Pere-Enric Barreda

Coses del Maestrat, de Barcelona, de Roma,... de tot

28 d'octubre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Una visita cultural i gastronòmica a Benassal, la Font d’en Segures, Catí i Morella el juny de 1992

En record de Martí de Riquer, que ens ha deixat un buit molt difícil d’omplir.

Combinem els records de l’estiu olímpic, del viatge cap a les altres terres del Maestrat i els Ports, de la renúncia d’una professora de Llatí al Departament d’Història Medieval i la seua substitució parcial i temporal… per vint anys, de “les pus beyles figures e joyes que enjamay no·n havíem vistes”, la profusió de plats i menjars tradicionals, una pluja intempestiva, i un berenar de pastissos flaons sota soportals medievals…

Paraules clau: Frontal de l’Assumpta, sant Onofre, sant Miquel arcàngel, Martí de Riquer, Carles Salvador, Felip Mateu Llopis.

Imatges al web Aspectes de Benassal:
http://www.geocities.ws/benassal/tresor.htm

Poc abans d’aquell esdeveniment de rellevància universal que van ser les Olimpíades de 1992, a meitat juny, encara en període d’exàmens però amb la decisió de descansar i allunyar-nos un dia de l’atrafegada Barcelona, una gran part dels professors de l’encara Departament de Filologia Clàssica, secció de Filologia Llatina,* en un parell de cotxes, cobríem la distància de tres hores que separa la capital de la noble i acollidora vila del Maestrat, on l’imprescindible Carles Salvador va exercir divuit anys la docència.

Només arribar, prop de migdia, a la Placeta amb espai de sobra par a aparcar, una anècdota amb els primers en arribar, i una salutació de Maria Asuncion: “Què fas ací tan prompte? Que ja has acabat?” ens donava la benvinguda, seguida de la de mossèn Roc, que tan amable com sempre s’afanyava a obrir-nos la porta de casa Severina, la que entre el segle XVIII -potser abans- i el XIX va ésser l’Aula de Gramàtica Llatina local, equivalent dels instituts de batxillerat.

D’allí, ens va acompanyar a l’església a l’estància plena de vitrines amb els preciosos ornaments cinccentistes -capes i casulles- brodats en seda i fils d’or i plata, les creus parroquials de plata sobredaurada, i l’excepcional i únic frontal d’altar gòtic de l’Assumpta, on sobre un fons de vellut vinós apareix Maria amb Jesús al braç dret, flanquejada a la seua dreta per sant Onofre i a mà esquerra per sant Miquel Arcàngel en actitud triomfal, amb el drac als peus. Dos escudets gòtics alternats als extrems són claus per identificar-ne correctament no sols la datació, sinó també el matrimoni donant. Datada per mossèn Milian cap a 1450-60, recentment Miquel l’ha avançada al 1420-30, i encara s’ha de rebaixar més, segons opinió verbal del catedràtic Antoni José i Pitarch.

Prestat per a diverses mostres i exposicions, i restaurat finalment per a ésser exposat a l’arxiprestal de Sant Mateu amb ocasió de la mostra “La Llum de les Imatges” de 2005, són aquestes dues figures les que van meréixer la nostra atenció.

No oferiex cap dubte la identitat de la primera, sant Onofre, dret i aureolat, amb barba peluda que li cobreix el cos, i els garrons i peus descalços, amb mantell blau de folre verd tirat a l’esquena, amb la mà esquerra vora una filactèria avui il·legible per esmerada. Però hem de dir que en restaurar-la va aparèixer una plantilla a llapis o carbonet per baix que representa el cap d’un sant Joan Baptista, i va permetre formular a Miquel la hipòtesi que potser la figura brodada finalment també ho era.

Equivocada teoria, vist que al temple del monestir de Sant Teodor del Caire hi ha un altar dedicat al sant, on es custodia el que suposadament és el seu cos. I la imatge representada en el tapís que cobreix les restes s’assembla massa a la de Benassal, malgrat la llunyania, de forma que la identificació és completa, com es podia veure en un web argentí ara clausurat:
http://www.san-onofre.com.ar

Els de Quart de Poblet tenen una ermita dedicada a sant Onofre i des del segle XVIII en començar juny li fan una gran processó, portant la seua imatge al poble i acompanyant-la de nit amb coets en la “Passejà”, festa d’interés turístic valencià, i al dia següent la tornen a l’ermita. Enguany els Amics de la Passejà (associació que el 2014 celebrarà el seu 25 aniversari) i l’Ajuntament han editat el cartell i el programa d’actes amb la imatge benassalenca, que vaig fer arribar al senyor Manuel López:
http://quartpoblethistoriapatrimoni.wordpress.com/2013/10/15/sant-onofre-al-frontal-de-lassumpta-de-lesglesia-de-benassal

Respecte de sant Miquel arcàngel, vam admirar la perfecció del brodat i les tonalitats de la seda, que malgrat el pas dels anys no han perdut gens del seu riquíssim cromatisme, demés del posat triomfant del sant, com per a un pintor que el representara enmig d’una parada militar, naturalíssim respecte d’altres figures contemporànies molt més hieràtiques (com el drac, que sembla empanat a terra). Vestit de guerrer, porta a la mà esquerra una llança amb bandera flamejant, i a la dreta l’espasa per damunt del cap, a la cintura el punyal enfundat, cobert d’un mantell del que sobreixen les ales.

En presència de la seua filla, Alejandra, vaig recalcar el paper importantíssim que aquesta figura té en la descripció que l’humanista i erudit Martí de Riquer fa de l’armadura medieval en l’obra L’arnès del cavaller, de 1968. En fem un resum, perquè es tracta del “primer intent de sistematització de la història de l’armament personal des del segle X fins a començament del XVI.” Era el que utilitzaven en combat, tant de defensa com ofensiu, i es documenta tant a partir de documents escrits com, sobretot de representacions en pintura i escultura. El problema, degut al temps, és que “freqüentment no sabem el significat exacte de mots que trobem en textos ni quin nom rebien elements que veiem en representacions gràfiques” (p. 288).

La solució la troba Riquer en relacionar el màxim possible els diferents tipus de documentació (escrita i gràfica): en “taules i retaules dels germans Serra, de Lluís Borrassà, de Bernat Martorell i de Jaume Huguet, i en llurs santjordis i santmiquels, o en els soldats adormits al costat del sepulcre de llurs resurreccions, advertia armes defensives i ofensives, la denominació de les quals forçosament havia de trobar-se” en els documents. I també comparant-ne la terminologia amb les altres llengües romàniques. El resultat, expressat en 500 pàgines, és l’autèntica història de les armes i armadures medievals a les terres de llengua catalana, culminada en un útil glossari.

Fetes les descripcions, l’excursió va seguir pel Pati d’en Palanques, on havia nascut l’avi de l’Anna Sales, professora de Llatí a la Càtedra de Paleografia i Diplomàtica (i Cronologia, Codicologia, Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia, Numismàtica….) creada pel valencià Felip Mateu Llopis, gran amic de Carles Salvador. Mateu, ja jubilat, encara s’hi deixava veure pel setè pis de la Facultat de Gerografia i Història, encara a la Zona Universitària, de quan en quan, i va arribar a presidir un tribunal de tesi doctoral l’any 1993, als 92 anys! En aquell moment la càtedra la tenia la filla, Josefina Mateu, i després passaria a la germana, Maria-Dolors, fins que es va jubilar el 2004.

Precisament la retirada de l’Anna ens va donar pas a dos professors (a mi i a la Carme Gonzàlez) a fer les assignatures de Llatí de la Llicenciatura en Història Medieval, començant pel Llatí bàsic, seguint pel destinat a historiadors (la campanya de Lleida de la “Guerra Civil” de Juli Cèsar) i l’específic dels documents de Catalunya, tant en la llicenciatura, com en el doctorat, fins que es van acabar el juny de 2012 amb la plena implantació del grau corresponent, que no té formació en llatí. Anna conservava el certificat de naixement del seu avi, i es mostrava estranyada perquè deia que la casa natal era a la “Plaza de Toros”, però és que aquest era el nom oficial del Pati en aquell temps.

Després de dinar a la Piqueta el tradicional tombet, i alguns la quallada, vam pujar a l’Hotel de la Font d’en Segures. Alguns professors ja el coneixien, per haver participat als cursos universitaris que la Fundació de la Caixa de Castelló i la Societat Castellonenca de Cultura oferien a la Residència Seidia. Però, com va començar a plovitejar, vam marxar cap a Catí. Després de la visita, cultural i gastronòmica també, carregats de formatges i embotits, ens vam dividir, un cotxe va marxar directe a Barcelona, l’altre encara vam fer pas per Morella. Una visita plàcida, i una parada a una pastisseria del carrer Major per a berenar els magnífics flaons, farcits de brull, que en diuen mató o recuit a Barcelona. Se’ns va fer de nit en camí, i vam arribar tard, però satisfets per l’aprofitada i intensa jornada.

Tot açò em venia a la memòria mentre em dirigia al Tanatori de Les Corts el passat dijous 19 de setembre, al funeral del que va ésser tants anys professor de la nostra Facultat de Filologia, i abans de la de Filosofia i Lletres. La benvinguda, als altaveus Raimon cantant el Veles e vents d’Ausiàs March. La missa, per desig exprés de la família, resada en llatí, amb alguna que altra dificultat per a un capellà gran, tot i que encara avesat a la morta llengua (un jove, s’hauria vist en un compromís). Només una gravació per al Dies ille, dies irae, que pels altaveus retronava a la meua oïda (com el que va cantar mossèn Aureli al funeral de la meua àvia, a Benassal, ja fa 35 anys). I per a acabar, el Virolai de Montserrat cantat a cor pels assistents.

I una reflexió per a acabar: tothom sap que Carles Salvador va ser un dels descobridors de Joan Fuster, però no ningú que també ho fou de Martí de Riquer, tal com em deia fa anys: “Salvador va ressenyar molt aviat el meu primer llibre, L’humanisme català, per encàrrec d’en [Josep Maria de] Casacuberta de [l’Editorial] Barcino. I ho va fer en una publicació valenciana… Aleshores hi havia més relació amb València, molta més que no pas ara”. La publicació que el gran humanista, gairebé seixanta anys després, no recordava, era el setmanari Acció, portantveu de l’Acció Nacionalista Valenciana, partit de la democràcia cristiana, que des de maig de 1934 arribà a publicar 112 números fins l’esclat de la guerra civil.

*  La separació amb Filologia Grega es va aprovar per llavors i es va fer efectiva el curs 1992-93.

Fonts bibliogràfiques:
– Carles SALVADOR (1935), ressenya a Martí de RIQUER (1934), L’Humanisme català: 1388–1494, Barcelona, Ed. Bar­cino, Acció 9–II–1935, 4.
– Martí de RIQUER (1968), L’arnès del cavaller, Barcelona, Ariel (reed. La Magrana, 2011, amb ressenya de Genís BARNOSELL, L’Avenç 377, III-2012, 53-55).
– Pere-Enric BARREDA (1986), “El tresor parroquial de Benassal”, Boletín del Centre d’Estudis del Maestrat 13, 75-89, i des del 1997 al web Aspectes de Benassal:
http://www.geocities.ws/benassal/tresor.htm , vigent el 9 d’octubre de 2013
– Ramon RODRÍGUEZ CULEBRAS (1987), “Artes industriales y suntuarias. La orfebrería. Tejidos y bordados. Trabajos en hierro. Artesonado y techumbres”, en Historia del arte valenciano 2. La Edad Media: El gótico, dir. coor. V. AGUILERA CERNÍ, Biblioteca Valenciana – Consorci d’Editors Valencians, València, pp. 322-353, esp. 346, amb sant Onofre i sant Miquel.
– M. MIQUEL JUAN (2005), “Frontal del altar de la Virgen, San Juan Bautista y San Miguel Arcángel”, en Y. GIL SAURA ed., Paisatges sagrats. La llum de les imatges. Sant Mateu 2005, València, La Llum de les Imatges, 332-335.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!