Queda 1 dia: al final és només gent que s’apropa a l’àgora
Li hem volgut posar un nom i hem intentat assenyalar-ne els ‘herois’. N’hem volgut descobrir les clavegueres, tot preguntant-nos: a qui afavoreix, tot aquest embolic? Alguns han dit: mira, això s’assembla al principi d’alguna cosa, mentre d’altres han negat amb el cap; que no, que no, que en tot cas és el final. Final i principi fan la novel·la, en tot cas. Molts s’ho han mirat des d’una prudent distància, només per si de cas. Ja està bé, perquè en un munt de tendes malplantades i en les mirades alegres dels que hi habiten per uns dies potser hauran vist compartit un gran desconcert. Una revolució? Potser sí, però no de les que s’amaguen a la ‘sierra’, no de les que ataquen la bastilla, no de les que fan caure un cotxe d’unes escales interminables. Ja fa una setmana i els mitjans continuen publicant notícies formulades com a preguntes: què volen? qui són? quins són els secrets? quins són els aliats?
I al final, és només la ciutadania que s’apropa a l’agora. La gran plaça. Per això el nom d’aquest moviment ha près el nom de les places on han tingut lloc les acampades: la plaça Catalunya, la plaça del Sol… la plaça Tahir.
El símptoma, (un símptoma més, ja em permetreu) que ‘els temps estan canviant’. Per fi. I que en som protagonistes, des de la plaça, des de l’intangible teclat del nostre smartphone, des des d’una urna pel dret a decidir, des d’una llista del 22M.
La ciutadania que s’apropa a l’àgora. La plaça de tots i totes. Ho havíem oblidat.