El problema és que no tots ho som de la nació que molts lectors
d’aquest bloc sospiten: la Nació Catalana.
Com ja apunta Víctor Alexandre en les converses amb el seu amic madrileny,
recollides al seu recomanable llibre La
paraula contra el mur (La Busca Edicions,
2006), quasi tots els ciutadans de l’Estat Espanyol són sobiranistes, i la
majoria ho són d’Espanya. (segueix…)
La realitat és que, per molt que ens vulguin
"ridicultzar" als sobiranistes catalans, ells són encara més
sobiranistes espanyols: només de pensar en perdre un bocí de sobirania cap a un
altre Estat o, pitjor, cap a una "autonomia" (la UE és diferent: quasi no
compta), es posen com es posen: envien la Legión a recuperar un tros
de pedra a tret de ídem del Marroc, revolucionen Europa per una lletra al
teclat dels ordinadors, mobilitzen tot el cos diplomàtic per aturar la selecció
catalana d’hoquei (esport quasi desconegut pels espanyols, per cert), i un
llarg etcètera farcit de boicots i campanyes diverses. Però això no té res
d’estrany: ho fan totes les nacions que poden.
El que no és tan normal és el que passa al nostre país. Juntament
amb els sobiranistes propis, és a dir, els que defensem la sobirania de la Nació Catalana per davant de
qualsevol altra, tenim dues (o tres) menes de sobiranistes més: els que es
declaren no-nacionalistes o no-sobiranistes i els que es declaren nacionalistes
catalans, però no sobiranistes. També hi ha gent que parla d’algú que es
consideraria cosmopolita i ciutadà del món i, per tant, ni espanyol ni català,
ni (òbviament!) sobiranista de cap d’aquestes dues nacions. Com que jo no conec
cap cas d’algú que hagi cremat el seu D.N.I. i hagi passat voluntàriament a la
condició d’apàtrida, em permetreu que inclogui aquest grup de gent dins la mateixa
categoria que el Ieti, el Big Foot, o l’Home del Sac.
Els autoanomenats "no-nacionalistes" són,
principalment, votants i/o militants de la franquícia local del PSOE, de la
delegació del PP, o d’altres partits extraparlamentaris. Entre ells hi ha gent
de bona fe que -com aquell personatge de Molière que parlava en prosa sense
saber-ho- ignoren que són més sobiranistes i independentistes (¡españoles, por supuesto!) que el més
maulet dels maulets. També hi ha, és clar, els cínics que saben que són
espanyols, nacionalistes i independentistes espanyols, però fan veure que no,
per mirar de deslegitimar tot altre sobiranisme que no sigui el seu.
Finalment, hi ha el cas més curiós, dels autoanomenats
nacionalistes catalans que, ves per on, s’oposen a la independència de la Nació Catalana (a la qual, teòricament,
correspon el seu nacionalisme), però defensarien fins on calgués ("per
responsabilitat", diuen) la sobirania de la nació espanyola. Fins arribar
a exemples com el d’algun individu que fa salivera només de pensar en accedir
al ministeri d’Exteriors espanyol, mentre s’oposa amb totes les seves forces
que la Nació Catalana
tingui ministeri d’Exteriors…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tinc la sensació que l’espanyolisme s’està envalentint també a Catalunya i, si és així, cada cop menys gent tindrà cap interès en salvar les aparences. Ja no es creuran obligats a sortir per la tangent per dissimular la manca d’estimació per la seva terra.
Per cert, m’ha cridat l’atenció allò que deies en un post de més avall sobre la manera d’actuar dels espanyols, sense contemplacions quan es tracta dels seus interessos. M’ha recordat el que ha passat a Martorell i com han defensat el seu púgil! 🙂
Aquest individu (Mosén Duran) que fa salivera només de pensar en accedir al ministeri d’Exteriors espanyol, ja es conformaria amb l’ambaixada del Vaticà.