‘Ho veig tot!’… i sort!

Hi ha dos tipus d’afeccionat al cinema. El que s’espanta davant d’un cartell i un títol com ‘Resacón en las Vegas’ i el que no. Jo sóc dels que no s’espanten, bé que això m’ha fet perdre una quantitat gens menor d’euros i hores. Entre els meus amics corre la fundada però incompresa fama de que ‘ho veig tot’, com si això fos un problema! Bé, doncs resulta que ‘Resacón en las Vegas’, ‘The hangover’, en el seu títol original, és un intent estimable, i en part reeixit, de comèdia, de bona comèdia. Vegeu els tres ingredients: actors (espectacular Zach Galifianakis), ritme (propiciat per una intel·ligent estructura en forma de feedback) i incomoditat (aquí es discuteix, amb acidesa i humor, el sentit del matrimoni). Llàstima que la bona tensió que el director Todd Phillips imprimeix a la pel·lícula flaquegi en els minuts finals, que és, al capdavall, allà on es balanceja l’èxit d’una pel·lícula. El que no espatlla Mike Tyson en el seu patètic cameo, ho arruïna un desenllaç esllanguit i tou, d’un moralisme insultant. 10 minuts abans del final, The Hangover era una de les millors comèdies de l’any. 

Aposta pel vers

UP, com Wall-E, comença amb uns primers 40 minuts d’una bellesa abrumadora: l’àvida gosadia del perquè no? es tradueix en dues històries precioses, d’entremaliada simbologia. En la primera: un avi que converteix el dol per la mort de la dona en un viatge interior, una mena de cerca del temps perdut (dictada per Howard Hawks, no per Marcel Proust). En la segona, un robot que s’enamora del seu model avançat i que salva el món al ritme d’un cursi musical enllaunat. Les dues últimes produccions de Pixar fugen de les convencions per crear-ne de noves desafiant les lleis del màrqueting més elemental (i mandrós): que una pel·lícula amb ‘vell’ no funciona i que no es pot deixar sense diàleg una hora de metratge. UP i Wall-E són l’aposta majúscula per la història i el vers. També són el fruit d’anys de feina i d’una tecnologia prodigiosa que en el cas d’UP porta el 3D a desencaixar totes les mandíbules. Però el seguent nivell no és només el de l’excel·lència tècnica, és, principalment, el de la invisibilitat. L’efecte especial ja ni es nota. El tenim, per fi, al servei a la història.

On abans es preguntava, aquí sentencia

Lio embarazoso, Supercolgados, Vírgen a los 40 años. Són els títols de tres de les pel·lícules dirigides per Judd Apatow (més informació aquí). És veritat que els seus títols en anglès són una mica més presentables (Knocked Up, Superbad i The 40 year old virgin), però vaja, que no és estrany que Appatow generi totes les (previsibles) reticències en el públic abonat als Verdi i Renoir de torn. Però és una llàstima, perquè Appatow, bé que un cineasta irregular i una mica maldestre, és, avui, el lúcid observador d’una generació –la nostra?– que habita en un còmode purgatori, entre l’adolescència i l’edat adulta. Apatow se serveix d’un humor barroer i atropellat, que atempera magistralment amb ingredient secret, de regust agredolç. Són, les seves, comèdies tristes, que són les millors comèdies, de Woody Allen a Billy Wilder.

Avui s’estrena Funny People (traduïda aquí amb un Hazme reír). Malauradament, però, el director nordamericà es posa seriós, massa seriós. Funny People és la seva pitjor pel·lícula. Allà on abans se servia d’uns punts suspensius aquí abusa dels punt i final molt més grandiloqüents; allà on abans es preguntava, aquí sentencia. Allà on donava la volta a la moral, aquí s’hi sotmet mesell. La pel·lícula, a més, avança amb peus de fang. No hi ajuda Adam Sandler, amb una actuació plana. Veurem a la seguent… Potser Apatow s’ha fet gran (i avorrit).

El Japó que no sorprèn

Algunes crítiques de cinema van acompanyades d’una disculpa. I sinó d’una disculpa, sí almenys d’una justificació. L’altre dia, al sortir de veure El mapa de los sonidos de Tokyo, d’Isabel Coixet, vaig publicar un breu apunt al meu twitter i al meu Facebook. ‘Sempre recordo massa tard com em costen les pel·lícules de la Coixet’. L’apunt era una forma elegant de dir que no m’havia agradat la pel·lícula, era una mena de disculpa. Però no només això, era també una forma d’explicar –també a la meva acompanyant, especialment a la meva acompanyant– una determinada predisposició, o una determinada ‘mala’ predisposició. Les pel·lícules de la Coixet em costen, sí, per tots els arguments habituals entre els seus escèptics (sóc un cas típic, en això): que si la petja de la publicitat en les imatges, que si l’afectació en els títols, que si l’ambició dispersa dels seus arguments. I arribats a aquest punt, hom potser esperaria un educat: ‘El mapa de los sonidos de Tokyo’ és una pel·lícula d’Isabel Coixet, per bé i per mal.

Però no. Perquè les pel·lícules de la brillant directora catalana sempre m’han interessat, malgrat tot. 

 

Totes menys aquest ‘viatge’ al cor del Japó, encarcarada història d'”amor foux”, que m’ha recordat més als textos de ‘Lonely Planet’ que a la serena bellesa de Yasujiro Ozu, que a la torbadora mirada de Takeshi Kitano. He vist, en el film, un Japó previsible, el Japó que imaginen els meus ulls, els ulls d’un occidental. La pel·lícula no m’ha incomodat (com aconsegueix Mishima en la seva obra) ni m’ha encuriosit (com em passa en les de Murakami). És clar que la Coixet no en té la culpa, de no ser japonesa. Però per això em va semblar més apropiat el que va fer Sofia Coppola a Lost in Translation: convertir el Japó en el paisatge incomprensible, la frívola anècdota, el fred decorat en el cor del viatger. Reconeixia així, la Coppola, que tampoc és japonesa, que s’havia perdut en l’intent, que s’havia perdut en la traducció.

La parella i l’artifici, versió original (subtitulada)

Totes les pel·lícules tenen aquell moment definitori. Pots aïllar una línia de diàleg, pots capturar una sola seqüència. Només cal que, després, la presentis en format solista. Si has sabut ‘caçar’ el moment, només amb quatre paraules, o amb uns pocs segons, pots sintetitzar tot un llargmetratge. V.O.S, la pel·lícula de Cesc Gay que encara es pot veure a les cartelleres de la ciutat –un símptoma saludable que no ens hauria de passar per alt– té aquest moment quan els dos protagonistes d’aquesta pel·lícula dins d’una pel·lícula es pregunten sobre com ha d’acabar el film. La discussió es mou hàbilment en l’artifici propiciat per un guió que juga a barrejar constantment la ficció i la no ficció. Com ha d’acabar, doncs, la pel·lícula? Com ha d’acabar, per tant, la seva història? Els dos personatges van discutint: és pertinent un final feliç, bé que trampós i no molt fidedigne? O cal restar fidel a la veritat, l’aspra veritat?

Cesc Gay, que es basa en l’excel·lent text de Carol López, aborda amb lucidesa les relacions de parella perquè ens n’il·lumina les tramoies. La ficció, –la pel·lícula, en el cas que ens ocupa–, és un artifici. Però la societat també és un artifici, perquè el joc d’expectatives i interessos se sustenta en una complexa estructura de convencions i pactes –n’hi diguem feina, amistat, parella…–. Per tant, quan els dos personatges es pregunten per la manera com acabarà la pel·lícula, estan definint com és la seva relació, com és per a ells i com és per als altres. I això és una cosa que, de forma més subtil, o en tot cas menys conscient, tots fem en moltes ocasions. El director torna a demostrar l’habilitat per parlar-nos de coses importants, aquest cop servint-se de la carícia efervescent (però no naïf) de la bona comèdia romàntica.

Antiamericanisme cinèfil

El nou gran èxit del cinema francès, LOL, ha aterrat aquest estiu als Renoir, els Casablanca i als Icaria avalat per la llengua, no pas per la qualitat cinematogràfica. I això no és pas excepcional, malauradament. Aquesta mateixa pel·lícula no hagués passat de l’Heron City de ser parlada en anglès. És una comèdia superficial i poc creïble sobre els conflictes generacionals que recorda ‘El primer dia del resto de mi vida’, una pel·lícula que ja em va semblar fluixeta, però que al costat del film de Lisa Azuelos, es manté prou dignament. En tot cas, i molt breument, només volia deixar consignat en aquest blog el bon estat de salut que encara manté l’antiamericanisme cinèfil entre una part de la comunitat de la ‘versió original’ a Barcelona: tots som molt crítics amb els happy end, quan ens sembla observar-hi l’ombra de les lletres de Hollywood, però en canvi ens deixem endur complaentment quan la proposta prové d’altres cinematografies, fins i tot si, com és el cas de la francesa, aquestes cinematografies se sustenten en indústries culturals molt potents. LOL no és molt diferent de les comedietes que poden entretenir-nos un dissabte amb una bona colla de tòpics amanits gent bonica i músiques dolces i un rerafons clarament acomodatici (el Libération fins i tot retreu al film la flaire de sarkozyste)… només que en aquest cas el film ocupa les cartelleres de sales amb un criteri de selecció exigent. Exigent? Jo em pregunto quines pel·lícules podríem estar veient als Renoir o als Icaria si produccions tan pobres com aquest LOL deixessin espai a productes realment diversos? Ep, ens arribin amb accent gironí, porteño, de Pittsburgh, Teheran, Xi’an, o Lió.

Els guapos són els raros

Ice Age 3 no és la millor de les tres, però és, potser, la més interessant. Hi ha, és clar, bones dosis d’acció molt ben rodada (fabulosa la vertiginosa seqüència de la cascada de lava) i hi ha també gags deliciosos (molt ben resolts i quasi addictius tots els relacionats amb la persecució inacabable de l’aglà per part de l’Scratt i l’Scratte).  L’interès, però, rau en un plantejament previ, molt actual, que profunditza en qüestions ja apuntades en les dues anteriors. La reivindicació de l’excepció, l’atenció cap als nous models de família. Aquí, en el subtext, trobem els matrimonis entre membres d’un sol sexe, les relacions interracials, les maternitats tardanes… Els dibuixos animats sempre han estat bons vehicles de transmissió moral. També en aquest cas. Només que en aquesta ocasió, la moralina està bé, perquè no ens condemna en gàbies d’or, sinó que que ens fa volar damunt una butaca de cine. Ice Age 3 és un perfecte entreteniment familiar, però també és un ‘agent discret’ que treballa dins el nostre cor i el dels nostres infants i que ens diu que ‘la raresa’ no és problema, i no només això, que ens subratlla amb simpatia que l’heroi d’una pel·lícula pot ser, precisament, el rar. Que una mofeta pot adoptar tres petits dinosaures, i que un felí de llargs ullals es pot ofegar en tres gambades, que l’elefant, immens i poderós, pot tenir por de no ser un bon pare… i que no passa res, que ‘els guapos són els raros‘. Que, en definitiva, els anuncis de Kinder Sorpresa –amb les guapes mares que esperen i amb el nen rosset que es llença als peus del pare corpulent que arriba de la feina– són caducs i injustos. I que, sincerament, són més increïbles que una colla d’animals de l’edat de gel ballant el rythm’n’blues de la Queen Latifah

‘No hi ha projectes petits’

Una temptadora fada alada i un enorme guerxo miren a l’observador amb les tres torres de Sant Adrià de Besòs al fons. El cartell de l’edició 2009 del festival The Cryptshow, apologia del gèner de terror i fantàstic, que té lloc d’avui fins dissabte a la biblioteca del municipi, mostra tres coses, i no són menors. La imbatible capacitat del genère fantàstic d’aplegar en una mateixa fórmula bellesa i horror; que Antoni Garcés, l’autor del cartell, ha fet un treball excel·lent; i que, en realitat, no hi ha ‘projectes petits’, sinó bons i mals projectes. I el dels Cryptshows és una proposta de nivell: té intenció internacional; aplega en el programa diferents disciplines i moments històrics; posa l’accent en els artistes del país; combina creació i reflexió; està ben situat a la xarxa i mostra una aposta pel català que és exemplar. Doneu un cop d’ull a aquesta informació de Vilaweb Badalona per fer-vos-en una idea.

A tots ens ha passat, no?

“El título hace referencia a un concepto que ha estado en boca de algunos y que poco a poco Internet ha popularizado. Se basa en una figura que ha existido toda la vida pero que hasta ahora no había tenido un nombre tan claro. Nos referimos al amigo de la chica. Al chico que está todo el día pegado a una muchacha y que la consuela, la acompaña, la mima pero no tiene ninguna posibilidad sentimental y/o sexual con ella. Él quiere algo, pero ella le ve como un amigo, como un hermano. (…) Todos hemos sido pagafantas alguna vez en nuestra vida. Hombres y mujeres. Hemos chocado contra un muro de comprensión y amistad cuando nosotros queríamos algo más. Ése es el argumento de mi película: hasta dónde nos humillamos para ver si cae algo. Es un tema interesante. Es dramático si lo vive uno mismo, pero visto desde fuera tiene mucha gracia.” Això és un fragment de l’article que el director basc Borja Cobeaga va escriure per a El País fa cosa d’un any. Parlava de Pagafantas, la pel·lícula que s’ha estrenat fa uns pocs dies i que, malgrat l’injust ‘look’ a saldo que desprèn, paga la pena veure. Hi ha, en primer lloc, un esforç de càsting refrescant –no són les cares de sempre–, una encertada atenció al personatge secundari –l’autèntica salsa de moltes comèdies– i hi ha, sobretot, un guió amb força, que té coses a dir més enllà de l’acudit i el gag epidèrmic. Cobeaga ens parla de sentiments, i troba un equilibri que està bé: no és ni barroer, ni sentimental. Hi ha un to agredolç interessant, a Pagafantas, que l’emparenta amb la bona comèdia de sempre, i també amb la nova (la de gent com Apatow i companyia). El director ens interpel·la a través d’un personatge, brillant Gorka Otxoa, que broda el seu Chema. És fàcil passar-se amb el sadisme, en aquesta mena de pel·lícules. I no és el cas. No riem de Chema. Sinó que riem d’allò que en ell veiem reflectit de nosaltres: la por que ens fa exposar-nos, la inutilitat de les armadures –per fortes que semblin–, la certesa que no hi ha aventura més incerta que la d’interpretar la mirada de l’altre.

Focs inconfessables en una família ‘molt’ catalana

El primer llargmetratge de la directora catalana Mar Coll es diu ‘Tres dies amb la família’ i és una pel·lícula de les que queden. És el retrat d’una família ‘molt catalana’, la família Vich; burgesa, amb un peu a Sarrià i l’altre a les comarques gironines: plena de rituals callats, traçats amb la mirada severa del ‘què diran’, sempre amb el gest ben fermat, amb el caminar trist i pesaròs de les preguntes privades i amb la flama al cor de tots els focs inconfessables. Coll s’aproxima a la incomunicació familiar –aquest és, potser, el tema principal de la pel·lícula– amb una sensibilitat extraordinària. El retrat dels quatre germans, que es troben en la mort del vell patriarca, està fet amb una economia de recursos brillant. La descripció de la família és precisa, gens òbvia, denota un guió que pressuposa a l’espectador tota la intel·ligència. Però aquest film, per mi, despunta en un altre aspecte. No vol ser el retrat d’una institució en decadència –la família, la seva hipocresia inherent, el patriarcat i bla, bla, bla… que això, de fet, és previsible i està molt vist– sinó que és una foto en moviment d’una família que, certament, no és gaire exemplar però que és retratada sense judicis morals. Més important que els quatre germans és la figura de Léa, excel·lent Nausicaa Bonnín, la filla retornada del germà petit. El personatge interpretat per Bonnín és el contrapunt en clau de present de les intenses relacions de la família Vich. És una mirada amb la qual ens identifiquem. No jutja, no pontifica… però sí que il·lumina. Amb la seva debilitat finalment acceptada, amb els seus secrets confessats, Léa esdevé, al final del metratge, el referent familiar dels Vich, esgotats i asfixiats per tots els sentiments anestesiats durant massa temps. 

La família pot ser ‘un grup d’amics’?

El primer día del resto de nuestras vidas” és una d’aquelles pel·lícules franceses que podrien ser americanes, filla d’una indústria sense complexos (per això és indústria), que equilibra bé la fórmula entre la comèdia, el drama i el llibre d’autoajuda, versió cinematogràfica. Això no vol dir que la pel·lícula no passi bé (que passa molt bé), només que amb els dies s’aprima una miqueta i va perdent pes en la memòria cinematogràfica. Tanmateix, m’ha fet pensar, bé que diria que per raons que van més enllà dels preceptius 35 mm. La pel·lícula de Rémi Bezançon ha estat un èxit a França. I ho ha estat retratant una història de (pretesos) conflictes generacionals que, curiosament, queden oportunament diluïts en el guió. Perquè aquesta és una pel·lícula adreçada als pares nascuts als anys seixanta, un interessant ‘target’ comercial. La insatisfacció amb els destins de l’existència, la transgressió de la norma, els nous començaments… tot són estats que formen part del bagatge vital i emocional d’aquest col·lectiu d’edat, i, en el fons, no són gaire diferents dels dels seus fills. Al film, per tant, no hi ha un xoc de generacions: pares i fills es fan preguntes similars. ‘El primer día del resto de nuestras vidas’ planteja un joc irreal –potser també irrealitzable…– i una mica trampós que, tanmateix, és interessant sociològicament: la família es pot convertir en una ‘colla d’amics’? A la pel·lícula, que és una mica autocomplaent, sembla que sí. En la realitat…

* Aquest apunt em recorda que tinc pendent de fa una bona colla de mesos un post sobre les Gilmore Girls…

Una falsa miniatura

És veure les coses des d’una distància (necessària) i aconseguir el ‘més difícil encara’: fer-ho des d’una proximitat quasi palpable, amb les olors de la vida quotidiana, les ombres i els secrets d’una casa, que podria ser casa teva. És veure per un forat que una família és aquesta ‘estructura’ tan precària, sostinguda per moltes petites renuncies, alegries inexplicables, el gust d’una tempura, el so de l’agulla en recórrer un disc vell; i saber explicar-ho a cau d’orella, amb un humor molt seriós, defugint sàviament els judicis morals, la vana trascendència. És veure Still Walking (Aruitemo Aruitemo), del japonès Hirokazu Kore-Eda, i pensar, uau, aquesta és, segurament, la millor pel·lícula que avui es pot veure a la ciutat. Però és una falsa miniatura, aquesta: avís per a navegants, no feu cas d’aquells que us diguin “és d’aquelles pel·lícules on no passa res”. Kore-Eda posa la lupa en un dia d’estiu a cals Yokoyama: hom espera veure-hi només (ja seria prou!) la dissecció de la família del vell doctor de la ciutat de províncies, però resulta que en els fotogrames d’aquesta pel·lícula un hi acaba veient la pròpia, de família. I impressiona. Molt. “Allá donde estén las luces, está la sombra de las cosas”, deia un altre savi, el Sr. Chinarro.

Un país en trànsit

Secret sunshine és, en realitat, tres pel·lícules: és el retrat precís i sensible d’una dona, excel·lent la interpretació de Jeon Do-yeonpremiada amb justícia a Cannes; és un assaig sobre el dolor; i és, per últim, una radiografia ajustada –per lúcida i distanciada– de la religió i el seu paper redemptor i/o anestesiant. Moltes coses? Sí, però ben portades. La direcció del coreà Chang-dong Lee és pausada, d’una fredor que de tan correcta acaba sent cruel i tot. Denota, finalment, una gran intel·ligència. Intel·ligència per aconseguir situar-se damunt l’anècdota (les tribulacions del personatge protagonista) fins assolir la categoria. Doble salt mortal. Se’n surt. Secret Sunshine és, a l’acabar, una quarta pel·lícula. El retrat d’una Corea desestructurada, a la cerca de nous valors. Un país al límit de la bogeria, de somorta violència, en un trànsit resignat. Un país que viatja a les ciutats imprecises, les que ja no són de ningú, com la Milyang que dóna títol al film en la versió original.

Els galants d’avui

Cal tirar de ‘videoclub’ per seguir les produccions més interessants de la nova comèdia americana. Aquest apunt parla, de fet, d’una pel·lícula que no es va arribar a estrenar a les sales de cinema del nostre país, però que es pot trobar en qualsevol establiment de lloguer. Es tracta de ‘Forgetting Sarah Marshall’: està dirigida per Nicholas Stoller, però s’inclou clarament dins el cistell de films de Judd Appatow, el principal representant del moviment i que aquí actua com a productor. Mick LaSalle, un dels crítics de referència als EUA, escrivia al San Francisco Chronicle‘ que aquesta pel·lícula representa l’última i més excitant tendència al cinema americà: “la comèdia romàntica ‘per a tios’“. La cita, capturada a l’imprescindible ‘Metacritic‘, resumeix perfectament de què va la nova comèdia americana que abandera Appatow.

La cosa podria donar per una tesi doctoral, però diguem que la generació que va riure amb ‘Porky’s’ ha vist que el sentit de l’amor no es troba espiant de secret al vestuari de les ties (i tan bona que semblava la idea, no?). Aquestes pel·lícules (Superbad, Vigen a los 40 años o Knocked up), prenen l’esquelet de les comèdies de sèrie B menys glamuroses –i hom diria que caduques–, si no fos perquè s’hi apunten models i actituds ben contemporanis. Hi ha una alegria desenganyada; el gust per les segones oportunitats; el sexe real, el que no s’explica fent una conversa amb els amics; la grolleria redemptora; els clichés socials i allò que la vida dóna per descomptat (casar-se, comprar-se una finca, tenir fills)… i hi ha també les grans preguntes –és ella? és per sempre? podré tornar a començar?– formulades per uns galants masculins a les antípodes de Gary Grant, però també de Woody Allen. Aquests galants són els homes d’avui, amb el comandament de la ‘play’ en una mà i el llibre de família en l’altre. Dubtant en silenci, furtivament. Vulnerables, reals.

Suècia, paisatge fantasma

És una intuïció però diria que Déjame entrar (Låt den rätte komma in) la singularíssima història de vampirs del director suec Tomas Alfredson és, avui, una de les pel·lícules més comentades a Barcelona. És una pel·lícula de terror? És possible combinar la poesia amb una història de xucladors de sang? Acaba bé? O acaba fatal? Què serà de l’Oskar quan sigui gran? Quants anys té l’Eli? M’agrada, quan passa això. No és només que ningú s’acaba de posar d’acord amb la resposta a aquestes preguntes, és que ni jo mateix ho tinc clar. He deixat reposar aquest apunt una bona colla de dies, esperant qui sap quina certesa. Però tan se val, no hi és. No hi és a la pel·lícula, no hi és a la vida. L’amor dóna i treu la vida. Quin sentit té, això? D’això va, en el fons, Déjame entrar. Diu el guionista John Ajvide Lindqvist, que també és autor del llibre en el qual es basa el film, que ‘aquesta és una història d’amor’. Diu, també, que ‘té un desenllaç feliç’. No us confieu. Déjame entrar és un viatge inquietant al món de les preguntes sense resposta. Hi ha amors que maten, diu el lloc comú. Sí. La pel·lícula aborda aquesta qüestió universal (eros i thanatos) a partir d’un material conegut, que agafa prestat de la sèrie B nordamericana, i hi afegeix –per si l’altre temàtica no tingués prou pes!– una interessant reflexió sobre Suècia, el nostre emblemàtic ‘nord-enllà’ convertit aquí en un inquietant paisatge fantasma, com aquells boscos sinistrament encantats de les rondalles.