Sant Roc, les coses no passen per sorpresa

Les coses no passen per sorpresa. Sempre hi ha senyals. Dilluns al matí, El Punt en publicava una, de senyal (una més, s’entén): 

“Tard o d’hora, Sant Roc esclatarà. L’actitud del govern de Badalona només enfronta col·lectius. Estan desitjosos que esclatin alguns problemes per poder anar més en contra dels immigrants.” Són paraules d’un membre del patronat de la Fundació Ateneu de Sant Roc, Juanje Guerrero, una de les persones que trepitgen diàriament aquest territori i que alerten del trencament social que està conquerint el barri.

Convidat per la urgència de les paraules del Juanje –que, creieu-me, venen avalades per molts anys de feina i per un compromís cívic de llarga i contrastable solvència i rigor– m’agradaria compartir una reflexió que mira uns anys enrera.  

En bona part, avui paguem la factura del tebi lideratge (i l’absent política) de l’Ajuntament de Badalona quan, ara fa deu anys, ja eren evidents els impactes de la nova immigració en una part de l’àrea metropolitana on plovia sobre mullat. Què diferent la manera d’enfocar el fenòmen entre Badalona i Santa Coloma de Gramenet, tan a prop i tan lluny, sempre. Els colomencs tenien una estratègia, una significativa dotació pressupostària i un consens polític suficient. Nosaltres discutíem de ports i camps de golf. 

Fa una dècada, d’allò; a partir del 2003, la feina primer d’ERC -que va promoure la creació d’una regidoria específica- i sobretot de CiU, amb Josep Pera i el seu equip tot exercint un lideratge sensible i convincent, van marcar un canvi important, però a la vista dels fets, insuficient. Fins ara, la política sobre cohesió a la ciutat prioritzava la construcció comuna d’espais i símbols, combinada amb una política de seguretat decidida i cada vegada més eficient, sempre al servei d’un mínim comú denominador on es sentia còmoda la majoria de la ciutadania (i així va quedar clar en les eleccions del 22m, per cert). 

Avui s’està desmantellant aquesta política d’ampli consens i elogiada arreu del país, però que encara no havíem acabat de consolidar. Tot plegat és massa vulnerable. El que denuncia Juanje Guerrero de Sant Roc fa por perquè és el reflex d’alguna cosa que supera el cas concret. Les coses no passen mai per sorpresa, deia. Les coses sempre passen per un motiu.

El substitut administrat per l’actual govern en minoria és una política altiva i aspra, de curta volada, més atenta al periodista que al ciutadà, que es mou bé amb els rumors i la malidicència, i que recupera sense gaires vergonyes una política que semblava que ja es començava a superar, la del tu em dones, jo et dono (ho explicava bé l’Andreu Mas en la seva crònica a El Punt de dimecres). La policia esdevé ara la solució per a tot en el moment que a mitja Europa (i més des dels fets de Londres d’aquest estiu) ja és un consens generalitzat que la desigualtat no s’arregla (més aviat s’agreuja) a cop de porra. 

PSC, CiU i ICV-EUiA tenen avui la majoria suficient per incidir en aquestes polítiques de fons i intentar recuperar aquell camí que vam emprendre correctament, bé que massa tard. El de la cohesió social és un tema crucial i requereix d’una oposició sense por a la política, amb ganes de convèncer, amb habilitats per forçar canvis significatius en l’acció de govern actual. Al capdavall, es tracta de defensar un model de ciutat que és compartit per la majoria de badalonins. I aquest és (o hauria de ser), més enllà de les estratègies de partit en un moment concret, un mandat inexcusable dels tres partits de l’oposició avui al consistori.

* La foto és la coberta de l’església de Sant Roc, que tan està fent per la convivència al barri, feta des de l’altar. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.