Des de l'Exili
Per una nació catalana independent, republicana i pròspera
A la primera part he explicat la meva percepció de que un lideratge polític que ens hagi de portar a la independència no es pot basar-se principalment amb la mentida i l’engany. Explicava que a part de construir un lideratge poc sòlid, fa que els líders que surtin sota aquest entorn, siguin especialistes amb la mentida i engany i que en certes circumstàncies el poden fer servir per eliminar als adversaris interns, a vegades amb més virulència que si fossin enemics.
A aquesta segona entrega, faré unes reflexions sobre el perquè molts cops, els adversaris són atacats amb molta més cruesa i amb més engany que l’enemic.
Continua
.
Quan un es dedica a criticar a un adversari, per la nostra naturalesa animal, necessitem que sigui tangible i si potser una figura humana, millor que millor.Aixó fa que és molt més fàcil criticar a un company que una etelquia com pot ser l’Estat espanyol. Però també quan l’adversari és proper i en canvi l’enemic és llunyà, la percepció de perill és superior a l’adversari encara que aquest no ens vol eliminar, que del qui està més lluny malgrat aquest darrer ens vulgui eliminar.
Altre punt o factor és que moltes vegades, un es creu que la teva proposta o la que defenses, és la única manera d’aconseguir els teus objectius. Per això hi dones suport o la lideres. Però quan un company teu surt amb una altra proposta, que a més entre amb competència amb la que tu creus que és la millor, poc a poc, acabes pensant que el teu nou adversari és un impediment per aconseguir l’objectiu. Si l’objectiu és aconseguir la independència, aleshores, s’arriba a la conclusió que és el teu enemic com els altres que no volen que ho aconsegueixis.
Però encara hi un altre factor que ajuda a l’escarni contra el nostre adversari sigui més fort a vegades que contra l’enemic, és que l’engany i la mentida dels qui considerem dels nostres o als qui en un moment havíem disposat la confiança, sempre fa més mal del qui ja ho esperes que ho farà. Per això com més proper sigui qui ens enganya més fort és la reacció en contra.
Tot plegat explica molt de les disputes i guerres fratricides entre els moviments independentistes sigui el pa de cada dia. Ho és perquè els lideratges molts cops no són capaços d’estan per sobre d’aquests condicionants. A part de ser honestos i honrats amb els altres adversaris, no han de perdre mai de vista, que els liders es deuen als independentistes que els varen escollir per aconseguir l’objectiu principal: La Independència de la nació catalana. No pas per les seves ambicions personals i afany de protagonisme.
També per mi és important, que no sorgeixin gaires lideratges. És molt important que no hi hagin gaires liders, perquè encara que ho siguin d’honrats i d’honestos, sempre sortiran les típiques capalletes a on els seus membres no necessàriament ho són. No ho són perquè més d’un tenen el cap altres prioritats com la seva promoció dins del grup per veure si un dia poden substituir al lider o en el cas contrari estan condicionats pel típic lligam emocional al seu líder que ultrapassa a vegades la racionalitat. Ja se sap que les emocions derivades d’una companyonia o de pertanyent-se a un grup, no són compatibles molts cops amb l’honradesa i l’honestedat si això implica fer mal al grup que et sents teu.
Molts cops aquesta dinàmica de les capelletes amb els seus lideratges es retroalimenten fins al final acabar com la Vida de Bryan
En el proper capítol parlaré si el poble català per la seva història i entorn natural, está capacitat per trobar lideratges que ens portin a la independència.
Endavant les atxes!!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Et dono tota la raó, Manel, i crec que és un dels teus millors articles, original, ben treballat i amb molt contingut per reflexionar. Si posem massa amor en una persona qui tenim al nostre costat i ens falla la persona, ens fa més mal que les malifetes d’un conegut qui ha estat sempre un adversari i del qual mai no hem esperat res de bo.
Compte! No hem de veure enemics on només són persones amb altres estratègies que les nostres. No dir-li dolent a l’amic només perquè ens obstaculitza el nostre camí amb idees diferents a les nostres i ha entrat al nostre pati sense trucar a la porta.
Et dono la raó en la vida normal, però en la política res no és normal i de vegades és millor buscar un pacte a repartir mossegades… malgrat que tinguem raó... i aquí hi rau la gran dificultat.