No hi ha res tan valuós que aquest quasi res del temps de la nostra vida, aquest matí infinitesimal, aquesta punta fina imperceptible en el firmament de l’eternitat, aquest matí de primavera que no existirà més que un cop, i pus mai més.
Penombra. El meu cos estava dins la penombra matinal. Era un d’aquells moments en què em demanava si allò era un somni o si ja estava desperta. Tenia una sensació que m’intrigava: no sabia on era. I aquell estat no em provocava gens d’inquietud. A més a més, no hi podia fer res. Em trobava paralitzada just quan m’hauria agradat poder eixamplar molt el temps. Però no comandava. Era una dona dins un estat indefinible que no tenia ni consciència ni inconsciència, i que d’un moment a l’altre havia de caure dins els fondals de la son o despertar-me. Allò em feia pensar en la sortida d’una anestèsia forta, com quan m’operaren de l’apèndix i vaig passar un temps en què em pensava que ja era morta, i que partia cap al no-res, cap al buit, cap a la desaparició de tot. I això, llavors, no em preocupava gens ni mica. Cop en sec vaig obrir els ulls, i la penombra que dibuixaven les cortines de gasa i els graduluxs em mostrà tota nua, allargada en aquell futó tan ample i còmode, tota sola. N’Enric m’havia dit que s’aixecaria d’hora per anar a Palma a arreglar papers. I també m’havia donat una altra notícia que ara no podia recordar de cap manera. Va ser ahir vespre, quan acabàrem de sopar amb na Júlia, na Sara i n’Andreu, que només deien animalades sobre la manera de muntar la cerimònia del casament. I jo feia com si m’emprenyàs. I bevíem com si fossin tassons d’aigua aquelles caipirinyes fortes que preparava n’Enric. I rèiem com cinc supervivents d’una catàstrofe nuclear damunt aquell marge deianenc envoltats d’oliveres antigues i amb la mar negra al fons. Intentàvem fer gatzara amb totes les formes possibles de compromís entre un home i una dona. I assajàvem el joc dels interrogants. Sabies que el phallos grec és el fascinus romà? I que d’aquí ve el sentit de la fascinació? El desig fascina? El fascinus es fica dins la vulva i surt com a mentula? El plaer ens arrabassa el desig? Divinitza la voluptuositat? El desig és un assalt de l’animalitat en nosaltres? El desig i la por vénen d’una mateixa soca? Passa gust mentre ets viu, la resta no val res. Crec que amb una sentència així, després d’una bona estona de delirar a voler, n’Andreu va clausurar la vetlada i va dir que l’endemà tenia un feiner a l’audiència encara que fos l’estiu i semblàs que tots els jutges estaven de vacacions. Na Júlia i ell partiren a l’escapada i les darreres paraules que li vaig dir varen ser que anàs alerta amb les voltes. Na Sara es retirava perquè amb aquella mitja gatera es trobava en un estat superior per escriure el poema que duia dins el cap des que al matí havia nedat per davall aigua a la cala Deià, amb tanta de sort que va trobar un pedra negra i rodona com una piloteta de tenis amb la qual deia que es faria un collar. Va ser pujant al nostre dormitori del capcurucull de la torre quan n’Enric m’anuncià sense cap preparació que na Teresa arribaria l’endemà horabaixa. Na Teresa era la filla del seu primer matrimoni amb na Violette, una pintora francesa que va conèixer quan feia el doctorat sobre Le Corbusier a París. Hi visqueren plegats tres anys. Tengueren la menuda i després la mare va desaparèixer amb un mexicà de Zacatecas. Al cap de cinc anys li arribà la notícia que la parella havia estat assassinada en un afer de narcotràfic. Na Teresa havia estudiat al Liceu Francès i després va fer una llicenciatura de llengües clàssiques a la Sorbona. Ara treballava a Nairobi per a una ONG i no havia trepitjat l’illa des de feia tres anys. N’Enric m’havia mostrat fotos seves: una gran cabellera castanya que li queia damunt les espatles, un nas petit, perfecte, uns pòmuls alts, uns ulls grossos i aquella expressió de trobar-se perduda en tots els llocs de la terra. Sé que quan n’Enric em va donar la notícia vaig tenir una girada de ventre, però ho vaig dissimular. Ja veuràs que és encantadora i bona al·lota: l’estimaràs des del primer moment. La vaig anar a veure a Nairobi abans de conèixer-te i em va deixar astorat. Treballa en unes escoles que fan por, i amb aquest dia a dia ella és una dona feliç. Li vaig dir que em recordava una tia monja que quan jo era petit era la superiora de les Vermelletes, que es dedicaven a recollir nines pobres i que sempre m’havia impressionat pel fervor que posava en totes les coses. Na Teresa és com una monja laica. Quan li ho vaig comentar, es va enfadar molt i em va dir que era un antiquat, que no en sabia res, del món dels cooperants. No puc recordar amb exactitud com anaren les coses. Sé que em vaig dutxar i arreglar amb més cura que mai, tant, que quan ens trobàrem amb na Sara, que s’acabava d’aixecar, em digué sorpresa: Que guapa que estàs! Vas a una festa? Vaig fer volar coloms i només li vaig parlar d’una visita que volia fer a en Gerard Winckler, un amic dels meus pares que estava malalt a Llucalcari. Ella em va dir que es passaria tot el dia tancada fent feina perquè el poema, “Funambulista de l’instant”, que li havia ocupat part de la nit, la tenia ben enganxada. Em parlà del temps com una innovació contínua i de la creació perpètuament recomençada. Sé que l’escoltava atenta mentre mirava la línia de l’horitzó, on cel i mar es trobaven amb un veler que semblava perdre’s a l’infinit. L’instant és un favor, un moment propici o una oportunitat que cal agafar, capturar, caçar al vol. Viure dins l’instant no significa esperar-lo passivament. És fer ús de la llibertat, cercar-lo i acollir-lo plenament. Sara s’embalava: L’ocasió és un atzar que ens ofereix serveis i ens aporta sorts inèdites! Amb aquestes paraules i una tassa de cafè fumejant, partí i em va deixar pensativa. Em va treure de la meva abstracció el timbre de la barrera. Una veu tímida em digué per l’intèrfon: Som na Teresa. Vaig partir cap al caminal dels xiprers amb el cor que m’anava a tota. I la vaig veure com una aparició: duia un camiser verd i una maleta de pell negra. Quan ens saludàrem vaig sentir foc, carícies, dolçor, pell, mirada i ulls tot plegat, indestriable, tot Teresa i jo abraçades. La vaig dur a la terrassa i amb nervis i ànsia li vaig començar a contar moltes de coses, que nomia Glòria, que era la promesa del seu pare, que n’Enric no vendria fins a l’horabaixa, que na Sara era una poetessa que havíem convidat, que… Ella em mirava com si fos la primera dona que hagués vist en el món. Sentia com si m’escanejàs arreu per trobar-me l’esperit. I li demanava coses de la seva feina. I na Teresa em responia com si fos una amiga de prop amb qui fa molt de temps que no ens hem vist i que em conta tot quant li ha passat amb una confiança i una complicitat completes. Ens trobàvem en un estat de gràcia. I em ressonaven les paraules de na Sara a la conversa matinera: la joia d’un encontre amb l’instant és el que fa l’existència apassionadament i infinitament preciosa. La trucada inesperada de n’Enric va fer que el meu mòbil entonàs “Plus fort que nous”. Voilà.
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca el 7 de setembre de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!