19 de març de 2012
Sense categoria
1 comentari

des del mirador

Agafar els mots amb filats. Quan arriben, quan passen, quan fugen, quan volen. I sense perdre ni un moment, escriure. Escriure dins la urgència que ataca l’oblit. Escriure dins la música de la frase. Escriure a lloure quan s’han d’estrènyer les regnes. Escriure i deixar bufar el vent de les cal·ligrafies: deixar fer.

 [Imatge de Sebastià Perelló]


Nom Victòria Subies. Fa dinou anys que visc a aquesta casa de pedra viva damunt els penya-segats —Villa Rosa— de la cala de s’Almunia, fa dinou anys que em varen donar la baixa definitiva per un feix de malalties diverses: som bipolar, la qual cosa es manifesta per importants oscil·lacions de l’estat d’ànim, que comprèn fases de tristesa i desesperança i episodis d’eufòria i alegria, i també m’afecta una polineuritis reumatoide, que em menja la sensibilitat començant per les cames, em dóna atacs de reuma dolorosíssims i una pèrdua de l’activitat muscular. Amb poques paraules, prenc pastilles per no perdre el cap i per no perdre les cames, dues extremitats que van més lligades del que pensam. Acab de fer seixanta anys i dins el mirall veig una jaieta de vuitanta. La insult, li dic animalades i no la reconec ni com a parenta. Però dins la desgràcia, pens que he tengut molta de sort. El meu home, n’Andreu, que m’estimava com un boig quan estava bona i em va donar tota la mala vida que pogué quan estava malalta, es morí d’un infart sobtat just quan m’havien diagnosticat l’esclerosi degenerativa. Els meus dos fills, na Glòria i en Tomeu, estan ben surats. Ella para per Barcelona, ja divorciada, fent de dissenyadora, i m’escriu cartes on em conta aventures tan apassionants com les que jo hauria volgut tenir a la seva edat. Ell viu amb una dona casada i separada, na Vinyet, que té una filla petita del seu primer home i ara n’espera una altra d’ell. S’estimen com dos adolescents, granadets com són, tanmateix. En Tomeu val un món, em telefona quasi cada dia i em ve a veure cada setmana. És un manetes i arregla totes les coses domèstiques d’aquesta casa vella i excessiva i em posa al dia el paperum que cal moure perquè em deixin morir tranquil·la i a poc a poc. He aconseguit, amb molt d’esforç i amb el doctor Moragues, arribar a una serenitat quasi grega, que  és el meu principal tresor i allò que em fa viure. També umpl els meus dies aquella dona, dida, teta, segona mare, padrina, amiga, na Maciana Llodrà, que em cuidà de petita i ara de gran em torna cuidar, encara que ja hagi fet els setanta-cinc, pujat quatre fills i escabetxat dos homes. Puc assegurar que la vida que duim na Maciana i jo en aquesta casota damunt les ones és una de les simbiosis més humanes que poden existir. Na Maciana és la majordona de la casa i es preocupa que no hi manqui res: del menjar a la roba, de la neteja a l’entreteniment. Cada dia ve una jornalera equatoriana, na Maika, que fa les feines de la casa dirigida per l’autoritat suprema de na Maciana. I jo  puc aixecar-me tard, berenar al llit, prendre un bany de sals que m’ajuden a relaxar-me i enfortir-me alhora per emprendre els exercicis de rehabilitació que faig amb una disciplina espartana. La resta del dia passeig amb el tacataca, aquella crossa, aquell gaiato de quatre potes, que em permet anar tota sola per la casa i el jardí. El meu lloc més íntim és un gabinet que m’he muntat amb les meves coses, des d’on es veu l’illa de Cabrera en tota la seva esplendor aquests matins de primavera i on pas les hores més dolces del dia llegint, escoltant música i escrivint en aquesta llibreta que he anomenat Diari meteorològic. Ahir, cap al tard, m’agradava mirar com s’omplien d’aquell tint d’aram els roquissars gegantins i, també, seguir el ritme d’aquelles ones que semblaven pintades de pa d’or. Domín la petita badia que forma la cala de s’Almunia, on he nedat des de petita. I cop en sec dins la mar vaig veure un puntet que s’acostava. M’imaginava que era una barca de pesca que tornava cap a la Colònia de Sant Jordi. El puntet es feia gran. Vaig agafar l’allargavista i amb el tacataca em vaig acostar al finestral. Era una pastera que avançava a la deriva. Dedins no hi veien ningú. La fosca s’acostava. Tot d’una vaig pensar que eren uns marroquins o algerians que s’havien escapat de la misèria. Vaig avisar na Maciana perquè cridàs na  Maika i vaig telefonar amb el mòbil a en Tomeu perquè vingués tot d’una. Va ser com un miracle. Na Maciana i na Maika, amb unes piles potents, partiren cap a les roques. La pastera s’havia atracat a un caló que hi ha just davall aquesta casa que em va deixar mon pare perquè vaig ser la germana dolenta de la família, i que ha constituït la meva felicitat. De la terrassa estant vaig veure que na Maika i na Maciana havien pogut acostar la pastera fins a l’arena pedregosa del caló. I entre les ombres que avançaven a pas d’ocell vaig veure que s’acostaven cap a la casa amb una bubota negra entre els braços. La bubota va ser una al·lota mig gelada, mig deshidratada, mig morta que era l’única supervivent del grup. Quan arribà en Tomeu, ja l’havíem reanimada amb aigua, amb  calentor dels cossos de les meves ajudantes i amb un brou de gallina amb un vermell d’ou, i ella obria els ulls, grossos i molts negres, i mormolava algunes paraules en un idioma desconegut. En Tomeu, que és l’únic que pensa en termes reals, digué que d’un moment a l’altre podia arribar la guàrdia civil. I na Maciana el tallà amb la seva vèrbola de sàvia: Tantes mentides he dit per fer mal que ara no en sabré dir una per fer bé? Hala fuig, que encara no has menjat sopes a bastament. Dit i fet, tocaren a la porta i na Maciana, més simpàtica que una jovençana, rebé el sergent i li contestà a les preguntes elementals que no en sabíem res, d’una pastera, i que per allà no havíem vist ningú. Es que ha llegado otra barcaza cerca de cala Figuereta i hemos cogido nueve moros. Idò aquí no hem vist cap moro ni cap mora. Quan acabava de dir mora vaig pensar que s’hauria d’haver mossegat la llengua. El sergent no li acceptà la copeta de mistela que li oferia, estamos de servicio, señora. Li digué que si veien ningú que telefonassin al cuartelillo i que tancassin en fort portes i finestres. Con esta gente nunca se sabe. Na Maciana els acomiadà amb un somriure tan fals com entendridor. Na Sureia, que és el nom de l’algeriana, ens ha contat, amb el seu francès precari, una vida de desgràcies i de dolors. Li he dit que no ha de passar pena per res. M’anirà bé una dama de companyia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!