Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Per
sort tenia aquella habitació per a les ocupacions que reclamaven una solitud
inviolable: la lectura, el somnieig, les llàgrimes i la voluptuositat. Però en
aquell temps encara em pensava que de la vida ho sabia tot i no em temia que,
per desgràcia, no en sabia res i que eren molts rars els moments que em
permetrien prendre’n consciència.

Potser aquest accident estúpid, haver pujat
dues bosses pesades de llibres des dels cotxe al pis, que m’havia deixat
l’esquena engalavernada amb una ciàtica terrible ja era una substància
reveladora de moltes de coses que fins llavors no havia sospitat. D’ençà que
estava paralitzat per aquest absurda mossegada nerviosa que malgrat les
injeccions i les píndoles no em deixava viure em dedicava, les estones en què
els analgèsics feien la seva feina, a pensar i escriure que en el fons no sabem
res dels altres, fins i tot d’aquells que més estimam. No puc suportar que les
persones que creiem conèixer millor ens són radicalement estrangeres.

No sé
perquè pens en el repadrí Pere que de petit em contava una feta que sempre
m’havia deixat estabornit: cada vegada que havia de partir de viatge, i ell ho
feia sovint perquè a principis del segle XX mercadejava cotxes a la renault de
París amb un parell de socis per després vendrel’s a Mallorca,  no deixava mai d’anar al cementeri per
fer una visita al seus morts: era com un ritual indispensable com si li calgués
revenir al fons de la seva avior per poder prendre el vol . Record que l’escoltava
embambat no sabia ben bé per què. Supòs que hi havia una salmòdia en les seves
frases que quan les comença no sabia cap a on m’havien de dur, com si navegàs
dins una llagut per paisatges que no havia vist mai i que em parlaven del pas
de temps, de la importància dels records, de la memòria dels morts i, encara
que en aquells moments no ho sapigués, allò eren les coses més essencials de la
vida.

D’ençà
que estic mig paralític na Damiana no m’ha telefonat ni m’ha vengut a veure. Em
va deixar fa dos mesos i tres dies. D’ençà que la vaig conèixer a la festa
d’Anette, una francesa que semblava bessona de Brigitte Bardot i organitzava
unes festes de puta mare amb unes ties boníssimes, digeis per un tub, molt de
menjar i drogues a voler al seu xalet de Sant Agustí no ens vàrem separar en
els tres dies que va durar el sarau. Boixàvem com a puputs en els llocs més
inversemblants. Record un pinyol apoteòsic dins el gabial damunt el guano que
feia una pudor nauseabunda però que a ella pel que es veia l’excitava molt.
Damina xisclava a les totes  i em
clavava al coll aquelles urpes vermelles com una moixa a la que li has esclafat
la coa. I quan li enfonyava la meva verga en una erecció salvatge entremig de
les ales de les cacatues, els lloros i ves a saber quins altres animals exòtics
i acolorits que omplien de polsim, de plomes i de plomissó tot l’aire cridava
de guster com si l’hagués penetrada amb una flamarada. Com si fossim dos babaus
ens posarem a viure plegats com si aquella lluna de mel no s’hagués de’acabar
mai. I jo com un colló em vaig enamorar d’aquella estudiant de cinquè de
filosofia que em feia enravenar 
dia i nit totes les neurones del meu cervell comsi fossin músculs
d’halterofilia.

Enyor
aquella cridòria de Damina amb Fuerbach a tota hora: hi havia els seus dits
llargs i prims teclejant pel meu pardal el concepte d’alienació en la
consciència humana, hi havia l’àlbum Aqualung
de Jethro Tull a tota mentre ella cantava 
“en el principi l’home creà Déu i li va donar poder sobre totes les
coses” i la’m mamava, hi havia aquells passejos llargs vorera de mar quan em
contava les tesis de Fuerbach de Marx que formaven un dels capítols bàsics
d‘aquella tesi inacabable i em donava llengua, hi havia les barrinades coentes
a la cova de l’Espècies on ella mormolava entre llepada i llepada “homo homini
deus est” i això la’m posava dura com una mànec de xapeta, hi havia aquells
somnis en què ella es depertava maleint Hegel embolicant-lo de colobres,
víbores i enviant-li assassins lletrats perquè esborrassin amb llixiu tots els
seus llibres com un àngel exterminador, hi havia una Damiana domèstica i
cuinera excel·lent que em feia uns peus de porc desossats i farcits de cervell
que eren un llepadits i després em convidava a una de les seves excursions
fuerbachianes on estudiàvem les formigues per demostrar que el coneixement i la
consciència són de natura social i acabàvem mossegats per aquelles bestioles
com personatges dd’una pel·lícula de Buñuel, hi havia una vida intensa en què
ens enviàmem missatges codificats plens de trujades, endevinalles complicades
per aconseguir llepolies sexuals i jo, moltes de vegades, li havia de demanar
sopetes, hi havia traïcions subterrànies misterioses, hi havia repressions
secretes fondes, hi havia totes les passions humanes reunides en un parell de
metres quadrats, hi havia l’esperança i les llàgrimes, hi havia el coratge i la
por, hi havia la follia i la feblesa, hi havia el perdó i la glòria, hi havia
un esperit de resistència, hi havia les traces de la lluita entre les forces de
la vida i de la mort, hi havia tota una història d’amor continguda dins un
boliquet. Hi havia un home amb una bultaco grandiosa que la va segrestar quan
menys ho esperava: una nit en què ella m’havia promés enregistrar ambvídeo els
seus set orgasmes aconseguits amb la meva saviesa, el seu gallet i un flascó de
popper.

Hi
havia una carta que em deixares amb la teva lletra malgirbada i punxaguda on em
deies que em donaves les gràcies pel teu cum laude sobre Fuerbach, però que
volies conèixer més món. Això em va fer molt de mal. Fins i tot vaig pensar en
el suicidi.

I
avui, a les tres en punt, mentre em menjava una truiteta a la francesa
deliciosa feta amb un poc de sobrassada coenta i dues llesques de pa amb
tomàtiga que m’ha fet abans de partir la Karina, aquella senegalesa que tu
contractares i que ha resultat ser un àngel de la guarda, na Peus negres, com
tu l’anomenaves amb aquell racisme que és ben teu, m’has telefonat. Na Treici
m’ha dit que havies quedat paralític i m’ha fet molta de gràcia. Ha! Ha! Ha! No
li he contestat ni pruna. Què ets mort, xato? Que ja no te’n recordes de la teva
Daminaneta? Ni mu. Si no vols que et vengui a veure ja m’ho pots dir perquè de
feina no me’n falta. M’hauria agradat respomdre-li amb tota la tendresa del
món, dir-li que la necessitava, que encara ho era tot per mi, que no l’havia
pogut oblidar, que l’esperava amb el cos obert, que somniava amb ella, que em
feia palles recordant-la, però només he tengut el coratge de contestar: vine
quan vulguis. No em puc moure.

Ara
només em resta esperar. Estic desintoxicat de la vida. Pot ser tota aquesta
telefonada sigui una de les seves juguesques per fer-me més mal. Caldria que
l’oblidàs. Però ho he intentat de mala maner ai no he pogut. Fins i tot em vaig
posar un cilici que em va donar l’oncle capellaà Don mateu quan era un jovença
que es matava a palles i em va dir que em podira ajudar. Però res de res. Una
sangada per no res, perquè al final acabava tirant la llet per les bardisses. I
si fos un poc pervers i convidàs a na Cati, aquella betzola que fa temps que em
va darrwere , l’aficàs dins el llit i quan na Damina tocàs a la porta ens
trobàs ben nuats? Desvarieig, deuen ser aquestes pastilles que tant em fa una
sonada com em doen una fortor de conill. Perque els conills boixen a les totes.
Record que el repadrí en tenia i allò era com una plaga. M’he de posar tranquil.
Aquesta Damiana en té per aturar un tren. Un dia em va amollar assuixines: La
mort és el millor remedi a la vida.

Em
posaré darrera la porta i miraré qui baixa de l’ascensor. És igual si
l’espinada em fa un maler. Prendré més calmants. No vull que m’agafi
desprevingut. Però això és una animalada.

Potser
ni vendrà. Potser tot és una xulada. Però, i si vengués? Crec que sent la
porta. Me cagon redell. Quasi no veig res. Crec que és ella amb un home. Ja té
collons la cosa. Quina mala pècora! Amb un home!

He
decidit que no obriré. Sona el telèfon.

He
decidit que no contestaré.

Em
desintoxicaré per sempre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!