Més enllà dels vels…

“… tota la meva vida vaig ser massa lluny / i no saludava, m’ofegava”. Sempre m’han impressionat aquests versos de la poetessa Stevie Smith (1902-1971). Escriure de cara als altres és aquell joc de vels del savi poema de Joan Argenté (que he citat tantes vegades). I enllà dels vels… la resposta? O bé un nou interrogant? Com aquest, capturat al passeig de Sant Joan de Barcelona.

Què li passa a en Jeroni?

La Maria, en un fragmentat primer pla. Rera la reixa, en Jeroni se la mira amb ulls tristos, des de l’interior de la casa de la Vila. Que amaguen els ulls del gegant? Està enamorat? És correspost? 

Escena capturada el 8 de maig de 2009, uns minuts després d’acabar el pregó d’inici de festes de Maig. Els gegants de Badalona són l’Anastasi i la Maria, que celebren els 150 anys. La segona parella està formada per en Jeroni i la Badamar. Més informació, aquí.

Les peces d’un puzzle

La fotografia ens permet capturar la cituat a trossos, i en deconstruir-la ens retrobem amb les formes que ens passen desapercebudes. La ciutat, amb el seu brogit, és una conversa animada i quasi sempre interessant. Però és bonic i recomanable parar esment a les paraules, que serien les formes, continuant l’analogia. Les peces que amb discreció però amb innata eficiència formen part d’un puzzle més gran, enorme, gegantí, impensable. Per això m’agrada fer fotos. És un ajut en aquesta mirada que destria i troba les peces, allà on la nostra mirada resta confosa. En aquesta imatge s’hi veu una part de l’impressionant complex cultural i residencial Barbican, a la city de Londres. I no sé si sense la càmera hagués parat esment a aquestes formes cubiculars, tan netes, tan perfectes.