Salvador Cardús
En un dels seus darrers -i excel·lents- articles, Francesc-Marc Álvaro deixa clar que malgrat la insistència d’alguns a dir que Podem i el sobiranisme català són resultat d’un mateix malestar, de fet són de naturalesa ben diferent. I, fent memòria del gran debat que va ocupar la Transició, Álvaro assenyala la diferència fonamental: mentre que Podem és un cas de “reforma” política, el sobiranisme català ho és de “ruptura”. (…)
ÉS JUSTAMENT, PERÒ, aquest fet que assenyala Álvaro el que paradoxalment dóna un marge més gran a Podem per fer propostes agosarades, mentre que al sobiranisme no li queda més remei que tocar de peus a terra. (…)
LA PRIMERA LLIÇÓ de tot plegat és que als reformistes els és més fàcil mantenir-se en l’escuma de les promeses, fins que arriben al poder. En canvi, als rupturistes no els queda més remei que mirar cara a cara les dificultats que comportarà el seu gest fins que tingui èxit, i han de saber ajornar les promeses per l’endemà d’haver-hi arribat. La segona lliçó és que si bé és cert que la independència està intrínsecament vinculada a la voluntat de fer un país més just i pròsper, no es pot perdre de vista que allò que realment la justifica és el desig de llibertat. (…)
LA INDEPENDÈNCIA, doncs, demana més determinació que no pas efervescència. O, dit d’una altra manera: al sobiranisme, per triomfar, més que no pas enlluernar-se en promeses de compliment incert, li és necessari tenir una radical pulsió de llibertat i una profunda confiança en el propi país i en la capacitat dels catalans per saber-se governar bé en el futur.
Jofre Llombart
Una majoria social que podria guanyar qualsevol votació. Uns líders polítics, fins ara, a l’alçada de les circumstàncies. Una base civil absolutament pacífica, democràtica i simpàtica. Un reconeixement internacional ‘de facto’ sobre l’existència del conflicte nacional. Un adversari en crisi i amb desprestigi interior i exterior. I per si fos poc, una èpica i una estètica en forma de somriure. Mai, absolutament mai, s’havien donat tant bones condicions per canviar el curs dels esdeveniments. El recurs de l’Exèrcit ja no és possible (l’OTAN prohibeix intervencions internes als territoris dels seus estats membres) i per tant l’escenari tan repetit de derrota militar pot, per primera vegada, esquivar la història.
Així les coses, què pot frenar-ho tot plegat? Que, per la raó que sigui, els promotors del procés desisteixin. I què els pot fer desistir? que s’atemoreixin, que es cansin o que es divideixin. I aquestes tres coses poden combinar-se entre sí de manera diabòlica amb una salsa que ho lliga tot: la desconfiança. (…)
Doncs bé, ara es tracta de demostrar que aquests rumors són falsos o que, com a mínim, tenen una part de veritat minoritària i secundària. En definitiva, que l’encreuament històric en què ens trobem és més important que la tradició i el safareig. (…)
Com si d’una capçalera de manifestació es tractés, cal que els líders avancin agafats de la mà. És possible que en altres circumstàncies aquest gest, donar-se la mà, li produís fàstic a uns i altres. Doncs si cal poseu-vos guants. Però agafeu-vos de la mà. Ja us els traureu quan hagueu arribat al final del camí. I si en algun moment teniu dubtes mireu enrere i veureu a uns que van de la mà, sense guants, amb somriure, sense fàstics però tampoc sense parar: ja no deixaran de caminar i passaran per damunt d’aquell que es quedi plantat.
El govern va fitxar Joan Iglesias el 2013, inspector d’Hisenda de l’Estat i professor de dret tributari, per dissenyar la principal estructura d’estat. Ara acaba de publicar Una hisenda a la catalana (Angle Editorial), on en dibuixa les parets mestres.
Iglesias aposta perquè la futura administració tributària de Catalunya corregeixi la situació actual en què “el factor treball és el que està més gravat i el factor capital el que menys”. Segons explica en el llibre, el sistema fiscal espanyol no és equitatiu i genera “importants distorsions” perquè les rendes del treball suporten un pes proporcionalment més alt que altres indicadors com el patrimoni o el consum. La correcció s’ha de fer, segons ha defensat, sense enfrontaments tenint en compte que els contribuents cada vegada escullen més on viuen i on paguen els seus impostos.
L’administració ha de donar prestigi a les empreses que paguen en comptes d’estar “obsessionada” pels que no paguen.
Continguts disponibles a lliureimillor.cat
“La independència: entre el somriure i el segrest”, per Lluc Salellas
Lluc Salellas
Periodista i politòleg
Unes setmanes després de l’acord entre Mas i Junqueras continua havent-hi una curiosa sensació de desencís en bona part de la població independentista mobilitzada.
L’hivern sembla haver apagat la trempera i són molts qui busquen la fórmula de recuperar la revolta dels somriures davant del malaurat “segrest” que s’ha fet d’un procés que deu la vida a la gent del carrer. Un procés que no representa només la voluntat independentista sinó també, i cal tenir-ho clar, el desig d’una sacsejada democràtica per canviar les estructures corcades que avui té l’Estat.
És per això que sembla urgent fer un cop sobre la taula i recuperar la iniciativa mobilitzadora des de la societat civil. Aquesta és i ha estat l’única garantia de fer que el procés no s’encallés en negociacions que busquen allargar-ho tot, tot i tot. Negociacions que institucionalitzen la impotència. El carrer ha estat on hem començat i on segurament acabarem aquest camí. Desbordant les previsions, les crides a la calma i superant expectatives. I es tracta que hi tornem però no de forma ocasional, que permet a l’status quo resistir les embastides, sinó de forma continuada.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Viabilitat econòmica d’una Catalunya independent
Núria Bosch i Jaume Ventura
Economistes
Ponència sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent de la catedràtica d’Economia Pública de la UB Núria Bosch i de Jaume Ventura, Investigador del Centre de Recerca en Economia Internacional i membre del Col·lectiu Wilson. A la tribuna universitària, el novembre del 2013.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
L’individu com a subjecte polític i motor del moviment polític català
Entra i participa! Les teves aportacions ens ajuden i t’ajuden a reflexionar sobre el procés cap a la independència, a construir opinió i a aprofundir en l’argumentari que ens dóna força i solidesa per poder afrontar el gran repte que suposa la cruïlla política on ens trobem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!