La caigua de l?Imperi Constitucional
A una tele privada han tornat a passar la pel·lícula “La caiguda de l’Imperi Romà” . S’acaba amb una veu en off que a manera de sentència diu: “Un Imperi no cau quan es atacat per els exercits invasors sinó quan s’ha descompost per dins”.
L’imperi Constitucional en aquest Estat que en diuen EspaÑa, “és arnat, menjat de plagues” com diria Espriu, podrit de poder. La història no es replica de manera clònica, però repeteix escenaris històrics que mirats amb atenció i una visió global ens avancen desenllaços.
Hem de mirar mes enllà de la nostra lluita per la independència, que no deixa de ser una escletxa mes d’una falla tectònica que s’obre a través de fronteres i països.
Llegeixo i sento cada dia tantes visons estretes dels analistes, tertulians i gent saberuda, que envejo els peixos i els seus ulls de peix que deformen menys la visió global que no pas els zooms sobre cadascuna de les parts, inconnexes entre elles, que es perden per camins, arteries i arterioles fins a la dissolució de la raó de ser de la discussió particular.
Com visitants obligats d’una Sala de Quadres dels Horrors ens passen minut a minut cada fotograma i cada fonograma d’aquesta exposició permanent d’un l’impúdic exercici del poder, com si ens trobéssim davant d’un pintor fracassat i maldestre que pinta a brotxa i color empastat i ens vol vendre gat per Rubens.
Em pregunto com sobreviure a aquesta realitat virtual, i em responc que l’únic salvavides es la realitat trepitjada, olorada i aspirada, infiltrada.
Per això, aquest cap de setmana mogut, dissabte i d’aprop vaig seguir els esdeveniments que pretenien protagonitzar dels fatxes durs a Pl. España i dels fatxes ligths a Pl. Catalunya, armat amb els meus dos ulls de peix, i dues lents fotogràfiques.
Per això puc dir, de primera mà que els fatxes mes facinerosos cabien en dos busos, i els fatxes fatxendes no omplien la Plaça de Catalunya ni de bon tros, com ja vaig piular in situ.
Error (?) per tant de la Guardia Urbana i error (?) de Contrastant que tot i rectificar, encara ha sumat sense posar la calculadora a 0.
Fa goig veure la força dels corassons locos –son al mateix temps España i Cataluña-, que posats tots junts, amb la complicitat dels emigrantes por un dia no superen en nombre als indignats del 15M en el mateix escenari.
Tot això en directe és una altra cosa que des de casa, la realitat palpada penetra els porus i sua emocions, obre comportes i activa turbines, vessa un cabal d’idees, arrossega pors i aparta branques i llot, corra l’aigua, eixampla riberes, inunda d’energia.
Si hem de creure als propis organitzadors del 12O Hispànic, l’Imperi Constitucional sencer era a Barcelona de cap a peus, i no ens arribava ni a la sola de les sabates amb les que vàrem caminar per la Via Catalana. Es para mi un motivo de honda satisfacción….
Per completar la dutxa escocesa, el diumenge al matí em vaig arribar a Montjuic, armat amb les mateixes eines visuals que el dia anterior, però amb actitud participativa no exempta d’esperit crític, per olorar de prop el Procés Constituent, i un cop que vaig mastegant com un rumiant l’empatxament de sensacions pasturades a ran de terra dissabte i diumenge, digereixo només que un procés per fer una tombada de truita, només surt be si fets i batuts rovells i clares es dona la volta a totes les paelles, inclosa la truita de patates espanyola, i al xef de l’Imperi Constitucional. La independència se sua com la samarreta i no es para de córrer fins arribar a la meta per moltes penalitzacions amb que ens amenacin els àrbitres.
No es feina nostra canviar la Constitución EspaÑola, però sí, remenar l’olla perquè un dia, els espanyols s’alliberin del Césars i convisquem romans i bàrbars.
Porto la independencia de fa molts anys dins meu, i aquests dies estic suant de valent.
Remenem l’olla, ben remenada, i ben aviat podrem conviure espanyols i catalans, cadascu a casa seva, a la seva terra i gaudint d’un bon veinatge.