En Joan Argenté no ha perdut la poesia

El poeta i amic Joan Argenté ens va regalar, dissabte passat, una lectura de poemes privilegiada. Va ser al final d’un dinar molt agradable al restaurant Sant Romà, camí de la Conreria, ja al terme de Tiana. Un luxe, aquest, que vam compartir la Dolors Sabater, en Jordi Lleal, l’Andreu Solsona i jo mateix. Aquesta era la petita delegació d’Òmnium Cultural que; d’acord amb el cosí d’en Joan, l’Agustí Pons; va visitar el poeta a la residència on l’atenen de fa uns mesos. Vam dinar uns fantàstics macarrons –que l’Argenté, amb cortés sol·lícitud, va insistir a que provéssim– i vam parlar de la Badalona d’abans i la d’ara –oportunament barrejades, perquè al capdavall la feina que ell i altres com ell feien a l’Albeniz o al Sant Josep als anys cinauanta tampoc difereix gaire de la que avui fem nosaltres–. En Joan ens mirava amb atenció i interès, i de tant en tant deia la seva: jocs de paraules, algun vers, anècdotes i bromes. Vam tornar contents, tranquils i també una mica impressionats. En Joan està gran –és clar– i també una mica desorientat, però llegeix poesia com sempre ho ha fet, amb senzillesa desafiant. La veu ha perdut potència, d’acord; però manté aquella intenció, continua cercant l’interlocutor amb la mirada clara. Les ulleres una mica caigudes, sobre el seu nas rotund: un gest capritxós, teatral, joganer, 100% Argenté. En Joan no ha perdut la poesia, amics. I això és, malgrat tot, una bona notícia.

4 pensaments a “En Joan Argenté no ha perdut la poesia

  1. Sóc banyolina del Pla de l’Estany. He conegut en Joan ARgenté quan jo tenia 18 anys.Me va escriure una poesia. Vaig ser companya de la Gertrudis Argenter al monestir de St Pere de les Puel.les .  hi mantinc relacio amb la Gertrudis de tant en tant. Sé que està una mica deprimida però d’aquí uns dies l’aniré a veure. Digues a en Joan  que tinc un record molt bo d’ell. Ell segurament que no se’ n recorda però jo sí.