? i la informació local els donava peu

Fa uns pocs dies moria als 66 anys l’Enric Giralt i Paulí, periodista de Badalona. D’ell, l’Enric Juliana, un altre Enric badaloní i periodista, escrivia a la Vanguardia de dissabte un article de record que era, com ha de ser un bon obituari, alguna cosa més que una peça informativa: més que una glossa d’un món que s’acaba (també, en part), la reivindicació d’un ofici que ha de renovar els vots.

“Giralt –escriu Juliana– va destacar com un dels millors corresponsals locals de la premsa de Barcelona durant el temps de la transició. (…) Un temps en el que la crònica local encapçalava la renovació del periodisme barceloní i els diaris s’esforçava en captar el neguit d’una ciutadania que prenia consciència dels seus problemes. (…) Era un periodisme genuí, voluntariós, tenaç, crític amb el poder. Les ciutats es despertaven i la informació local els donava veu.”

L’ara director adjunt de La Vanguardia sap bé de què escriu (en va ser testimoni i protagonista) i subratlla crec que ben intencionadament el paper d’aquells periodistes que, en els anys de la dita transició, van saber conjugar ofici i complicitat amb l’efervescent procés de (re)construcció d’aleshores. Tot un contrast amb el procés actual de (de)construcció; tot un contrast, igualment, amb l’aturdiment amb el qual la professió es mira el gran desmantellament, fins i tot quan el pateix en primera persona.

L’Enric Giralt es va significar políticament: mai va amagar les seves simpaties pel Partit dels Socialistes de Catalunya i, de fet, en aquells convulsos setantes fins i tot va arribar a ser una des les persones claus en la gènesi del nucli local de Badalona. Va aconseguir, amb el temps, una cosa que té un gran mèrit: portar els dos ‘carnets’ amb honradesa i dignitat. Hi va ajudar el seu gran sentit del deure i el seu insubornable compromís cívic, però també una lleu ironia, ben seva, i una murrieria que, quan convenia, era el complement perfecte al seu olfacte i ofici.

Després d’exercir de corresponsal, va entrar a treballar a Televisió Espanyola a Catalunya, cadena de la qual va ser cap de comunicació i on va desenvolupar el gruix de la seva carrera. Tanmateix, va mantenir el lligam amb Badalona seguint-ne l’actualitat amb ull crític i mà estesa. Va exercir també un mestratge cert, però no molt conegut, sobre molts periodistes de la ciutat que tot just començaven en la professió.

Jo el recordo en la fase final de la seva trajectòria professional. Vam coincidir en el consell assessor de Badalona Comunicació, òrgan creat pel govern local i que havia de contribuir a millorar la qualitat dels mitjans públics de la ciutat. Només vam durar uns pocs mesos: ben aviat, vam descobrir que havíem estat escollits com a operació d’imatge i que els nostres suggeriments i sol·licituds eren ateses amb un somriure per quedar bé i res més. Vam decidir plegar i vam fer-ho públicament: educació, claredat i ganes de tornar a la feina si trobàvem la manera de donar sentit al consell. Suau en les formes, dur en el fons. Jo hagués tirat pel dret, amb l’impetu propi d’una major joventut, però hi havia tota una lliçó en el que l’Enric ens va convidar a fer. Les coses que t’importen no es responen amb un estirabot, quin sentit té trencar les cartes d’una partida que és important continuar jugant?

Com trobarem a faltar, penso jo, en aquest temps tensionats per uns i altres, la mirada tranquil·la i exigent de gent com l’Enric…

Per cert, que un dels darrers actes al qual va assistir va ser la concentració dels treballadors en protesta per l’ERO a Badalona Comunicació (TV, Ràdio i revista municipal), fa unes poques setmanes! Ja estava molt dèbil, però no prou com per passar de puntetes davant de l’amenaça que suposaven els plans del govern de Xavier Garcia Albiol al paper dels mitjans en una societat crítica i activa. No ho sabíem en aquell moment, però l’assistència a aquella manifestació va ser el punt i final oportú, eloquent i finalment incontestable, d’una carrera sempre compromesa amb la ciutadania.

D’alguna manera, em sembla oportú dedicar el meu article mensual a Media.cat a l’Enric i a la trajectòria professional d’aquells periodistes dels setanta alguns dels quals (no tots, és clar) amb les seves paraules, però sobretot amb els seus ‘fets’, poden orientar-nos avui per ser millors periodistes i millors ciutadans, que una cosa i altra forma part del mateix compromís.

Publicat el 18 maig 2012 a Media.cat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.