Equipaments culturals, catalitzadors d’activitats
L’altre dia vaig tenir la sort d’acompanyar el diputat Juanjo Puigcorbé en la visita a diferents equipaments culturals a la meva ciutat, Badalona. No entraré en detalls locals -que ens distreurien- però, en canvi, intentaré apuntar una reflexió més àmplia a partir del que vam veure-hi, escoltar i reflexionar. Com ha de ser un equipament cultural avui? Quins ingredients ha de tenir per a que tingui èxit? Què és tenir ‘èxit’ quan parlem d’un teatre, una biblioteca o un auditori? Preguntes que ens van engrescar en una conversa que m’ha encès el neguit de seguir-la en forma d’article, aprofitant aquesta tribuna del grup d’ERC a la Diputació de Barcelona.
Algunes reflexions, que detallo tot seguit.
Els equipaments són les peces d’un engranatge i s’han d’entendre interrelacionats necessàriament amb un mapa més ampli que ha d’incloure altres equipaments, connexions de transport públic, estratègies de relació amb el teixit productiu, capacitat de connexió amb els currículums educatius dels centres propers…
El projecte d’un nou equipament hauria de dedicar gairebé tant de temps a explicar com serà que a com es relacionarà amb l’entorn. És important defugir en aquest moment de dibuix bàsic les ‘cotilles’ dels termes municipals, les fronteres entre públic i privat i, en especial!, entre disciplines. La idea és avançar cap a una tipologia de centre cultural pensada com a catalitzadora, no només com a aparador de productes ‘acabats’.
L’equipament està al servei del fet artístic i el procés de creació. Això vol dir que, quan sigui apropiat, ha de ser prou polivalent per donar servei a la formació, a la formulació de la proposta, a l’assaig o a la producció i finalment, també a l’exhibició. El lligam amb escoles, col·lectius d’artistes, indústria cultural i societat civil és un valor afegit, aquí. L’equipament com a eina, no com a fi en sí mateixa.
Cal explorar amb valentia tots els models de gestió, consorciada, concessionada, directa, subvencionada… per buscar els més apropiats, entenent que no sempre són fàcils les relacions entre l’administració i els agents culturals i que no sempre la legislació vigent ho facilita.
Finalment, allò que fem ho hem de fer amb la lliçó apresa. S’ha acabat l’època dels equipaments culturals faraònics: una arquitectura escalable, flexible i amb ambició de reaprofitament és millor aliada per al manteniment i sostenibilitat futura de l’equipament que no pas la signatura d’un arquitecte o un gestor cultural estrella amb un plantejament formalment ‘rodó’ però desconnectat del territori i les seves necessitats.
Article publicat al blog d’ERC a la Diputació de Barcelona.