El silenci del mirador

En aquesta talaia privilegiada sobre el brogit del Raval, el silenci es fa estrany. El Barceló Raval ofereix en la seva terrassa mirador una vista 360 graus de la ciutat. L’estructura de l’edifici –dotat d’una segona pell en forma de malla– impedeix contemplar el carrer i la seva palpitant realitat però en canvi permet veure els edificis llunyans amb absent serenitat. Vet aquí aquest flamant nou edifici per a la nova Barcelona, metàlica torre d’ivori, desvergonyida excepció, en un Raval que sembla atrapat en una llarga ‘ressaca’.

El cel de les sabates

Enigmes d’asfalt (vegeu més informació aquí), a les bateries del Carmel. En aquest indret mig abandonat i de difícil accés –no està específicament senyalitzat– hi ha una de les millors vistes de la ciutat. O de les ciutats… perquè en un dia clar aquest mirador privilegiat permet veure fins a cinc comarques: Barcelonès, Maresme, els dos Vallesos i el Baix Llobregat (a on mira aquesta imatge).

El fantasma de Piet Mondrian

La nostra mirada sempre està condicionada. Aquesta foto evidencia que quan mirem pel visor de la càmera construïm, que quan fem una foto no mostrem com són les coses, sinó com les veiem. Que els objectes i els paisatges no parlen a través d’una imatge, sinó que és la nostra veu la que se’n projecta.
Des de la torre d’alta mar del port de Barcelona, fa uns dies em va semblar veure el fantasma de Piet Mondrian.

L’ombra de la bona arquitectura

No hi ha duresa que es resisteixi al sol. Ho prova aquesta fotografia del campus Nord de l’UPC on el joc d’ombres projectades per les pèrgoles situades damunt els edificis regalen un vestit preciós a aquestes façanes. Aquesta efímera abstracció és, en realitat, una nova pell a aquests blocs, d’aparença antipàtica. La prova, una nova prova, que la bellesa no està tan en allò que fem sinó en el diàleg que som capaços d’articular entre la nostra idea i el seu entorn. Aquesta idea tan òbvia és un bon resum de la bona arquitectura. La pedra i el ciment reflecteixen la ciutat en moviment, exemplificat en aquest cas en un espectacular exhibició d’ombres. M’agrada quan l’edifici no és atrezzo, sinó actor.

Viatge a través d’un pastisset


M’agrada tornar a les ciutats que m’agraden, tot i que és sempre un viatge perillós, aquest. Perquè no tornem només a retrobar la pedra i el paisatge, tornem estirant el fil de la memòria, i la memòria marca el ritme d’una música irrepetible. Tornem a capturar el miratge, i això és impossible. Pensava en Lisboa i Porto, dos ciutats que m’agraden, mentre menjava una ‘queijada’ d’ ‘A’ Casa Portuguesa. El pastisset de formatge era deliciós: la pasta de full torradeta i cruixent, l’interior flonjós, el punt just de dolç… i vaig tornar a Lisboa, i vaig tornar a Porto, fa nou anys. I va ser sense esperar-m’ho, sense expectatives prefixades. I així és com un torna a les ciutats que li agraden.

Banderes impossibles

El títol d’aquest apunt és el el nom d’un grup de flickr (la principal xarxa social per publicar i compartir imatges a internet) on gent molt diversa publica imatges que suggereixen una bandera. Aquesta és una contribució meva, suggerida per Procsilas. És un detall de la façana lateral dels Laboratoris del Doctor Esteve, a Martorelles (Vallès Oriental). Podeu accedir al grup clicant en aquest enllaç i navegar una mica per les pàtries imprevisibles, que ens aborden (o ens poden abordar) en cada cantonada. Al capdavall una bandera és el diàleg subjectiu que establim amb allò que ens envolta en un moment determinat, un anhel que capturem en un símbol rectangular… un joc, un pacte. I així són una mica les fotos recollides en aquest àlbum online…

Quan mires enlaire…

Cal tocar de peus a terra. Però mirar enlaire, també està bé. És recomanable. Dirigim els ulls amunt per trobar la frontera difusa entre pedra i cel, entre allò que és concret i el que és intangible. La ciutat és el carrer per on transitem, però també el camí impossible que ens tracen els quatre fils elèctrics divergents de la foto, metàfora –un pèl pessimista–, d’una quotidianitat apressada, que va massa a la seva. Sort que l’estiu ja és aquí, la veritat.

Desdoblem la realitat

La càmera a la butxaca, sempre a punt. Dimarts passat al vespre. Fèiem temps per al concert que Ry Cooder i Nick Lowe van reglar dimarts a Barcelona, a la sala 2 del Palau Sant Jordi. En la foto de l’esquerra vaig agafar la llum del cel; en la de la dreta, la del terra. Hi ha quatre persones que sospiren amb la ciutat als seus peus, en una el cel és amable i serè, en l’altra és encegador i inquietant. La foto ha desdoblat amb senzilla eloqüència un mateix moment…

La cançó de l’estiu i els miralls afavoridors

Aquest estiu ha començat amb vent i fresqueta, però amb la feina feta. Abans de quedar inaugurada la temporada, ja hi havia a totes les cases, a totes les ràdios i a tots els mòbils la cançó de l’estiu aprovada per aclaparant majoria (i gràcies a una bona campanya de publicitat… clar). Es tracta de Summercat, de Billy the Vision and the Dancers (premiats o condemnats per aquest encegador focus mediàtic, encara no se sap). La melodia de la cançó és pur Jonathan Richman, però és només el pàlid reflex de l’original rock’n’roll festiu que el cantautor de Boston defensa des de fa més de 30 anys! L’omnipresent ‘Summercat’ és la banda sonora d’un anunci d’una cervesa nacional (si és que això existeix) i serveix, colateralment, de reclam d’una petita illa dels Països Catalans, Formentera. Però més que un publireportatge turístic, em sembla una estudiadíssima idealització d’un jove d’avui. És per això que funciona tan bé, l’anunci. Retrata a la perfecció una generació dubitativa –quina m’agrada més, la rossa o la morena?–, que conjuga en present –per això la història del vídeo no continua, sinó que torna a començar– i que frueix dels escenaris naturals amb la mirada de l’espectador –aquesta és la història de tres turistes, el territori és només la pell, l’anècdota propiciatòria. L’anunci de l’Estrella és imbatible, per això mateix. La cançó hi ajuda, clar, i també l’illa, segur. La clau del seu èxit, però, és la manera de posar davant el seu públic objectiu un mirall ben deformat… però molt i molt afavoridor. Bé, així és sempre la publicitat, no?

Still life: la música callada

Aquests ‘jacks’ elegantment inerts semblen tenir poder màgics, i de fet els tenen. Transporten notes i lletres, comuniquen històries. Que les coses mai són coses, i prou. I sempre està bé insistir-hi, en això. Desendolles els auriculars, i a les orelles notes aquell zumzum plaent; així és, finalment, la música callada. M’agrada veure aquests petits objectes de la foto, aquesta natura morta d’avui, com un souvenir de tots els viatges que faig, a través de la música… sense sortir del menjador de casa.

El píxel abans del píxel (cinc anys de Mesvilaweb)

La realitat la veig pixelada, fins i tot veig els píxels que ‘existien’ abans que els píxels mateixos existissin. Aquesta façana del carrer de Torrijos, a Gràcia, és tota una lliçó i també un homenatge. És la lliçó d’un món que és ben real, malgrat la seva pretesa virtualitat; i és també un homenatge a la feina –la bona feina– per aflorar a la xarxa un país de debò… a cop de píxel, a cop de tecla. El servei de blocs de Vilaweb ha complert cinc anys aquesta setmana. Ahir, dilluns, es va fer l’acte de celebració al nou local del mitjà al cor del Raval.  

Mondrian al polígon industrial

Composició abstracta, a l’estil de Piet Mondrian, en el ‘no lloc’ per excel·lència: el polígon industrial. Aquest és el de Pomar, a Badalona. Aquí trobem una barreja impagable de sòl rústic (es mantenen un parell de notables finques agrícoles), parc d’habitatges i magatzems. Hi ha una bona colla de tanques publicitàries, significativament oblidades.

Contra el mobiliari oportunista

A Badalona, el bar del Círcol és un punt de referència ineludible. Tothom hi passa pel davant, almenys un cop al dia i molts s’hi aturen. S’entén: és ràpid, cèntric i sempre hi trobes algú. Com tots els llocs estimats per la gent, conté tresors amagats. El disseny de la barra i els tamborets. Per posar un exemple. Segur que no figuren en cap llistat de patrimoni… però, malgrat la seva materialitat disfrutada per centenars de badalonins i badalonines cada dia, representen un valor intangible. M’agrada comprovar que, absent al pas del temps, el Círcol es continua defensant al mobiliari oportunista, d’usar i llençar. Això és caràcter, això és diferència… així són les ciutats que valen la pena.