LA
CANÇÓ DEL
CANSAT
A Joan Fuster
Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal
son;
m’ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són
covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d’empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.
És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la
glòria.
I torne a repetir: sóc alcoiá.
Tinc senyera on
blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de
València.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només puc dir, preciós. Quanta dignitat i, en canvi, quanta mediocritat la que avui veiem en boca de tants "representants del poble" i intel.lectuals panxa-agraïts. Cal que la present generació, aprenent de mestres com aquests (Pedrolo, Fuster, Estallés…) s’espavili d’una vegada i prengui la pròpia bruíxola, seguint el camí de les generacions anteriors.
Gràcies per la lletra, Rosadefoc.
Que serveixi d’exemple a tots aquells que només parlen de "valencià" i de
"països de parla catalana" o comunitats germanes.