Artista a la cerca d’un públic

Una de les meves discogràfiques preferides es diu Nonesuch. Basa la seva identitat en la dificultat a l’hora de classificar la música que edita. El branding no enganya, per una vegada. Nonesuch, cap d’igual. Avui és la casa de John Zorn, Steve Reich, Wilco, Black Keyes, Brad Mehldau, Ry Cooder, Kronos Quartet i un llarg i selecte etcètera. En realitat, Nonesuch és un projecte tutoritzat per Warner Bros, la qual hi ha trobat una manera intel·ligent i pràctica de vendre les seves propostes més ambicioses i/o singulars. El ‘divideix i guanya’ s’afina en un reeixit ‘segmenta i guanya’, aquí. La música de Nonesuch és molt diversa, però no ho és tant el seu solvent comprador tipus, a qui un disseny treballadíssim i una excel·lent planificació animen a anar tastant olletes. Nonesuch triomfa perquè emmiralla en el seu públic el canon de la perfecta col·lecció de discos.

No ho tenen tan fàcil els autèntics ‘inclassificables’, que és del que us volia parlar.

La Mar Serra tot just acaba d’editar (-se) el seu primer disc, oportunament batejat com a Opus I [bandcamp: shortcode must include 'track', 'album', or 'video' param]. La pianista, –amb un sòlid recorregut en la interpretació clàssica, que va modular rítmicament amb les enyorades Mushka–, ens presenta ara un disc delicadíssim, amb 11 propostes que fugen de les adscripcions a l’ús: jazz? música clàssica? pop instrumental? No es deixa atrapar fàcilment, aquesta obra que es resisteix a presentar-se amb un títol descriptiu. De les onze peces que conté, quatre responen al nom d’Opus (I, II, III i I, Introducció) i una a Tema amb Fa. No denota fredor, això, ni estudiada distància, o desinterés; és tota una altra cosa. “El ‘tema en fa’ el vaig començar l’any 2007 i el vaig reprendre al cap de 3 anys, i si mai l’acabo ja li posaré nom”, escriu l’autora en unes notes interiors plenes de pistes.

L’Opus I de Mar Serra Group demana molt, i dóna més. És música que salta etiquetes com qui juga a la xerranca; música no acabada (viva, per tant), que s’enfila i s’amaga, que dóna les gràcies i et fa l’ullet i que, amb vels i ombres, pinta tots els colors del blau que tan bé descriu l’obra de Cathriene Muryn, autora de la il·lustració de portada del disc.

* Ajudar a visibilitzar grups novells, grups maleïts o grups inclassificables, com el de la Mar, en Roger Palà s’ha empescat el Primer Premi Nacional de Neveres. Tota la informació, al seu blog.

La ràdioformula a través de la bitàcora

“Si alguna cosa està fent ferida a l’Spotify (de la mateixa manera que passa amb el Facebook) és que posa en xarxa records, persones, fotos, vinils amb les seves fundes arrugades i transparents.” En Miquel Bernis, l’home del temps cantat a RAC 105 i a RAC1, selecciona regularment un delicat plec de cançons, accessibles en format de llista oberta a Spotify. Són de quatre a cinc temes, a partir dels quals en Bernis va repassant la setmana, a mig camí del dietari i la ràdioformula, de la bona ràdioformula, s’entén, que aquí ens les havem amb un melòman delicat i curiós. Doneu-hi un cop d’ull… o potser millor, pareu bé l’orella.

Del PopArb, em quedo amb…

… les dues bateries de Mazoni, síntesi del pop més brillant fet avui en aquest país, conduïdes per la veu de Jaume Pla, cronista existencialista a ritme de dance. Em quedo també amb el que tothom m’havia dit (i que es va complir): un mai oblida un concert de Love of Lesbian, perquè hi ha himnes que embruixen i un no pot restar impassible davant un prec com “podría ser tan fácil, sería espectacular, si fueran reversibles aquellas noches de incendio”. Més coses al sarró: la fúria pop de Miqui Puig i el seu Conjunto Eléctrico (tan corpulent, tan vulnerable, amb tantes veritats a la butxaca); la violència rítmica de Two Dead Cats, potser la gran revelació del festival; el trepidant pop ‘barat’ de Joe Crepúsculo; l’irònic i honrat viatge al passat que ens proposen Angelina i els Moderns (amb Phil Musical de ‘guest star’)… La llista continua amb el primer directe de Manel que m’ha agradat de veritat; els plantejaments de soul orgànic i elegant d’Élena, que em van sorprendre quan no m’ho esperava; i amb dj Milkyway i dj Delafé (a la foto), per la seva selecció de soul en la sessió que tancava el festival, final de festa immillorable (pel bon humor, per la transparent diligència, per l’erudició de la proposta) d’un festival en estat de gràcia, el PopArb, cinquena edició. Torno satisfet, ja es veu, perquè el PopArb és un oasi privilegiat on disfrutem una cultura viva i seductora sense escoltar consignes, ni parlar de baròmetres, sense fer-nos mala sang. És la ‘normalitat’ a la qual aspirem convertida, durant dos dies, en un present alegre i efervescent. Un oasi, vaja. Un privilegi.

Michael Jackson vs. Caetano Veloso

L’autoproclamat ‘Rei del Pop’ va morir ahir, a Los Angeles, d’una aturada cardíaca, tot i que Michael Jackson –el nostre Jacko– ja feia anys que anava morint poc a poc, convertit en una figura grotesca i tràgica, del tot inexplicable. Caetano Veloso va descobrir l’any 1992 un dels seus últims grans hits, Black or White, i el van convertir en una cosa nova, tota una cançó protesta!, a l’inici del seu disc Circulâdo Vivo. “It don’t matter if you’re black or white” cantava Jackson dos anys abans de la versió del brasileny, en el que semblava una provocadora defensa a la seva decisió d’emblanquir-se la pell. La cançó sintetitzava per a molts la bogeria creixent de l’artista, immers en un procés de desnaturalització xocant. Quin escàndol. I Black or white era, en efecte, la cançó d’una persona que no troba el seu lloc al món, una cançó sobre la desdibuixada petja de la raça en un context de redefinició de les identitats… una cançó sobre l’angoixa de viure en un món obsessionat per la imatge. Curiós, no?, Michael Jackson, precisament ell, l’home obsessionat amb el mirall, l’home que vol deixar de ser allò que era… abocava en 4 minuts una colla de preguntes gens frívoles, algunes de les quals van ser agafades per Veloso, el gran cantautor brasileny. Perquè Michael Jackson era un lletrista clarament irregular, en la majoria de casos del tot prescindible, però com tot gran artista mirava d’explicar-se a través de la seva obra (vegeu sinó cançons com ‘Man in the mirror’, ‘You’re not alone’, ‘Leave me alone’…). A vegades cal un poeta per descobrir un altre poeta. I jo avui m’agafo a la mirada de Veloso per intentar descobrir els dubtes i les certeses que Jackson va abocar en tantes i tantes cançons, més enllà del ritme, més enllà dels guants de blanc i el moonwalk, en el camí de trobar Jackson més enllà de Jackson. A veure què trobo.
Foto: Michael Jackson, als 13 anys. (AP)

Blind Willie Johnson viatja a l’espai sideral

En un capítol preciós de la cinquena temporada de The West Wing, en Josh Lyman explica a la seva assistent Donna la història de Blind Willie Johnson. Diu la llegenda que aquest músic de blues nascut l’any 1897 va quedar-se cec després de ser ruixat amb lleixiu pels seus pares i que l’any 1945 va morir a les portes d’un hospital, on no el van voler atendre per raó del color de la seva pell. Els cinquanta anys de vida de Johnson van estar plens de desgràcies, però la seva música va convertir-se en un llegat curador enorme, recollit i reivindicat després per gent com Led Zeppellin i, en especial, Ry Cooder. Va morir sol i oblidat i, en canvi, explica Josh, el seu tema Dark was the night, cold was the ground, enregistrat l’any 1927, va ser inclòs en un disc amb sons, músiques i informació de la terra enviat dins una sonda espaial, més enllà dels confins del sistema solar. Hi ha una mena de justícia poètica, ve a dir Josh, en la conquesta de l’espai, i el cas de Blind Willie Johnson és molt eloqüent. En la nau espaial Voyager, Bach i Beethoven conviuen amb els laments de Johnson en el que és, en efecte, una declaració d’intencions que fa posar la pell de gallina. La filla de Willie Johnson, però, no va cobrar mai ni un dòlar de drets d’autor. Ho va descobrir Wim Wenders quan va dedicar un reportatge a la figura del bluesman… l’any 2003!

La balada dels perdedors

The ballad of the fallen és el disc que l’any 1982 Charlie Haden i la seva Liberation Music Orchestra  van enregistrar pel prestigiós segell ECM. El disc es pot escoltar íntegrament a Spotify (tot i que diria que amb la portada incorrecta). A mi me’l va fer descobrir fa un temps en Martí Serra, al seu bloc. Bé, el disc en qüestió és temàtic. Haden, sempre un home inquiet, va dedicar aquesta obra a recuperar diferents peces del folklore mundial pròpies de cultures ‘maltractades’ per la història. Hi ha la Grandola Vila Morena, del portugués José Alonso, el Pueblo Unido d’El Salvador, la Pasionaria i obrint i tancant el disc, Els segadors i la Santa Espina. El disc és impressionant… de principi a fi. Això fa per al Haden, un músic delicat i profund, que interpel·la el cor, directament, a través de paisatges sonors fascinants: passa a The night and the city, amb Kenny Barron, sobre la ciutat; passa amb el seu disc amb Pat Metheny, Beyond the Missouri Sky, sobre la natura del Mig Oest. En aquest cas… les notes articulen una gran pregunta. Existeix una música per als caiguts? Haden i la seva Liberation Orchestra, on brilla Carla Bley, ens diuen que sí, que existeix la música dels derrotats. I hi ha, en efecte, una tristesa ben palpable, en aquesta música. Però en plorar, les notes van entrellaçant-se amb una tenacitat sòlida, sorprenent. La música dels perdedors és, potser, una música trista, però també és una música tossuda, convincent, plena de raons. Al llarg dels anys continua sonant, incomodant al poderós, suggerint-nos nous camins… 

* Curiosament, l’altre disc de Kenny Barron que m’agrada molt també me’l va recomanar un altre germà Serra; la Mar, concretament. Fa una bona colla d’anys.

Primavera Sound, el paradís artificial

Camperes de mitja canya, amb preceptiva minifaldilla; ballerines de totes menes, fins i tot amb talonet; nàutiques (sí, tornen!); victòries (aquestes, ja han tornat, fatídicament); hawaianes incòmodes però indiscutibles per al públic lowcost; converse, a punt de passar del must-have al must-avoid; munichs; camper ben nostrades; alguna abarca militant; sandàlies d’inspiració espartana; talons d’imprudent elegància; vans; sabates italianes, de punta afilada (per home i per dona, tan sexis, elles). I les guitarres afilades del vell Neil Young alliçonant el personal perquè ell ja era allà molt abans que tots els altres, posant al dia el seu “Everybody knows this is nowhere”. Tothom sap que això és enlloc. El Primavera Sound de nou ha congregat durant una setmana el catàleg més complet del nou cosmopolitisme de mercat. Barcelona convertida en la capital de la cultura globalitzada, escenari d’un nou paradís artificial, elèctric, sorollós, vital i redemptor. Everybody knows this is nowhere. 

Anatomia d’una cançó

És una  d’aquelles cançons que té un rotllo com cabaretero, desafiant, amb aquella mena d’alegria trista que incomoda tant. La cosa comença amb una veu de dona: és l’Amy Rigby, cantautora rockera de l’escena de NY dels vuitanta. “Bé saps que jo t’estimo –diu–, o almenys, diguem-ho així, que t’estimo el 100% de la meva capacitat per estimar algú”. “Saps també” –continua– “que et necessito molt, o almenys que et necessito tan com he estat mai capaç de necessitar algú. I que crec en nosaltres… o que en tot cas crec en nosaltres més del que he estat mai capaç de creure en algú”. La tonada de la cançó és com un lament resignat, una ‘acceptació’ agredolça: “I és que en aquest món ple de dubtes,  jo ja he perdut tota esperança d’entendre res”, reconeix amb una veu arrossegada. Però seguidament, l’Amy concedeix que “al capdavall, tu no estàs malment del tot” i com si clogués protocolàriament una carta formal, la Rigby espeta múrriament: “cínicament, tota teva”. La cançó es transforma en el tram final. Hi apareixen uns cors vocals masculins, tipus doo woop, i la confessió inicial inicial esdevé àcida invitació, en la forma d’un impossible contracte legal. “Jo, la teva estimada –espai en blanc–, et prenc a tu –posa el teu nom aquí, si et plau–; … atès que, francament, no saps com estic de cansada de buscar aquí i allà. I finalment he descobert que condueixes raonablement bé, que tens totes les dents a lloc i que no amagues cap antedecent policial sota el coixí. I fins i tot puc recordar un dia en el qual em vas dir que t’agradava el meu culet… i tot això, d’alguna estranya manera, em fa pensar que aquesta cosa nostra potser podria funcionar”. Ai, però hi ha el fre de mà posat! La cançó acaba així: “Però tanmateix, i per si de cas, en la circumstància que el nostre acord un dia deixi de tenir sentit, i que la nostra mútua decepció pesi més que els aspectes positius de la nostra relació, acordem en aquest document deixar-ho sense tirar-nos els plats pel cap, ratllar-nos el cotxe amb un tornavís afilat o arrossegar el nom de l’altre pel fang de la calúmnia i la mofa, sigui en paper o virtualment”. “I potser no tinc gaire res a dir quan el dia arriba al final i toca fer balanç… però diria, mirant els teus ulls, que en el fons tampoc estàs malament del tot… so I’m cynically yours“.

Lletra original de Cynically yours, i la cançó (via spotify).

Agafa aquest tren!

“Hi ha moltes coses per agafar, allà fora. Pots agafar una papallona, una pilota de beisbol, un encostipat, un somni o un tigre per la cua; pots agafar una onada, o el vent, fins i tot pots agafar un ritme; a mi també em pots atrapar, si pots; però quan estiguis preparat per alguna cosa més… pots agafar aquest tren”. Aquesta frase encapçala la bonica carpeta de ‘Catch the train’, l’impressionant disc que Dan Zanes va fer l’any 2006 amb collaboracions de Nick Cave, Kronos Quartet, Blind Boys of Alabama o Natalie Merchant, i és un resum preciós de la mirada meravellada i compromesa d’aquest rocker, savi joglar del folcklore nordamericà, artista majúscul. El tren de Zanes va fer parada dissabte a la tarda al teatre Zorrilla de Badalona, on aquest mes d’abril té lloc el Blues i Ritmes. Després de la fosca descàrrega de funk abstracte de Me’Shell Ndégeocello dijous passat, Zanes va portar la seva recepta infalible de gospel, soul, country, blues i el ‘Nueva York’ més ‘hispano’ i va convertir el teatre en una autèntica festa on grans i petits van embogir davant el ritme endimoniat de temes com ‘El Pescador’ o ‘Walking the dog’ (vegeu vídeo). L’intèrpret, que en uns pocs dies actua al prestigiós Royal Festival Hall de Londres, va oferir un gran concert de rock, disfrutable per nens de 6 anys i per senyors de 50 i no va caure en cap dels ‘clichés’ de l’animació infantil. Entre el públic hi havia molts periodistes musicals amb els seus fills. A la sortida, la cara d’uns i altres era tot un regal per a la gent que ajudem a organitzar el Blues i Ritmes i que aquest any ens havíem arriscat força en posar de cap de cartell una persona tan inclassificable com Dan Zanes. L’artista va reconèixer el paper que juguen els ‘amfitrions’ en el fet musical. D’acord, algú ha de tocar la guitarra, algú ha de cantar… però algú ha d’oferir la casa, el porxo, el pati, algú s’ha d’assegurar que les llums són càlides i boniques, i que hi ha cafè i xocolata acabada de fer. En el camí per arribar a aquesta visió del rock com a via de crexiement comunitari, –quina declaració d’intencions, senyor!–, Zanes va reconèixer la feina del Blues i Ritmes. Un tren que no pot parar en cap estació? Malament. El Blues i Ritmes va ser l’estació on Dan Zanes i els seus amics van fer parada dissabte. Era la nostra feina com a rockers de cor. ‘… pots agafar una onada, o el vent, fins i tot pots agafar un ritme; a mi també em pots atrapar, si pots; però quan estiguis preparat per alguna cosa més… pots agafar aquest tren!’. A Badalona, dissabte’ va passar ‘aquesta cosa més’. 

Dan Zanes amb Sonia de los Santos. Foto: O.L.

El Blues i Ritmes i la connexió ‘europea’

Aquest dijous comença el Blues i Ritmes 2009: és l’edició dels vint anys però no la vintena edició del festival, convertit en cicle en els últims anys. Diferents interrupcions han afectat històricament el Blues i Ritmes que, malgrat tot, ha sabut mantenir una imatge de marca i un prestigi força sorprenents, atesa la falta de convicció del propi ajuntament en l’aventura i el molt modest pressupost que hi ha destinat. Ritme and Club, associació de la qual formo part, s’encarrega de la programació del festival i d’altres molt diverses tasques. En el menú d’aquest any brillen, de nou, noms de gran vàlua artística en actuacions exclusives i molt esperades, i que ja han començat a situar el nom de Badalona en desenes de mitjans. Dijous, Me’Shell Ndegeocello obre foc amb el seu soul d’autor, radicalment contemporani. El Blues i Ritmes es defineix per la singularitat de les seves apostes.

Hi ha una qüestió que voldria destacar i que sovint passa més desapercebuda. Aquest mes d’abril, dues de les quatre actuacions del cicle badaloní també han estat programades en dos dels equipaments més prestigiosos del món: el Barbican de Londres dedica la portada de la seva newsletter d’abril a l’Orquestra Baobab; i el Royal Festival Hall, inclòs, dins l’espectacular Southbank Center de la mateixa ciutat, destaca en el seu programa de primavera (fotografia destacada, vídeos al hall i fulletó independent), l’actuació de Dan Zanes. Un i altre passaran per Badalona aquest mes d’abril, com aquell que no vol la cosa, després de triomfar al Barbican i al Royal Festival Hall. Albert Puig va escriure al Time Out l’any passat un engrescador, i crec que just, regal en forma d’eslògan: ningú fa el que fa el Blues i Ritmes al Zorrilla. I això també val per aquest any, crec. 

Exigim eufòria

L’últim disc de Mazoni, Eufòria 5, Esperança 0 (Bankrobber, 2009) m’ha impressionat molt. Són les cançons que conté, afilades, sincopades, sorprenent invitació a la reflexió i a la dansa; és també la producció: potent, desmesurada, passada de voltes, intuïtiva i irònica. Però per damunt d’això, és el paisatge que descriu: urbà, accelerat, addictiu, terrible i bell, tot a la vegada. “Amb la felicitat no n’hi ha prou, exigim eufòria”, la frase que sintetitza la insatisfacció i la cerca constant; el dubte i el convenciment; la valentia que crema i la por cancerígena; la creativitat desbocada, inexplicablement esbravada pel neguit subtil d’un perpetu zapping vital. El disc incomoda (primer) i desvetlla (després). És un gran disc del rock’n’roll, vaja, perquè aquesta ha estat, és i serà la gran fórmula dels discos de rock’n’roll. Ens torben i ens estranyen, i finalment ens ensenyen a veure coses. Coses que no vèiem. La cosa funciona, en aquest cas, per la ràbia i l’amor, la despullada honradesa, amb la qual Jaume Pla es descriu a ell i als que són com ell. Nosaltres. “Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?”. ‘Eufòria 5, Esperança 0’ és un dietari elèctric, el missatge en l’ampolla que arriba a la ciutat de les últimes coses. En aquesta ciutat descobrim una aclaparadora vista d’un nus d’autopistes –amb un ‘rotllo’ molt L.A– en el qual distingim la figura de d’una trendy caputxeta vermella que, finalment, ha decidit acabar amb el llop d’un cop de destral. I no sabem si això és bo o dolent. L’endemà, ens explica la cançó, veiem com “no hi ha petjades ni crits d’auxili. Només silenci.”

Alguns escriuen diaris, jo faig discos

En Marcel Riera s’estranyava fa uns dies que aquest bloc no hagués dedicat un ‘retall’ al cantautor britànic John Martyn, traspassat fa uns dies. L’amable advertiment del poeta i exdiputat (em grinyola la descripció; nota al marge: com descriure en Marcel Riera?) em va fer adonar que el comentari que vaig deixar a Facebook i a Twitter no havia estat suficient i que la mort del cantant i guitarrista havia de tenir una petja major en el meu ‘jo publicat’, i que és, suposo, el meu bloc. Al capdavall, Martyn ha acompanyat moltes de les meves cabòries, molts vespres d’inspirada introspecció. La mort de Martyn va consternar, a més, bona part de la comunitat ‘rockera’ amb la qual em relaciono la mateixa tarda que es va fer pública la notícia (em consta). La singular barreja de blues, folk, soul i jazz ‘marca Martyn’ van convertir-se en indiscutida referència entre músics i afeccionats, no molt lluny de les propostes ‘germanes’ de gent com Richard Thompson o el mateix Van Morrison. La proposta del guitarrista i compositor, però, no va poder capturar gaire focus mediàtic fora del seu àmbit d’influència natural, la vella Anglaterra, on se’l reconeixia com un dels pares de la cançó d’autor. Les pàgines dels obituaris dels nostres diaris van evidenciar de nou una flagrant injustícia. Al marge d’aquest fet, d’altra banda ben previsible, voldria subratllar que la seva música sempre va tenir, per mi, un gran poder suggeridor: l’aventurer fraseig de la seva guitarra, la seva veu cavernosa, les lletres incòmodes… La viquipèdia, recull una frase bonica del músic: ‘alguna gent escriu en diaris personals, jo faig discos’. Martyn va dir aquesta frase a principi dels vuitanta, referint-se a ‘Grace and danger’, que a mi em sembla un dels grans discos de ‘divorci’ del rock, i que va veure la llum després que Chris Blackwell, propietari del segell Island, intentés ajornar-ne l’edició –era amic de Martyn, però també de l’exdona– adduint que el disc era massa personal i dolorós… autèntic, afegiria jo. Així era John Martyn. Que en quedi constància.

La recepta de la bona música (3)

“Fer córrer els dits per les cordes de la meva vella Martin davant d’una colla de gent em porta quasi sense voler-ho a un lloc segur i tranquil, potser al lloc més segur i més tranquil on podria estar mai. La música va salvar la meva vida, i després em va donar una raó per continuar. És, fet i fet, la mare… i és, fet i fet, el fill. Em paguen per pujar a aquell avió, llogar un cotxe i conduir durant hores molt solitàries fins arribar a un lloc on no he estat mai, i on no conec ningú. Però saludo l’equip, faig les proves de so i sopo una mica; sola, sempre sola. Però després de 30 anys amb això, la cosa encara em funciona. Durant els 90 minuts que dura l’actuació puc participar en un acte de comunicació que és tan pur, tan íntim i tan completament humà, que sé que, en realitat, no estic sola i que, de fet, mai n’he estat… ni mai n’estaré. I si he fet bé la meva feina, cada persona de la sala pot servar per ella mateixa aquesta mateixa certesa, tot compartint amb mi aquesta nit per sempre.” Això ho escriu Katy Moffat en les notes interiors del seu disc en directe de fa uns pocs anys, Up close an Personal. És difícil trobar els discos d’aquesta cantautora texana, autèntica delicatessen, però la seva descripció de ‘la carretera’ sempre l’he trobat no només bonica (que n’és, i molt) sinó ajustada i sincera, ben real. 

Les altres dues edicions de la sèrie ‘La recepta de la bona música’, aquí i aquí.
Foto: Extreta de www.talesfromthetavern.com.

L’artista d’artistes (Keith Richards dixit)

Sam Cooke és aquell jersei negre, la quintaessència del fons d’armari, aquella peça que no pot faltar en cap vestidor, el refugi, l’amic, la porta; és el respall de dents que es manté com el primer dia, portable, petit, còmode, i que ha figurat en totes les maletes de viatge des que vas començar a recordar aquesta mena de coses; és la foto d’un home negre, elegant, l’obama que sabia cantar, i que et mira graciosament assegut dalt d’un tamboret, sense envellir una gota, amb un somriure que et fa dir jo en vull un com aquest; és el que Harold Bloom es va deixar en el seu canon de les grans obres de la literatura, perquè segurament el vell crític no és tan savi com es pensa (però tu si, que tu li haguéssis posat!); és la promesa d’un món bonic i la seguretat que el canvi no només ens convé, sinó que vindrà per salvar-nos; són les paraules més boniques que podries dir a una noia, ‘plain and simple’ que diuen els americans, vegeu sinó aquestes “you’re the apple of my eye; you’re cherry pie, and you’re cake and ice cream, well you’re sugar and spice, and everythin nice, and your the girl of my dreams”; és Ray Charles cantant ‘Angels Keep Watching Over Me’ al funeral de l’artista, assassinat en la sòrdida foscor d’un motel en la convulsa amèrica dels seixanta; és en Keith Richards confessant davant d’un bon scotch que el soulsinger és, en realitat, l’artista amb qui els altres artistes han de mesurar-se; és el capellà, és l’adúlter, és el cronista i és l’obrer, és fer l’amor i és anar a classe, és dels grans, és, potser, el més gran.