El setembre és com el dilluns

El setembre sempre m’ha fet una mica de por. Com el professor quan et demanava els deures en tornar del cap de setmana; o quan la mare o el pare et preguntaven on havies anat si arribaves tard a casa. La tardor es va mostrant aquests dies, com una ombra antipàtica. M’omple d’una lleu sensació de culpabilitat: el setembre és una mica com un dilluns.

Hi ha un poema de José Agustín Goytisolo que des de que el vaig descobrir fa uns anys sempre em ve al cap per aquestes dates. Diu així:

“Cuando llega el otoño las gentes de esta bendita ciudad
comienzan a telefonearse rápidamente
organizan tremendas fiestas y se besan y se saludan

hola qué tal cuánto tiempo te quiero mucho llámame.

Entonces yo me afeito con cuidado

pongo una de mis caras más miserables

guardo un par de Alka-Seltzer en el bolsillo
e inauguro mi vida social.”

I és així que els fils de la urbanitat es tornen a tensar, i a les cases s’encenen espelmes per als convidats i a les butxaques sonen els telèfons que cal contestar. I tots fem cas al poeta, ho sapiguem o no: que no hi ha ningú que avui no dugui ara mateix ‘un par de Alka-Seltzer en el bolsillo’.

Nick Hornby, assistent social?

L’any 2007, les principals llibreries de Londres destacaven amb àvid interès l’última obra de Nick Hornby, Slam. Uau, bones notícies, vaig pensar. Dins la llibreria, em va costar trobar la novel·la. Era en una taula especial, al costat dels llibres sobre skatersgraffitersharry potters i altres acolorides aventures. La novel·la estava en l’apartat juvenil. Slam, una història sobre embarassos adolescents, era… ¿una novel·la per a joves? Sí. Dos anys anys després, badant per una llibreria de Barcelona em trobo davant dels nassos davant de l’última obra de Nick Hornby, Tot per una noia, es diu; “una novel·la encantadora, commovedora, irònica i divertida, com tot el que fa”, llegeixo en la contraportada, que cita l’Evening Standard. Compro el llibre sense pensar-m’ho i les primeres pàgines comencen a passar camí de casa, dins del metro. Però hi ha alguna cosa estranya en el llenguatge, que no acaba d’aixecar el vol, i la història respira amb una certa dificultat en un plantejament massa previsible, una mica exasperant i tot. I hi ha un moment en què el protagonista cita la paraula slam, pròpia de l’argot skater, i bum!, la meva memòria connecta les dues novel·les, en realitat la mateixa. La destinada al mercat juvenil (a Anglaterra) i la que, hàbilment, mira cap al mercat habitual de Hornby, la gent com jo, els thirty-something. Però vet aquí que el màrqueting editorial ha passat una línia que no tocava. Perquè s’ha canviat el títol de la novel·la? Perquè en cap lloc de la contracoberta hi ha cap referència que es tracta d’una novel·la per joves? Es diu, sí, que l’argument tracta d’embarassos juvenils, però l’accent es posa en l’estereotip ‘hornbyà’ per excel·lència: l’amor, l’humor, les referències contemporànies… Doncs no, no. Tot per una noia (Slam) és una novel·la per a joves, pensada per a joves. Més: és una novel·la pensada per uns joves molt concrets, els joves anglesos protagonistes d’un fenomen no exportable al nostre país, el dels embarassos adolescents (vegeu aquesta notícia del Guardian), autèntic problema nacional. Un exemple, a Southampton, de la novel·la se’n van repartir 800 còpies gratuïtes, pagades amb diners públics, com a part d’un programa de debat intergeneracional entre famílies. No és que la novel·la no tingui elements d’interés, que en té: al capdavall, Hornby sap fer una obra moral sense moralina, i el text és tendre i divertit. El que passa és que, com a lector, m’he sentit estafat. Que no és el mateix el Nick Hornby genial cronista de la nostra generació (el de High Fidelity i About a boy), que el Nick Hornby políticament correcte, disfressat convenientment d’assistent social, el d’Slam, el de Tot per una noia

Quan ens lliurem a la fantasia…

“Miri, jo el què dic és una cosa que defenso ara i defensava aleshores, que aquesta divisió que hem fet entre realisme i irrealisme és absolutament fictícia, és una frontera que no es veu. Quan l’home sommia, quan no toquem de peus a terra, quan ens lliurem a la fantasia… això també és una actitud humana que portem a dintre. Per tant, hi ha moltes percepcions d’aquestes que encara que no ens afectin un malestar o un benestar físic, espiritualment ens condicionen. Jo considero que tot el que afecta la persona humana, per fora i per dins, forma part d’una realitat o d’una irrealitat.” Aquesta cita, amb la qual s’identifiquen bona part dels apunts d’aquest blog,  correspon a una entrevista (vegeu-la completa aquí) que vaig fer la primavera de l’any 1992 (fa 17 anys!) a l’escriptor Pere Calders, i que va ser publicada a l’Eco Badalonès (on escrivien també plomes tan diferents com les de Toni Soler i Jorge Javier Vázquez). Aquesta setmana s’han complert 15 anys de la mort del mestre. 

* M’assabento de l’aniversari gràcies a aquest twitt de Jordi Díaz.

Els versos i les fulles del te

Hi ha versos que no et deixen estar. Et criden, després t’atrapen i finalment t’obliguen. Els apuntes, o els dius. Potser fins i tot els ‘penges’ al mur del teu Facebook, a veure què passa. Perquè saps que passarà alguna cosa. I passa. Em flipa (he pensat el verb força estona, i és aquest, sí, ‘em flipa’) la manera com aquelles quatre paraules expliquen coses: coses que no sabies, o que et pensaves que no sabies; mareja una mica (fins i tot) la manera com, en deixar-les reposar, et mostren pistes, identifiquen dubtes i pors. No us ha passat mai? A mi contínuament. El tros d’una cançó, l’inici d’una poesia… És com una atracció sobrenatural, com si un globus ple de lletres t’enlairés –com li va passar a aquell nen de Dalt de la Vila– i l’únic que poguéssis fer és dir-te… ‘vale’, veurem on acabo? Perquè d’entre tots els versos del llibre has escollit aquells, perquè de totes les cançons que podies escoltar, has escoltat ‘aquella’. I penso que si tingués més paciència, i em fes menys por seguir les meves intuïcions, potser podria llegir el nostre futur en els versos d’un llibre qualsevol; tal i com feia l’Ethel de Gent del Barri (Eastenders), amb les fulles de te que, al final de la tarda, quedaven en la seva tasseta florejada.

Podria ser el teu poble

“A la vida de tots els nois sempre hi ha un moment en què per primer cop giren l’esguard cap a la vida passada. És possible que aquest sigui l’instant en què es creua la línia de l’edat adulta. El noi passeja per un carrer de la vila. Pensa en el futur i en el lloc que ocuparà al món.” Aquest fragment és de Winnesburg Ohio, la novel·la de Sherwood Anderson que el Cercle de Viena ha publicat fa uns pocs mesos i que compta amb una acuradíssima traducció de Francesc Parcerises (tot un luxe, d’altra banda). Són unes línies que parlen amb senzillesa del pas de la vida, de com canviem, les persones; i també, tot i que això ja no és tan evident en les quatre paraules escollides, d’allò que representen “els llocs”. “Winnesburg, Ohio” és un retaule de personatges inoblidables (llegim a la contraportada) i també la història d’un lloc i un moment: un espai, un escenari. Els Estats Units que, camí de l’oest, entraven al segle XX –la novel·la va sortir publicada l’any 1919–, tot construint un nou paisatge humà. Aquí trobem, amb la ploma poc artificiosa d’Anderson, les narracions que fan un indret, el fresc de la petita història, la llegenda quotidiana. Allò que conforma un petit poble (podria ser el teu, fins i tot tant de temps després). Perquè hi ha alguns llocs que es van repetint, gens casualment, en moltes de les narracions i que són propis, d’una manera o altra, de tot assentament humà. La ciutat imprecisa (allà on acaben els carrers i comencen els camps i les granges); el que hi ha a l’altra banda del carrer major (l’ombra de les coses, reflectida en les rerabotigues, en les finestres il·luminades al en plena matinada); la natura propera (la clariana al bosc, el rierol, allà on perds de vista el lloc on viuen els homes)… i el tren, finalment: sortida desesperada, imprevista arribada. L’habilitat d’Anderson és a parlar-nos d’un poble qualsevol fent veure que ens parla d’aquest petit i oblidat Winnesburg, Ohio.

El planeta a cop de zàpping

D’A a X“, la primera novel·la que es tradueix al català de John Berger, és un llibre volgudament desordenat, compendi d’una correspondència epistolar al llarg dels anys entre dos amants separats pel mur de la injustícia. És, principalment, una novel·la d’amor. Amor a la persona que estimes; al paiatge i a la seva olor; amor a la mare que ha perdut el fill a la guerra; amor a l’emigrant que ja no sap rera quin horitzó s’amaga casa seva; amor a les dones velles que serven els oficis i curen les persones; als homes que arreglen coses; amor a l’intangible, amor a un món més just. És, aquest, un llibre enclavat en les esquerdes de la nostra contemporaneïtat. L’argument no passa en cap lloc concret –bé que no és difícil veure referències al conflicte àrab-israelià– i així la novel·la esdevé un testimoni global –i per tant intercanviable– del dolor i la repressió. L’autor s’apropa a les notícies dels diaris tot rebutjant l’estadística i els condicionants polítics, i es queda en els sentiments. El tema no és original, però sí la mirada. Hi ha una perspectiva molt televisiva, en aquesta obra: el planeta vist a còpia de zapping; la dialèctica de la història, reduïda al vers de dos enamorats; la singularitat globalitzada… “D’A a X” és com una gran i reeixida prosa poètica, un collage molt suggeridor –no és estrany que Isabel Coixet i Benedetta Tagliabue l’aprofitessin per la seva recent instal·lació al Centre d’Art Santa Mònica. Berger aventura què hi ha rera aquell plor que ens esgarrapa des de l’últim pla d’una peça informativa en qualsevol informatiu diari. No pretén explicar-ho tot. En realitat, aquesta és una novel·la molt gran… sent una novel·la molt petita.

Les cicatrius del somriure

“… Una rialla del tot diferent, una rialla desbordant d’amor per la vida, per tots els al·licients inesperats que conté. Per un moment hauries jurat que la persona de l’Olivia reposava en el seu riure, quan el fet era que reposava en la seva cicatriu”. Així és Indignació, l’última novel·la de Philip Roth, la balança que es debat entre la llum i la foscor, l’oportunitat de ser, la fatalitat de deixar d’existir. Roth fa valer els seus quasi vuitanta anys, per proposar-nos una mena de conte moral, senzill en la forma però amb una trama que acaba tocant el cor del lector amb la mà freda de la mort. Què s’amaga rera la rialla d’una dona bonica? És el somriure? O és la cicatriu? Situat rera el mirall, Roth fa un recorregut per les ferides de diferents personatges en l’Amèrica dels cinquanta, uns pocs anys abans de la gran revolució cultural dels seixanta. Les cicatrius explorades a Indignació estan causades per la sobreprotecció, el puritanisme, la repressió sexual, la violència de l’estat, l’addicció… El pes de la història modela l’individu, però en fer-ho el fereix, i a vegades el fereix de mort. I un es pregunta si els fils de la història estan moguts per l’atzar o pel destí i si, finalment, tenim alguna possibilitat d’èxit si ens promposem de descabdellar l’embolic. Quan tanques el llibre, et quedes amb aquestes preguntes als llavis, mentre et sembla veure en un ràpid reflex la mirada descreguda i impenetrable del vell que és, avui, Philip Roth. No saps si riu… o plora.

Un bon home a Àfrica

“Vio ante él, ilimitada, opaca, la extensa nube de su ignorancia. Así que decidió no seguir por ese camino, para no ser cogido en renuncio por Muller. Sintió de repente vergüenza de sí mismo. Kinyanya era un misterio total para él; desconocía prácticamente todo sobre la manera de pensar de sus habitantes, las relaciones entre las superestructuras institucionales colonialmente impuestas y las bases y tradiciones tribales, o las presiones raciales y religiosas que subrepticiamente determinaban ciertos acontecimientos. Le entraron de pronto ganes de largarse, preso de un absurdo resentimento hacia Muller, sin duda a causa de sus mayores conocimientos y de su sabia experiencia. Claro que ello lo debía el alemán probablemente al hecho de acostarse con la hija de su criado, observó crudamente, e inmediatamente después se avergonzó de su mezquindad espiritual. En ese momento preciso una salva de aplausos señaló el final del discurso de Adekunle. – ¿Otra bebida?… ” Aquest fragment de ‘Un buen hombre en África’, la novel·la de William Boyd que tot just he enllestit , sintetitza prou bé tres coses: la qualitat literària del llibre, el seu sentit de l’humor i la lucidesa en el retrat d’un fracàs. El fracàs del colonialisme al dit continent negre. El llibre de Boyd és, des de la seva publicació a principis dels vuitanta, un clàssic de la literatura satírica anglosaxona –l’any 1982 va ser premiat amb el Premi Somerset Maugham. I no decep. Gens. Imprescindible retrat d’un grotesc (però finalment també molt humà) de Morgan Leaffy, secretari d’un oblidat consulat del govern britànic en aquest país de l’Àfrica occidental… que no és cap país concret. Els representa a tots a la vegada. 

* La portada que acompanya a aquest post és la de la primera edició que l’editorial Alfaguara va fer l’any 1987 del llibre amb disseny d’Enric Satué. El disseny no s’ha mantingut en les posteriors edicions.

Les lletres de la immediatesa

M’apassionen les xarxes socials. Ho saben els meus amics, la meva família, els meus col·legues professionals, els meus alumnes i els lectors habituals d’aquest bloc. En parlaria, i de fet en parlo, arreu, a totes hores i des de perspectives diferents. Però una de les coses que més m’interessen (i que també més m’emocionen, que sovint, per sort, ve a ser el mateix) és el potencial creatiu que tenen serveis com Facebook o Twitter. La facilitat d’ús d’aquestes aplicacions, junt amb l’economia imposada (una limitació de caràcters que obliga a la síntesi), han convidat molta gent que no s’atreviria amb un bloc (perquè és més difícil, i complicat, i demana més temps) a començar a expressar pensaments, idees i fins i tot petits relats. Ho fan actualitzant els seus ‘estatus’ (una petita caixa de fàcil accés on pots posar un parell o tres de frases lliures, que suggereix la pregunta ‘Què et passa pel cap?’ -facebook- i ‘Què estàs fent? -twitter-). El fenòmen ha portat, com una onada tranquil·la i a vegades inconscient, a un retrobament molt viu amb la llengua com a eina de creació. La metàfora, el sentit de l’humor, l’experimentació, les cites musicals, la realitat fragmentada, el mirall deformat, l’autoironia… en definitiva les lletres de la immediatesa, han començat a escampar-se per les xarxes socials d’internet amb una gràcia i una llibertat engrescadores. ‘Pastilles’ de 140 caràcters que contribueixen a una gran teranyina, una fotografia en moviment del què passa al teu voltant. La realitat interpretada en directe a través de centenars de veus, el món co-construït (per fer servir l’expressió de Jordi Jubany al seu molt recomanable bloc Eclipsi). El fenòmen diria que no s’ha estudiat gaire des d’aquesta perspectiva ‘creativa’, i per tant demano disculpes per convertir una mera intuïció en aquest post que té alguna cosa de ‘bonanova’ literària. I potser, ben mirat, també hauria de demanar també disculpes per haver contribuït a la creació, dins Òmnium Cultural del Barcelonès Nord, al primer concurs de relats i comentaris per a Facebook i Twitter (més informació, en aquesta notícia de Vilaweb). Però, en tot cas, pareu-hi atenció. A veure què us sembla a vosaltres.

Millor que una biografia, millor que un assaig…

Coneixia la pel·lícula però no el llibre. Doncs Ragtime és una fantàstica novel·la coral, una collage molt reeixit de ficció i història, de lectura obligada per totes les persones interessades en aquests Estats Units, que són encara el nostre gran mirall. E.L. Doctorow, l’autor, teixeix una trama que es devora sola. Suma les descripcions de personatges històrics com J.P. Morgan, Emma Goldman o Houdini amb la trama de tres famílies en el convuls període del 1900 al 1917. Doctorow traça una esplèndida ficció històrica, una mena d’assaig en fals, servint-se de l’humor i una fina poesia, lliure dels encotillaments enciclopèdics, àgil i lleugera, com un bon ragtime. I és un plaer literari de primera, però també alguna cosa més. És millor que una biografia, és millor que un assaig, és… una novel·la! I una novel·la és un viatge. Un viatge al passat. I no sé si cal recordar-ho o no. Però segur que no és sobrer subratllar que la literatura és, potser, des de la seva evident i honrada subjectivitat, la millor aproximació que podem fer al passat. 

La feina de Maria Iniesta, traductora de l’edició en català d’Edicions 1984, s’ha de subratllar, crec, així com també l’encert d’Edicions 1984 i la seva col·lecció Miramanda, que es situen de nou, sortosament, fora de mercat.

Al cinematògraf

No, no, en serio, ¿què ho fa que un dia et tornis a fixar en aquell llibre de poesies que havies oblidat en la lleixa del ‘ja llegit’? Anaves a la cuina a buscar un got d’aigua i de sobte et trobes amb un volum a les mans i vas saltant de vers en vers, mentre et preguntes per allò que vas subratllar ja tant de temps, detenint la mirada en aquella nota al marge escrita en llapis (la qual ha mutat d’aclaridora a impracticable). I així et fixes en un poema que (diries) no vas arribar a llegir mai. I penses que a vegades trobem les coses, però que sovint les coses que ens troben a nosaltres. I com que, a aquestes altures, ja saps que és una mica absurd intentar descobrir-ne el motiu, decideixes submergir-te en el poema en qüestió i no fer gaires preguntes més. ‘Al cinematògraf’, de Siegfried Sassoon, traduït per M. Josep Obis i inclòs en el volum “Poesia anglesa i nordamericana contemporània’, editat per edicions 62 l’any 1994. 

“I mentre l’ombra i la flama enlluernen, 
el desesper valent dels homes encara avança
igual com en els anys grisos de l’avenir o del passat…
i la vida és una ombra a la pantalla, dansant.”

La vida és una ombra a la pantalla, dansant. Vaja, que la sala del cine és com els ‘llimbs’, l’espai a mig fer, on es mostra el que és (la vida) i la seva representació (l’ombra). I és per això que el cinema és, en realitat, refugi i escapada… però també l’escenari on dansen, misterioses, les grans incerteses. 

Les paraules van començar a rimar…

La Fankie Addams és com una papallona capturada en una fina xarxa de paraules i lletres. És una criatura que cal mirar de molt a prop, i ni tan sols així hom aconsegueix distingir-ne més que els aletejos que desprenen indistintament desesperació i bellesa. És una nena tan enigmàtica com la dona que arribarà a ser, algun dia. La Frankie és, de fet, un ésser atrapat borrosament en el trànsit de la infància a l’adolescència, un moment molt seductor per a una escriptora tan prodigiosa com Carson McCullers. La nordamericana situa l”acció en un estiu calorós i opressiu, en un poble petit del sud dels Estats Units. ‘Les paraules van començar a rimar les unes amb les altres i a sonar estranyes’… I les paraules, finalment, esdevenen una onada màgica que ens mena cap a les ribes d’un territori que vam abandonar fa tant de temps. L’adolescència impacient i avorrida, càndida i rabiosa, amb els seus jocs, i els seus perills.  

 

  •  Per cert, que Jarvis Cocker va utilitzar la veu de la mateixa McCullers recitant les primeres paraules del llibre per obrir la cançó Big Julie en el seu disc de debut.

La nova espiritualitat i les ‘esquerdes’

Era una mica com una reunió d’alcohòlics anònims. “Hola, em dic tal i he de dir, abans que res, que sóc bàsicament escèptic respecte les teràpies alternatives”. Justificacions gens casuals, clar; i molt subratllades, també: una, dues i fins i tot tres vegades. El dimarts al vespre vaig participar en un dels sopars literaris que la Sargantana, amb la col·laboració de la Sílvia Soler i la Laura Garcia, organitza regularment al seu necessari espai de Dalt de la Vila, a Badalona. El convidat era en Gaspar Hernàndez, autor d’El Silenci, últim premi Josep Pla. Va ser interessant. Molt. Hernàndez i el seu ‘Ofici de viure’ representa una de les poques veus en català que porten al públic general els arguments -i els pensaments- del moviment de la nova espiritualitat: autèntica onada silenciosa, aquesta; ben amagada, això si, per l’opinió publicada exercida en les tertúlies de 9 a 10h, per tots aquests homes entre els cinquanta i els seixanta anys, convençuts “perquè si” del seu món donat per descomptat, sempre tan àcids amb totes les ‘alternatives’. El llibre, –que no he llegit, encara–, incideix en les possibilitats curadores de l’espiritualitat. Glups. Arribats a aquest punt, alguna cosa m’empeny a dir que “jo també sóc bàsicament escèptic respecte les teràpies alternatives”. Tanmateix, voldria consignar que darrerament he observat algunes esquerdes al buc insígnia de la meva mirada confiada, ni que sigui perquè m’han vingut a trobar aquells versos de l’Auden –“l’aigua tranquil·la va fonda, mai no hi ha fum sense foc”–; ni que sigui perquè, a mesura que vaig deixant enrera el 3 per apropar-me al 4, estic aprenent a escoltar d’una altra manera el vell/bell himne de Neil Young, “hey, hey, my, my, Rock and roll can never die, there’s more to the picture, than meets the eye.” Que hi ha més coses a la fotografia, de les que podem veure… mirant. I per això no vaig dir gaire res, durant el sopar; i per això mateix, suposo, tampoc he anat gaire més enllà d’una vaga redacció temptativa sobre el tema en aquest post que, ara mateix, teniu l’amabilitat de llegir.

Més sobre ‘Alta fidelitat’

“Tota la meva simpatia per la noia que tinc asseguda al costat al metro i que llegeix amb un somriure ‘High Fidelity’, de Nick Hornby”, aquesta breu informació enviada al meu Twitter, i després publicada automàticament també al meu Facebook va despertar un breu (però interessant) diàleg en en el meu mur a aquesta plataforma. La discussió intentava aclarir si el llibre ‘acaba bé o acaba malament’. La cosa va cloure’s sense acord (previsiblement). Avui m’ha vingut de gust obrir de nou el maltractat llibre, que vaig llegir ara farà 10 anys, en una bàsica edició de butxaca, i he trobat, ben subratllat aquest fragment: “Lo que ocurre es que me apetece ver a Clara, la amiga de Charlie, la que vive más o menos donde yo. Quiero verla sobre todo porque no sé en qué parte de la ciudad vivo yo, ni en qué ciudad, ni en qué país, y ella a lo mejor puede ayudarme a encontrar i paradero”. Sabem on som només quan ens confrontem amb l’altre. Trobem quan ens troben, diguem. 

* La imatge mostra la portada de la primera edició, l’any 1995.

Catarsi literària, de la mà de Frank Bascombe

Finalment he enllestit les prop de sis-centes pàgines d’Acció de Gràcies, l’última novel·la de Richard Ford. Han estat dos mesos de lectura atenta, a estones esglaiada, a estones meravellada. Buf! No ha estat fàcil, l’escriptor nordamericà ofereix, de nou, un recorregut minuciós per la vida de Frank Bascombe (vint anys després d’El Cronista d’Esports i onze després del Dia de la Independència). Ford delimita l’acció durant tres dies de la tardor de l’any 2000, temps durant el qual l’ara agent immobiliari de Nova Jersei recorre l’estat jardí reflexionant sobre la vellesa, la paternitat, el matrimoni. Són els temes que ja articulaven, en bona part, les seves anteriors obres. En aquest cas, la mort i la malaltia guanyen pes en la trama, en la qual, i en termes de ‘bestseller a l’ús’, no passa res. Literalment. Però no és per això que Acció de gràcies és difícil: no és l’aridesa del plantejament argumental, sinó  l’intens i esgotador diàleg que el lector es veu obligat a mantenir amb el protagonista. Ford excel·leix en el seu recorregut per les esquerdes de l’amor i les fosques cambres del dolor i la pèrdua. És impossible llegir aquest llibre i no afegir el propi neguit –temperat per la prima però irrenunciable esperança– a la cerca del protagonista. I enmig d’aquesta magnífica catarsi literària, Bascombe, el meu personatge de novel·la preferit –i estimat– va fent camí, tot fent corves, pujades i marrades, mentre il·lumina amb lletres perdurables el meu, de camí.