En ‘defensa’ de l’àrea metropolitana

En l’actual transició nacional, allò que en diem l’àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un ‘problema’ que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de ‘sí o no’. Des d’aquest punt de vista, cal trobar el desllorigador per minimitzar recels i aconseguir simpaties: una frase, un vídeo, una campanya ben dissenyada… ens pot permetre fer el toc de bareta per neutralitzar els símptomes que ens sembla observar entre la gent que hi viu (la por, la desconfiança, la indiferència). Millor a casa que a l’urna.

Però resulta que els barris que la conformen, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. Es va veure en l’augment de la participació del passat 25n. Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents). 

Hi ha qui dirà que no hi ha temps per a segons què, que aquest era un camí que calia haver emprès ja fa anys (jo mateix escrivia això fa 4 anys a la Revista d’Òmnium), que ara es tracta de guanyar i que després ja veurem.

I és ben cert que no hi ha gaire temps, i que aquesta feina calia haver-la fet fa anys, però no és menys veritat que l’àrea metropolitana és el cor del país, tant com ho són Ripoll, Valls o la Seu d’Urgell. No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només (…)

(…) eloqüència; saber escoltar, no només recitar el corol·lari de raons; somriure més, insultar menys; explicar on volem anar, no només d’on volem sortir… 

L’endemà del ‘sí’, el nostre projecte de país haurà de ser alguna cosa més que una reeixida estratègia de màrqueting polític… o el dia després arribarà sota l’ombra d’un rotund No. 

No hi ha gaire temps i anem tard, cert. Però com a país, podem subratllar alguns aspectes que ja tenim i que, crec, no sempre valorem prou.

Són històries d’èxit que no cal inventar, sinó ‘tan sols’ reconèixer. Formen part d’un relat de país amb el qual jo em sento més a prop i crec poden ser eines útils per a un procés constituent més profund i enriquidor… i amb més opcions d’èxit. El vídeo de la campanya d’Esquerra amb els veïns de Junqueras és un reeixit exemple, per cert, d’aquest relat a anar construïnt. 

Vegem algunes d’aquestes realitats que o bé oblidem o bé donem alegrement per descomptades:

> Els pares i mares de Santa Coloma de Gramenet que a principis dels vuitanta van garantir l’èxit del model d’escola catalana amb una sola línia (la immersió) i que malgrat les grans quantitats de diners i recursos abocats a fer néixer un conflicte on no existeix ni existia, continuen mantenint com a absolutament residuals les demandes de doble escolarització. M’hi referia a Els patriotes invisibles, un apunt d’aquest mateix blog de setembre de 2008.

> Les famílies castellanoparlants (tants amics meus) que han decidit fer del català la llengua de relació amb els fills… Famílies que han vibrat, vibren (i vibraran) amb la ‘roja’ i que en canvi s’han compromès amb allò més íntim i valuós, la llengua. Són també els avis i les àvies que, ara que per fi tenen una mica de temps, participen en experiències com en Català Llegim i Parlem i que volen aprendre el català per ajudar a fer els deures als seus néts. 

> Els activistes que van manifestar-se a les acaballes de la dictadura, aquells ‘altres catalans’ de Candel que tot desafiant la legalitat del moment van lluitar per a uns barris més dignes o, més recentment, per a un rebut de l’aigua més clar. Una part d’aquells ‘veïns’ els trobem avui en moviments socials que treballen incansablement per ciutats més justes, reactivats amb la PAH o els tancaments dels CAP. Segur que hi ha moltes coses a agrair, i a aprendre, d’aquelles lluites passades, i presents.  

> Els artistes que amb un esprai, amb unes palmes o amb una càmera de vídeo han fet de la ‘barrecha’ cultural la carta de presentació i ens han regalat grans obres en català, castellà, àrab o urdú… i que tan bé expliquen el lloc d’on són, que tan bé expliquen el seu (i el nostre) país. En parlava a Això del flamenc… i també aquest agost, amb la polèmica dels Premis Nacionals de Cultura.

> Els casos de tants i tants joves que en aquests barris tan castigats per la crisi han acabat la carrera amb nota gràcies a l’esforç d’ells i les seves famílies quan tenien tan poc a favor. Joves que han desafiat la inèrcia d’abandonar els estudis, malauradament encara ben present en el seu entorn. 

És aquest un recull interessadament en positiu, però no per això menys real. Convé fer, no se m’escapa, una lectura més àcida que contempli la creixent desvertebració col·lectiva, la manera com la crisi afecta aquests barris ja precaris, que assenyali el cuc de la intolerància i l’amenaça del populisme racista o lerrouxista. Aquest seria -serà- l’objecte d’un altre post. 

De moment, que aquestes línies almenys serveixin, per a qui les vulgui llegir, com a recordatori que la condescendència i el paternalisme són pèssims companys de viatge. 

Els catalans que viuen a l’àrea metropolitana o en algunes zones del camp de Tarragona, no són un problema, sinó part de la solució, i en tot cas, i sobretot, són País, en majúscules. No pas el país que volem deixar enrera, sinó el país que tenim i tindrem davant

En els pròxims dies en seguirem parlant, aquí mateix.


Algunes lectures complementàries:

 

> Alguns articles d’altres autors, seleccionats al meu delicious.
+ informació de la foto, aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *