Pau Comes

Diu un consell anglosaxó que la primera cosa que cal fer per
sortir del fons d’un forat és deixar de cavar. Això és el que els convindria
fer, a en Mas i a tota la seva federació, tal com avisava en el meu post
d’ahir. Malauradament, les paraules del líder convergent ahir a can Terribas van
poder preocupar fins i tot a un optimista impenitent com jo (continua…).

No, senyor Mas: no pot seguir amb el peix al cove. Ja no
podia després de la marxa de Pujol, i del Pacte del Tinell. Però molt menys
encara després del desfogament sobiranista que s’ha permès la seva gent,
especialment durant la negociació de l’Estatut (i espera’t, que encara no s’ha
acabat!).

Per començar, vint-i-cinc anys no passen com si res. Demogràficament,
la generació del baby-boom dels 60-70 ha arribat a l’edat de la influència en
quasi tots els sectors on la vella guàrdia no s’ha atrinxerat. Aquesta generació
té tres característiques que la fan decisiva: 1) és la més nombrosa -d’aquí el
nom; 2) independentment de l’origen dels seus pares, està formada molt majoritàriament
per gent nascuda aquí, aspecte molt important a l’hora d’establir l’àmbit de
fidelitat última; i 3) van escapar al rentat de cervell del franquisme, per
això estan en condicions de dir sense manies que el rei va despullat. I els
joves que vénen al darrera, encara més.

El president Pujol podia jugar amb ambigüitats del "tu
ja m’entens" amb una població que tenia el bloqueig mental de quaranta
anys de franquisme. Per a ells, el peix al cove podia semblar la mar de bé. Ara,
en canvi, hi ha altres alternatives, que la gent pot escollir molt més
lliurement que abans. Per això hauria de vendre el peix molt bé, un cop dins
del cove, quan els possibles compradors s’estan mirant amb ulls llaminers la barca
de pesca i totes les xarxes.

Si a sobre, des de les seves files, volen competir en
sobiranisme amb l’únic partit parlamentari que és independentista català
(d’independentistes espanyols n’hi ha un parell o tres), de debò es creu que,
quan tornin al poder, més tard o més d’hora, els podrà acontentar dient-los:
"bé, nois, s’ha acabat la gresca, tornem a negociar algun traspàs i una
participació d’algun impost quan ens necessitin a Madrid" ? De debò es
creu que després d’estar acusant Esquerra de "vendre’s als espanyols",
ho podrà fer vostè com si haguéssim tornat al anys 80? De debò creu que els
seus es conformaran amb "haver arrabassat la Generalitat a un
partit espanyolista"?

El primer que li diran serà: "fins quan? Fins que les
granotes criïn pèl?" Es pensa que podrà seguir intentant la quadratura del
cercle del "encaix de Catalunya a Espanya" si el límit de la
"conllevancia" espanyola és en Zapatero? O pitjor: es pensa que la
gent no se n’adonarà, quan hi ha una altra força que sí que té una alternativa
al "peix al cove" per quan tingui alguna de les majories absolutes
que van tenir els convergents?

Un cop ja ha quedat clar que, si no es fa en aquestes
circumstàncies tan especials, no només no es farà un Estatut més potent, sinó
que ni tan sols tan potent com el del 79, les úniques alternatives que li
quedaran a en Mas i a CiU són seguir amb el peix al cove, o sortir del forat i
apostar per la independència. Que no es preocupin, que en aquest camp hi ha
lloc per tots, i quan més serem més riurem.

Per això, insisteixo: faci’s un favor, faci’l al país, i
deixi de cavar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!