlem només d’implicar-se en clau independentista, a través dels partits o d’entitats com òmnium i l’aire fer sinó també en qualsevol espai que sigui útil per fer un país millor.”
  • “Fem una crida a l’optimisme i a l’empatia.”


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General | s'ha etiquetat en per oriol_llado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent