Del 1979 al 2014: Badalona, la ciutat ajornada

Badalona encarava el final de la dècada dels 70 com una ciutat industrial que ja estava tocada letalment pel canvi sistèmic que uns anys abans havia anticipat la crisi del petroli. Aviat començarien a reblar el clau les receptes desregularitzadores de l’ultraliberalisme emergent, pensades globalment, patides localment. Badalona és, aquell 1979, una ciutat contaminada, precària i, literalment, a mig construir (en especial quant a serveis bàsics i equipaments)… També és, malgrat tot, una ciutat il·lusionada.

Compartíem aleshores l’alegria i esperança amb el conjunt del país, que anava despertant del llarg hivern de la dictadura, però en clau local la cosa s’explica també per algunes raons -diguem-ne- més nostres.

Per exemple, a) una transició fluïda entre el règim sortint i entrant (i que revela un pragmatisme que poques vegades ha tornat a lluir a la ciutat), b) un moviment veïnal ben tensionat que havia reeixit en la lluita per millors equipaments i contra l’especulació (impensable sense aquest context, la decisió del primer regidor d’urbanisme d’enrunar tota una cèntrica ‘piseria‘ que no complia la normativa), c) una trama madura i forta al voltant de les parròquies (a la ciutat veïna, un capellà comunista assolia la vara de batlle)… i d) un alcalde amb un somriure i amb un peu a cada una de les dues Badalones.

35 anys enrera, la ciutat, a més, continuava mantenint un poder d’atracció important: Badalona era un referent quant a oci, consum i treball, que projectava la seva ombra a una àrea que avui ens sembla impossible i que anava de Sant Martí i Poblenou a Mataró. Badalona exercia de facto com a capital de comarca en el que aviat ja es coneixeria com a Barcelonès Nord, però també allargava l’ombra més enllà.

Progressivament, però, i ja ben entrats els vuitanta, el pes econòmic de la ciutat s’anirà debilitant. Passarem de les fresadores als magatzems (dits centres de logística); del potent comerç local als centres comercials que afebleixen la competitivitat dels nuclis urbans (ja que els dessingularitza fent-los fàcilment substituïbles). Va guanyant pes l’eix Besòs, on es va articulant una forta oferta comercial i lúdica (recuperació del riu, cobriment pota nord: Santa Coloma es reivindica!); mentre Badalona cada vegada esdevé més allò que en realitat no havia estat mai, una ciutat principalment residencial.

A aquestes altures ja s’evidencia una debilitat estructural. Del 79 ençà, cap gran projecte de transformació ha aconseguit un suport entusiasta a la ciutat, ni tan sols dels partits polítics amb representació. Ni el port, ni el camp de golf, ni la urbanització de les Guixeres amb el BCIN, ni la urbanització ‘a la yankee’ de Montigalà…

S’evidencien errors de fons en l’elecció dels objectius de ciutat; i alguna cosa més, crua i desagradable. La lluita entre les dues principals forces (PSC i PSUC, a qui havia costat molt acceptar la derrota després del primer mandat) és devastadora, mentre es va produint un allunyament creixent de la Badalona de Tota la Vida, un Districte 1 abstret en les fotos en blanc i negre de la ciutat d’abans (que poblen en aquells anys establiments i cases particulars) i amb els localismes del català a la ciutat. Aquest orgull (tan particular) de ser de Badalona és una defensa; també, potser, una fugida.

La ciutat es va engrunant (i en part ho continuarà fent clarament també durant els noranta, malgrat l’aquí dèbil miratge dels Jocs Olímpics).

Els enfrontaments contaminen ara també el moviment veïnal, que lentament ha anat entrant en decadència (malgrat el revulsiu que suposa l’anomenada ‘guerra de l’aigua) i a mesura que es van ‘fitxant’ futurs regidors per a engruixir llistes electorals. Les lluites fraticides afecten en diferents cicles bona part dels partits implicats, en especial el PSC, que perd nervi i capacitat de ‘connexió’ (amb el breu, massa breu parèntesi de Maite Arqué). El que en un moment va ser partit hegemònic a la ciutat arribarà dessagnat al canvi de segle, amb els resultats que tots coneixem.

El paisatge canviant d’una ciutat que a finals dels noranta rep una important allau immigratòria. En pocs anys, a la suma de milers de nous badalonins caldrà afegir-hi les primeres senyals d’un cicle econòmic que s’esgotava…

En realitat, al PP li vam deixar fàcil.

En va tenir prou a aprofitar el cicle global que va afectar arreu la credibilitat i l’arrelament de les socialdemocràcies a les grans ciutats; i en clau local, només va haver d’ocupar les estances que tots plegats havíem deixat desateses. Tot això ho feia mentre aconseguia sonar creïble donant veu a una ciutadania esgotada, decepcionada i encara molt vulnerable, quadrant el cercle perquè això ho feia amb alguns dels arguments dels indignats…

El cas és que Badalona, al llarg d’aquests 35 anys, no ha estat capaç de sobreposar-se al fantasma de les dues Badalones. La necessària visió global ha estat segrestada per una mirada excessivament petita: la unitat d’acció política ha estat quasi sempre el barri, poques vegades el districte, en comptades ocasions la ciutat vista en el seu conjunt.

Una ciutat incrustada en un continu urbà cada vegada més potent, que la supera (i també li dóna sentit). Simptomàtic que a Badalona encara siguin molts els que lamenten que el ‘problema’ de Badalona és que està al costat de Barcelona! Com si això no fos la seva principal carta de futur!

Sense especialització, ni imatge de marca clara; sense complicitats potents amb els centres de poder; amb partits molt debilitats i una societat civil desigual i poc permeable als canvis… aquella Badalona entusiasta que vota aquell 3 d’abril de 1979 acaba donant l’alcaldia a Xavier Garcia Albiol del PP el maig de 2011, 34 anys després.

Allà on fa 35 anys teníem un alcalde que feia política per superar prejudicis, en tenim (patim) un que s’ha especialitzat a treure’n rèdit polític.

I ara, què?

A Badalona, en realitat, se sumen dos processos constituents, el del #noupaís i el de la #novaciutat. Per abordar-los caldrà generositat i paciència, esforç i il·lusió, mirada llarga i orella fina, somriure i mà ferma… I no ho farà ERC, això; ni ICV, ni CiU, ni la CUP… ho haurem de fer tots junts, la gent, la ciutadania, o no ens en sortirem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.