Retalls sobre la independència

Recullo en aquest apunt, una selecció de textos que parlen de moltes coses, també d’independència. Hi ha peces de 2008 fins a l’actualitat, bàsicament publicades al meu blog de Vilaweb.

M’ha vingut de gust repassar-los ara, potser cercant una mica d’orientació, unes hores abans que es constitueixi Badalona per la Independència dins la dita Assamblea Nacional Catalana. Content per la normalització del debat (molt d’acord amb aquest apunt de la Dolors Sabater, per cert) i amb la pública esperança que aquest debat sigui útil, més que per convèncer (això implica que uns tenen la raó i els altres no), per crèixer i enfortir-nos (i per tant canviar) junts. Diu Eduard Voltas en aquest article que comparteixo punt per punt: “La cohesió civil és condició sine qua non de la independència, i quan dic cohesió no parlo d’una unanimitat impossible d’aconseguir, sinó d’un projecte nacional realment inclusiu, en què hi càpiga, de debò, el divers catàleg identitari de la societat catalana.”

Vet aquí el meu recull de retalls sobre la independència:
 
Catalunya es juga el futur a Badalona
Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i a les ciutats que són com la meva: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, dels papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir “hola, benvinguts”. Això abans que res. Però, i després? Quedem? Parlem? Sí, és això. Aquí les coses van molt ràpidament, es juga fort. La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers i, en canvi, aquí és on es forja el nostre futur. + El lloc on passen les coses. (1.12.2008 / Revista d’Òmnium Cultural) > Llegir l’article complet.

Ens interessen els del ‘no’! 

Això vol dir que hem d’anar a buscar els ‘no’? Naturalment. De fet, la pregunta és una altra: ens podem permetre fer veure que no hi són? El miratge és llaminer, però no ens serveix. El debat sobre el dret a decidir ha d’arribar als no convençuts, i, a l’àrea metropolitana, no estic segur que, en un futur immediat, la forma més eficaç sigui fer-ho amb una papereta de vot on tota veu esdevé un ‘sí’ o un ‘no’.
Com podem ampliar la base del debat –llegiu: la base del país– des de Badalona o altres ciutats del cinturó metropolità? Organitzant una consulta a correcuita en un any d’eleccions i enmig de la divisió dels propis promotors? Ai, crec que no. + Els 69 del ‘no’ a Tiana (14.12.2009 / Al blog de Time Out)  > Llegir l’article complet.
Un altre relat
¿Podem explicar qui som, avui, servint-nos del llenguatge dels nostres pares o avis? Convencerem algú de venir amb nosaltres amb paraules desesperançades? ¿Si no som ni molt guapos ni molt forts, ens podrem endur la millor presa de la festa fent aquesta cara de pomes agres? Benvinguts al… (.. continua..)

 … país dels xiuladors purs. Si tens alguna idea nova, crea un partit polític o, millor, un corrent crític. La màquina del soroll no pot parar. No fos cas que ens en sortíssim. + El país dels xiuladors purs. (13.9.2008. Blog de Mesvilaweb) > Llegir l’article complet.
 
Els pares i mares castellanoparlants –nouvinguts i no nouvinguts, amb Veu Pròpia o a la seva bola– que decideixen adoptar la llengua del país com el vehicle de relació familiar, tot parlant català amb el seu fill. Jo en conec molts, d’aquests. Són aquests els nous patriotes, els patriotes invisibles. Són patriotes, però no són del rotllo. Són patriotes, però per la Diada marxen de pont. El que vull dir és que no m’imagino un acte més compromés amb el país que canviar la llengua de relació familiar. I em sobta que amb coses tan boniques i engrescadores per explicar i compartir ens dediquem a tirar-nos les senyeres pel cap, tot parlant de morts en combat. Hi ha altres herois, al nostre país. Els convidem a la propera Diada? + Els patriotes invisibles. (20.9.2008. Blog de Mesvilaweb) > Llegir l’article complet.

Referents, en plural
Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons. No serà una manifestació independentista, ni una manifestació autonomista; aquesta. És aviat per això, que aquesta onada encara no ha arribat a platja. De moment –i això no és pas poc!– serà la manifestació que normalitza el ‘nosaltres’. Nosaltres; tan diversos, tan rics, tan plens de futur; i el procés que hem iniciat per decidir què i com volem ser en aquest tros de món. Nosaltres… + Contrast de banderes (6.7.2010. Blog de Mesvilaweb) > Llegir l’article complet.
La ciutadania no la determina l’adscripció a un determinat color polític. Hi ha catalans a favor de l’independentisme, en contra i catalans a qui tan se’ls en dóna. Malament si ho plantegem com un xoc entre catalans i espanyols (no ho és, no ho és, no ho és); és un procés de construcció nacional amb visions necessàriament diferents i que cal encaixar. El consens no és en el “sí” o el “no”, sinó en que això es vota democràtica i cívicament. L’estratègia que reclama el blocaire no és la confrontació sinó la de la invitació, la proposta, el debat. En Pere Meroño demana més ‘registres, tons, girs…” en el moviment sobiranista. Ja en som més! Bé, bé. + Més sobre banderes. (3.10.2010. Al blog de Mesvilaweb) > Llegir l’article complet.
I sí. En la carrera per demostrar quin és el patriota més ràpid, ens mostrem obsessionats en números i percentatges, greuges comparatius i improbables casuístiques. Però per ser independents no cal només canviar el nostre estatus administratiu (això, en realitat, ve després) sinó que, abans, cal aprendre a mirar-nos al mirall (per descobrir que som més dels que ens pensem, per descobrir que som una cosa diferent del que crèiem). Busquem només la manera de fugir d’Espanya? O busquem la nostra manera de ser, avui, al món? Mandela va trobar la resposta en aquella pilota de rugbi, però en realitat assajava preguntes des de feia dècades. Però i nosaltres? Referèndums… ja vindran. Ara ens calen fòrums. I històries. Imaginem un país… i el farem realitat. + Imaginem el país i el farem realitat. (3.10.2010. Blog de Mesvilaweb) > Llegir l’article complet
Independentistes, no separatistes
Les paraules de Salmond, murri gat vell, ens conviden a afinar estratègies, més que no pas a navegar els impulsos. Refreden emocions, sí… però em sembla que avui toca això, precisament. Es tracta d’elaborar un bon argumentari per a la independència, és clar; però també d’acceptar que a Catalunya hi haurà molts graus de separació i que això, més que un debat pendent, és una realitat absurdament ignorada. Perquè al capdavall, l’endemà de la independència molts dels catalans que l’hauran votada es continuaran sentint ‘units’ a Espanya per vincles diversos. La distinció de l’escocés –independència no suposa separatisme– ens convida a una conversa molt pertinent, especialment en clau metropolitana; una conversa tranquil·la, amable i gens precipitada. La necessitem si el que volem és construir (i no només “separar”).
+ Independentistes, no separatistes (18.10.10. Blog de Mesvilaweb) > Llegir l’article complet.
Nous referents
I em sembla del tot coherent (lluny d’aquesta “típica manifestació d’un subconscient acrític” en la qual situes tanta gent) destacar el flamenc, alhora de felicitar-nos pels reconeixements de la UNESCO. Especialment si ho fem des d’una ciutat com Badalona. Al capdavall, alguns dels nostres artistes amb més projecció estan situats en les coordenades (sempre àmplies) d’aquest gènere. Un gènere ben viu a la ciutat (artistes, Tertúlia, la gent vinculada amb les ‘hermandades’). Però hi ha més, és clar. He afegit el flamenc al meu llistat d’alegries perquè el flamenc és una manifestació cultural nostra, la qual ha estat incorporada amb naturalitat (és a dir, ha estat digerida i finalment reinventada amb encert) per desenes d’artistes catalans (per no parlar de milers d’aficionats). En efecte, les cultures vives es pregunten moltes coses, fins i tot quin és el seu subjecte, fins i tot quin és el seu objecte. En vols dir ‘retro-postmodern’? No ens barallarem per una (una més!) etiqueta! Al final, a mi el que m’engresca és allò que em costa classificar i entendre. + D’això del flament (17.11.10. Blog de Mesvilaweb) > Llegir l’article complet
>> Foto del candidat Nadie, a la tèrmica de Badalona. Més informació, aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.