Després del 22M, una valoració (personal)

M’ha costat uns dies superar l’aturdiment de la jornada electoral de diumenge i recuperar, o intentar recuperar, l’eloqüència. Toca un apunt de balanç, per bé que potser arriba ja un pèl tard. Tan se val, que si no el faig avui, ja no el faré. 

No ens n’hem sortit en el primer dels objectius que ens havíem marcat com a Fem-ho plegats!, la coalició formada per ERC, Accent, Reagrupament i les JERC. Volíem ser necessaris, incidir en el ple municipal, contribuir com a agents de transformació als grans reptes que té Badalona i fer-ho amb uns plantejaments amplis, rigorosos, possibles, compromesos amb una ciutat pobra i amb tantes desigualtats com la nostra. Continuem compromesos amb aquests objectius, però no els podrem dur a terme des del ple municipal. Ens hem quedat fora. Rotundament. 

Crec que els factors més significatius ha estat la polarització provocada pel vot defensiu contra el PP i que ha afavorit sobretot el PSC com a opció útil per barrar Garcia Albiol i la dispersió independentista, per bé que l’independentisme a Badalona es presentava amb dues propostes molt diferents (cosa que està bé). També hi ha hagut més coses, segur: la precipitació de la nostra proposta, amb poc temps per ampliar base; un ancorament intel·lectual excessiu amb missatges que crec que eren tan pertinents, com complexos per una campanya on el vot emocional ha jugat molt. ERC, ja s’ha vist, no passava tampoc el seu millor cicle, tot i que, paradoxalment, tenia a Badalona el millor candidat possible i una obra feta indiscutible i que, malgrat les assignatures pendents, aprendrem a valorar amb el temps (i aquí faig l’autocrítica pertinent, i de forma pública, a més). 

Tanmateix, com a Fem-ho plegats!, hem ajudat a moure la campanya electoral cap a la necessitat dels consensos i hem situat alguns temes en l’agenda: la cultura com a eina de reactivació econòmica, la idea dels pactes de ciutat, la participació com a instrument per a una política més eficient… Potser hem estat millor ‘lobby’ que candidatura, si em permeteu l’ironia. Sigui com sigui, a Fem-ho plegats ha funcionat un grup de gent amb ganes, i que ha aconseguit fer l’ullet a moltes persones (de moment, no les suficients) que fins al moment no s’havien mobilitzat. Aquí hi ha un material molt interessant per a treballar, a partir d’ara. A Accent ens toca reinventar-nos, segur; i a Fem-ho plegats! trobar el seu lloc en el nou panorama. El trobarà, el trobarem. 

El que està clar és que el compromís amb la ciutat continua. Avui més que mai. (… continua)

Continuem el repàs? 

El PP, assumint com a propis plantejaments racistes i xenòfobs, però també capitalitzant correctament la incertesa davant la crisi i les ganes de canvi, s’ha convertit en la força més votada. Impensable en un municipi on el primer alcalde de la democràcia recuperada va ser en Mario Díaz, comunista; inconcebible en un municipi com Badalona, tan viu, tan alegre, tan divers… tan ric en (sí!) civisme! Però per al PP la xenofobia ha estat l’agressiu argument de venda; darrera vindran altres coses (està escrit, de fa temps). Convertir (ara sí) Badalona com a exemple d’una Catalunya amb l’eix desplaçat cap a Espanya. Ja veuran com darrera els immigrants, venen les classes de català, el desplaçament del marc. Això, que és tan seriós és també, en el fons, molt previsible. Ho explicava el mateix Enric Juliana ahir en una xerrada a Òmnium, i ho recull avui en Jordi Ballesteros. Jo fa uns dies vaig escriure perquè el PP no podia tenir l’alcaldia de Badalona. 

Els socialistes han aguantat, però a costa de polaritzar el vot útil. El seu vot és en usdefructe, és prestat, vaja. Si en són conscients, que no ho sé, hauran de canviaran les seves polítiques i actituds, no els sembla? L’actitud defensiva de Jordi Serra no convida a gaires optimismes. Necessitem un PSC fort i sa, posat al dia. Quin és l’escenari que més pot ajudar a aquesta renovació? Després apunto alguna via. 

El procés de polarització ha fogacitant la resta de forces: CiU n’ha perdut un, contra tot pronòstic després d’una camanya molt agressiva i personalista, en què anava a totes. ICV-EUiA n’ha perdut 2 (i fixeu-vos com són les coses, que fins respira alleugida). La polarització ha tingut un eix democràcia/populisme i un eix catalunya/espanya. Ha castigat especialment les forces més propositives, ergo amb plantejament menys defensius (Fem-ho plegats i, des d’un altre punt de vista, CiU). 

Ferran Falcó alcalde? Amb quatre regidors? En tot cas, n’han parlat en Pep Mita i l’Ismael Peña, amb arguments diferents. És difícil, certament, però el moment actual requereix coratge i imaginació. I és cert que avui CiU pot fer valer que és l’única força al ple municipal amb una idea de ciutat clara i ben argumentada i que també pot atribuir-se un vot de canvi; i que això pot ser aprofitat pel PSC per reinventar-se a fons, inexcusable assignatura pendent. 

Finalment, la CUP s’ha reivindicat merescudament com una opció a tenir en compte i amb un projecte singular (felicitats! per la tendència a l’alça, fruit d’una feina indiscutible i avui ja indiscutida). Tanmateix, crec que, a la ciutat, ha cremat més ponts dels necessaris amb col·lectius i persones properes (i no serà fàcil reconstruir-los). Els Verds han fet gala d’un votant fidel i convençut, mentre que Solidaritat ha debilitat les opcions d’obtenir representació de les dues altres formacions independentistes amb projecte de ciutat. 

Bé, anem-ne parlant.

5 pensaments a “Després del 22M, una valoració (personal)

  1. Salut,

    Ha passat temps des de la publicació d’aquesta interessant entradeta a teu bloc i és, fins i tot, possible que algunes de les coses que hi comentaves ja no siguin vàlides. Bé perquè ja no hi opines igual, o bé perquè alguns aspectes de la realitat posterior hi han entrat en contradicció. Jo em vull referir a aquesta darrera circumstància.

    I és que afirmaves tenir la creença «que [la CUP], a la ciutat, ha cremat més ponts dels necessaris amb col·lectius i persones properes (i no serà fàcil reconstruir-los)». El primer cop que ho vaig llegir, ja em va sorprendre, i molt, una afirmació tan categòrica, tan rotunda, tan inquietant, tan negativa. Em recordava la sensació que es té davant una d’aquelles afirmacions que sovint fem quan hi ha implicacions emocionals, personals, i no pas de polítiques, de relació social, professionals. Més un retret que no pas una altra cosa.

    Més endavant, pero, tot madurant els possibles sentits de la frase em va semblar més aviat que podia basar-se més en una voluntat, en una declaració d’intencions, que no pas en una veritat. És a dir, allò de confondre la realitat amb desitjos, error que tan sovint cometem. Jo especialment hi estic avesat.

    Fos com fos (sigui com sigui), el cert és que hi ha més ponts que mai entre aquests col·lectius. Hem fet més reunions conjuntes que mai. I no reunions qualssevol, no. Parlem de cites en què mirem de construir coses conjuntament Des de Badalona Antifeixista, fins al Correllengua, passant per una comisisó per preparar un Onze de setembre unitari per l’autodeterminació a Badalona, passant per anàlisis conjuntes i multilaterals de conjuntura, passant pel plenari de Badalona Som Tots, passant per la possible constitució a Badalona de l’Assemblea Nacional Catalana. I fins i tot, hi haig de posar un orgullós etcètera, darrera d’aquesta enumeració.

    Possiblement, la realitat (tossuda) farà una tria i no totes aquestes coses cuallaran. Però seria terriblement estrany que no funcionessin vàries d’elles. Com a mínim —i això és important, i això és una cosa que voldria aclarir a l’eventual lector (i a tu mateix) si així ho permets—, com a mínim, deia, estem tenint els contactes necessaris per a tirar endavant. Sense renyar ningú. Sense retrets ni àires de superioritat. Amb la humilitat necessària que cal per a construir coses més enllà de la retòrica o la simple sintàctica.

    Aquesta setmana, són quatre les trobades que hi ha hagut entre diferents col·lectius com els que esmentes (propers respecte de la CUP). Si parlem de les forces políiques que, a la nostra ciutat, es reclamen de l’independentisme (CUP, ERC, RCat i SCI, per ordre alfabètic), ens hem trobat totes elles (i ens trobarem), al llarg de la setmana. Si parlem de forces polítiques que, a la nostra ciutat, són més indiscutiblement de l’esquerra (CUP, ERC, EUiA, ICV i RG) també ens hem trobat totes. La major part d’aquests partits, com sabràs, hem concorregut per separat, i amb programes i actituds diferents, a les recents eleccions municipals, l’anàlisi de les quals, estan en l’origen de la teva entradeta. I no passa res.

    I ens continuarem trobant, de forma regular, degut que de totes aquestes reunions, les d’aquesta setmana, i les d’algunes anteriors es deriven compromisos unitaris. De totes elles.

    Aquest mateix dimecres he tingut l’oportunitat de dir en públic una cosa que no m’esperava de dir. He dit que mai havia vist tantes entitats reunides per muntar un onze de setembre a Badalona. Això de «mai», en la meva humil trajectòria d’activista i militant, vol dir durant gairebé 25 anys. Ho he dit emocionat. Segur que em creuràs si dic que no m’emociono fàcilment, jo. Ho he dit davant quinze entitats badalonines, molt diverses (des del Casal de Cuba fins al Círcol, passant per partits i associacions de veïns). Ho he dit a una reunió convocada a un local dedicat a Antoni Sala i Pont (primer badaloní que dissortadament morí en combat al front d’Aragó de la Guerra Civil). A una reunió que havia estat convocada per la CUP. Com la podia haver convocat qualsevol altre, eh? Això no té cap mèrit. Quan hom convoca una reunió, i aquesta té una important assistència, és perquè calia muntar aquella reunió, i és indiferent qui la convoqui.

    El fet que la convoqués la CUP només té importància (vull insistir) en contrast amb la teva creença anteriorment expressada que aquest partit «ha cremat més ponts dels necessaris amb col·lectius i persones properes (i no serà fàcil reconstruir-los)».

    Perquè el resultat d’aquesta convocatòria evidencia que, per sort, estaves molt equivocat. Greument equivocat, diria. Sovint, la realitat posa aquestes coses a lloc.

    Mentres que tornava amb la tusa nocturna cap a casa (un barri molt perifèric de Badalona), i escoltava la primera i insuperable Toxicity, de System of a Down, feia memòria. Qui havia dit que havíem cremat ponts? On ho havia llegit? La veritat és que tenia alguna idea (alguna memòria), és clar. Però de vegades tinc por de caure en prejudicis i, com que no sóc tan metòdic com tu, que deses els enllaços interessants mitjançant eines 2.0, he hagut de tirar de l’eina 1.0 que es diu Cercador de Google, fins que he localitzat aquesta entradeta teva.

    Quan ho he rellegit, m’he animat a escriure’t això. Perquè creia que era important d’establir les bases argumentals i factuals d’una cosa molt important. I és que, com deia Gramsci, si el pessimisme és una matèria de la intel·ligència, l’optimisme és un assumpte de la voluntat.

    Tot és voler-ho, oi?