Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

El final de la nit

The end of night proclama l’últim número de National Geographic sobre una vista àrea impactant de Chicago: la trama urbana hi palpita en milers de llums, com un immens riu de lava. Sembla el títol d’un poema, ‘El final de la nit’. Un vers potent, reforçat per un subtítol que ens convida a preguntar-nos: why we need darkness. Al final de la nit, descobrirem perquè necessitem la foscor. Serà massa tard? És massa tard? Les primeres preguntes de la humanitat es van adreçar a aquelles llumetes distants, les estrelles. Els cels de les nostres ciutats brillen amb el color de l’or, però són cecs, són orfes d’estels: nosaltres dibuixem els interrogants en pantalles d’ordinador. Bé, això ja no ho explica el National Geographic, però a mi tot plegat m’ha fet pensar en una cançó de Paul Simon, Under the African Skies, que el novaiorquès cantava amb Miriam Makeba. ‘Aquesta és la història de com tornem a recordar’, cantava el novaiorquès. Potser caldrà tornar a l’Àfrica, el lloc on podem confrontar-nos amb les estrelles de la nit. A l’Àfrica, ve a dir la cançó, podem reconèixer la immensitat de la nostra història en mirar aquelles llumetes distants.

Míriam Makeba va morir la setmana passada a prop de Nàpols, als 76 anys, ben lluny dels cels africans. Ara és, segur!, una d’aquelles estrelles a les quals cantava. Vegeu aquest vídeo del 1987, a Harare. Serveixi de (modest) homenatge a Mama Africa…



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El planeta petit per oriol_llado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent